El xou de pacificador allunyat de l'escenari de guerra

El president nord-americà comunica sovint al món que ha posat fi a quelcom que "ha trigat 3.000 anys a arribar a aquest punt". En realitat, el que ha fet és declarar l'alto el foc, un estat de pausa bèl·lica oficial que permet algunes negociacions i l'entrada d'ajuda limitada, però que no ha significat un cessament total i durador de la violència sobre el terreny, i manté latent el risc d'una escalada total.

Si es preguntés a D. Trump pel contingut de la hipèrbole de tres mil·lennis, la resposta seria tan clara com el seu assoliment d'haver acabat la guerra entre 'Abarbaian' i 'Albènia'. El que importa a l'home que pretén tornar a fer Amèrica gran no és el contingut o sentit dels seus actes, sinó fer-los semblar quelcom magne. El que es va signar a Xarm el-Xeikh no va ser un acord d'armistici entre les parts en conflicte, sinó una "Declaració de Trump per a la pau i la prosperitat duradores", que juntament amb ell van signar representants dels països mediadors (Egipte, Qatar i Turquia). Els altres líders mundials només van presenciar aquest acte de magnitud del mandatari nord-americà, en el qual no va voler faltar fins i tot el "president del Canadà" (així va titular Trump al líder del seu país veí).

Tots els participants en l'acte al balneari egipci van rebre alguna característica afalagadora per part de Trump. Semblava una reunió de fi de campament d'escoltes, quan el cap de la tropa esmenta a cadascú repartint petites medalles de reconeixement: B. va saber encendre la foguera amb pocs llumins, C. va ajudar bé amb la tenda de campanya, D. va aguantar el pes de la seva motxilla, i així successivament.

Es comprèn la preferència que l'actual president nord-americà dona a l'espectacle i a la validació personal per sobre del contingut profund i la formalitat institucional, ja que va aconseguir el seu major èxit com a home de negocis amb el xou Miss Univers, mentre que en altres negocis va haver de declarar fallida sis vegades (encara que, juntament amb els seus assessors, sí va saber salvar les seves finances personals, reestructurant el deute i mantenint el control dels actius i fent assumir les pèrdues als creditors).

Es considera l'home de negocis més reeixit i astut, i veu els polítics com a perdedors poc útils, que intenten en va assolir els seus objectius sense sortir dels estrictes límits de les normes i principis generalment acceptats. Està convençut que assolirà fàcilment els seus objectius en la política mundial si s'hi comporta com en els seus negocis, és a dir, com un jugador que té les millors cartes i la posició més forta. En aquest sentit, no sol trobar-se amb objeccions serioses per part dels actors polítics pro-occidentals.

Amb Putin, que també aposta per la força, Trump el tracta com a un rival dins de la mateixa categoria de pes, però inferior, i mira de convèncer-lo que deixi de lluitar, perquè mitjançant un acord amb Trump podrà aconseguir-ne prou. Malgrat tot, l'ús de la força militar bruta, que ha alarmat molts, ha posat de manifest la seva debilitat, ja que no és capaç de vèncer Ucraïna, una cosa que, segons Trump, s'hauria pogut aconseguir en poques setmanes.

El governant rus s'adona que no serà tractat per Trump com al culpable de l'agressió criminal contra Ucraïna i, en comptes d'ajudar aquesta a expulsar l'invasor, el líder nord-americà sempre preferirà arribar a un acord amb la part forta en el conflicte. Durant nou mesos del mandat de Trump, Putin va aprofitar el tracte preferencial en les converses amb el president nord-americà o els seus enviats per escalar més la seva acció bèl·lica i demostrar que el seu poder militar és més gran i podrà emprar-se més enllà d'Ucraïna.

El desistiment de Trump de la promesa de traspassar a Ucraïna alguns míssils Tomahawk no va fer que Putin es mostrés disposat a negociar en condicions increïblement favorables per a ell: en un país membre de la UE i l'OTAN, governat pel favorit de tots dos presidents que saboteja totes les accions occidentals contra l'agressor. Aquesta escalada de la descaradura del rus ha donat peu al fet que el president nord-americà "sentís que era el moment de sancionar Rússia" i, per primera vegada, anunciés sancions contra Rosneft i Lukoil, que controlen més del 50 % de les exportacions de petroli russes. L'efecte d'aquesta mesura podrà ser més que sensible per a l'economia de guerra de Rússia, per la qual cosa Putin va reaccionar immediatament a tal "acte inamistós", encara que sense "impacte notable".

Després de mesos de converses en privat, això es veu com a una confrontació directa i pública entre els dos líders, els resultats de la qual es veurien en 6 mesos, però avui no es veu cap efecte en els atacs agressius i mortífers contra els ucraïnesos.