Aleś Kirkievič, Budzma.org
La descolonització de
l'Aleksièvitx. La llengua russa com a camí cap a...
10.11.2025
«La llengua russa és el camí cap a la civilització». No, no ho diu
Soloviov [historiador rus imperial] ni Medinskii [historiador i alt funcionari
putinista], sinó la nostra Nobel Sviatlana Aleksièvitx. A més, ni tan sols està
parlant dels bielorussos, sinó... dels ucraïnesos. Com s'ha d'entendre això, i
és realment necessari entendre-ho?
Segons la Sra. Aleksièvitx, el rebuig de la
llengua russa a Ucraïna és un "fenomen temporal causat per la
desesperació". Tot seguit vé
l'argumentació: «...Les llengües que els colonitzadors van deixar enrere a
l'Àfrica es van convertir en un camí cap a la civilització. I això és molt bo.»
No tinc res en contra dels pobles d'Àfrica,
però allà això era diferent. El colonitzador francès entrava, per exemple, al
Congo. [Afegiria aquí: En instal·lar-s'hi, per tal d'explotar els recursos
naturals per al seu benefici] Construïa hospitals, línies de ferrocarril,
sucursals bancàries, carreteres, escoles, missions catòliques i biblioteques.
Sempre que trobava alguna cosa interessant, se l'enduia a París. Sí, les
piràmides egípcies es van quedar al seu lloc només perquè no cabien ni al
Louvre ni al Museu Britànic.
El colonitzador rus arribava, per exemple,
a Brest. Hi va construir fortaleses, presons, polvorins i magatzems plens de
vodka. Tancava missions catòliques, esglésies i escoles, i saquejava
biblioteques. Sempre que trobava alguna cosa d'interès, l'enviava a Sant
Petersburg. El Brest barroc no va sobreviure no pas perquè no encaixés a
l'Ermitatge, sinó perquè el colonitzador simplement el va enderrocar com a una
cosa superflua.
Mediocritat, primitivitat i rellotges 'de
botí'
França sempre segueix sent França. Una
civilització. No importa si es tracta de París o d'una petita població a
Provença. Hi haurà vi, croissants, pintura, bones biblioteques, rellotges de
paret en habitatges privats, cafeteries, que són traspassades de generació en
generació des de fa un parell de segles.
Rússia sempre segueix sent Rússia. Hi ha
només dues ciutats civilitzades, Sant Petersburg i Moscou. Hi tenen ballet ,
pintura, biblioteques. Quan te n'allunyes, et trobes amb una anticivilització.
Alcohol desnaturat, primitivitat, mediocritat, rellotges aconseguits com a
«botí de guerra», llibres robats de biblioteques d'altres. I la gent mateixa,
que viu de records de l'última guerra en anticipació d'una nova, una qualsevol.
Són sistemes completament diferents. I quan
parlem d'imperialisme i colonialisme, són algoritmes diferents de colonització.
Els francesos instal·lats a Argèlia s'hi creaven una «petita França». Els
russos, arreu on entraven, feien «Rússia». O intentaven fer-la. Sempre abaixant
el nivell local de cultura al propi d'ells, el seu familiar.
Qui i per a qui es el donant de la cultura?
Què ens ha deixat, doncs, Rússia que sigui
únic? Quina és la seva missió civilitzadora? Què podria haver donat el
colonitzador rus als polonesos o als letons? Una literatura secundària, que no
ha creat cap gènere nou, sinó que només ha seguit els europeus? Una música com
una ombra de la tradició musical europea? Matrioskas? Tolstoievski?..
Els moscovites sota Pere Primer van
destruir Baturyn [la capital cosaca], el barroc cosac, tota una capa de cultura
que ells mateixos no posseïen. Ucraïna va ser la donant del pensament polític
rus, i no a l'inrevés. Cal recordar el Teòfan Prokopòvitx [canonge ucraïnès],
qui va inventar «Rússia» com a un concepte per a Pere Primer. Simó de Polacak
[canonge bielarús] va ensenyar als fills del tsar a llegir i escriure, va
compondre versos barrocs a Moscòvia, perquè el barroc com a estil no hi
existia.
Queda clar això?
El fenomen de Rússia
consisteix en el fet que els pobles colonitzats es van convertir en donants de cultura
i civilització per a la metròpoli en lloc de que fos a l'inrevés. Perquè la
metròpoli només podia lluitar i expandir-se. No hi havia cap missió
civilitzadora en el sentit de Kipling, i no n'hi hauria pogut haver. Amb què
podria Rússia haver fet feliços als territoris conquerits? Amb balalaiques?..
Pregunteu-ho l'Aleksièvitx.
«L'imperi roig ja no hi és, l'home roig ha
quedat»
Tot el que s'ha exposat amunt és només un
enfocament del problema. No es menciona que la llengua i la cultura per a la
Rússia d'avui és un instrument polític d'agressió [i d'invasió]. Ni que Ucraïna
té el dret sobirà a definir la seva pròpia política lingüística i cultural.
Al capdavall, ni que la llengua russa no és
cap qüestió d'elecció conscient per als països postsoviètics. Ni tan sols per a
la mateixa Aleksièvitx. És una qüestió de l'hàbit dictat per l'entorn en què va
créixer. «L'imperi roig ja no hi és, l'home roig ha quedat», escriu
la Nobel. Que sona molt autocrític.
Aleś Kirkievič, Budzma.org
