Rússia no deixarà en pau Ucraïna ni per Nadal ni l'any que ve

Quan va sorgir en l'espai públic la idea de declarar una treva o un alto el foc per Nadal, el portaveu del Kremlin, Peskov, va descartar immediatament aquesta possibilitat. Va afirmar que qualsevol cessament de les hostilitats seria aprofitat per Ucraïna per reposar forces i llançar posteriorment nous atacs contra Rússia. No obstant això, qualsevol alto el foc podria haver estat igualment beneficiós per a Rússia, si més no per les mateixes raons adduïdes contra Ucraïna. A més, hauria servit com una mena de confirmació del desig de pau que, segons Trump, posseeix Putin, a diferència de Zelenski, qui —en paraules del propi president nord-americà— és l'únic interessat a continuar la guerra per prolongar el seu mandat i seguir rebent una ajuda financera significativa.

La raó principal del rebuig a la treva nadalenca, segons el representant del Kremlin, és la suposada recerca d'una "pau estable" basada en l'eliminació de les causes originàries del conflicte. Aquestes causes no són el pretext esgrimit de protegir la població russoparlant, sinó la destrucció d'Ucraïna com a Estat nacional sobirà i l'annexió, si més no, de tota la seva part oriental i meridional.

El "pla de pau de Trump", redactat seguint les directrius del Kremlin i promogut per enviats personals mancats de coneixement o experiència en les qüestions que van motivar l'agressió russa, està orientat a aturar les accions militars sense considerar la justícia o la culpabilitat de les parts. És evident que, amb aquest enfocament, el màxim a què es pot aspirar és a convèncer l'agressor que s'aturi en allò que ja ha conquerit, la qual cosa no fa sinó consolidar una injustícia en favor de la part més forta.

A causa d'això, en el pla es percep clarament una aparença de satisfacció dels objectius declarats de l'"Operació Militar Especial": assegurar la "integritat territorial de les repúbliques de Donetsk i Luhansk" i la "pacificació d'Ucraïna", concretament mitjançant la renúncia a ingressar a l'OTAN i la reducció de les seves forces armades, sumat a un canvi de règim polític. El pla proposa crear una "zona tampó" al llarg de l'actual línia de contacte, però exigeix que les tropes ucraïneses abandonin la part de la regió de Donetsk que encara controlen (actualment, la de Luhansk està gairebé totalment ocupada per Rússia). D'aquesta manera, Ucraïna perdria la seva principal zona de defensa, mantinguda des de l'inici de la guerra, mentre que Rússia obtindria una plataforma estratègica avantatjosa per desenvolupar la seva agressió en direccions clau. El fet que les restriccions armamentístiques i la prohibició d'adherir-se a aliances defensives s'imposin a la víctima, i de cap manera a l'agressor, evidencia que el pla afavoreix aquest últim.

A vigílies de Nadal, el president ucraïnès Zelenski va revelar per primera vegada davant els periodistes els detalls del pla de pau marc, discutit per l'enviat especial Witkoff en reunions separades amb les delegacions russa i ucraïnesa. Tot i que el primer punt, igual que en la versió inicial, parla de ratificar la sobirania d'Ucraïna, en el seu conjunt s'hi vislumbra una limitació d'aquesta. La disposició que limita l'exèrcit ucraïnès en temps de pau a 800.000 efectius, sense cap restricció anàloga per a l'agressor, deixa el país en una posició de vulnerabilitat davant d'un veí que el supera diverses vegades en capacitat. Les "fiables" garanties de seguretat manquen de contingut real; tanmateix, s'estipula per endavant la seva anul·lació total en cas que Ucraïna "ataqui" Rússia. Encara no hi ha una resolució sobre l'agressió actual de Rússia contra Ucraïna, però ja es consideren mesures en cas d'un atac ucraïnès. Per a aquests negociadors nord-americans de curta vista, qualsevol intent d’alliberar els territoris ocupats i restaurar la sobirania pròpia podria ser considerat com a tal.

Fins i tot el projecte revisat per Zelenskyi no contempla obligacions clares per a l'agressor. S'hi esmenta que el compromís de Rússia de no agredir Ucraïna ha de quedar jurídicament segellat mitjançant lleis i la ratificació de la Duma Estatal. Una vegada més, es parla d'un futur hipotètic sense resoldre el conflicte actual, el qual, per cert, els legisladors russos no consideren ni guerra ni agressió. Tampoc resulten convincents les altres dues mencions a les obligacions de Rússia: no intentar alterar per la força la delimitació territorial acordada i no obstaculitzar l'ús per part d'Ucraïna del riu Dniprò i del mar Negre.

La disposició sobre la confirmació de l'estatus neutral d'Ucraïna com a Estat sense armes nuclears suposa una limitació de la seva sobirania en favor de Rússia i un retorn al tristament famós Memoràndum de Budapest, segons el qual els garants de la seguretat d'Ucraïna eren tant els EUA com Rússia, cosa que no va impedir en absolut la invasió russa.

Després de la signatura de l'acord de pau, Ucraïna hauria de celebrar eleccions immediatament: primer les presidencials, i després les parlamentàries i municipals. Aquesta exigència coincideix amb els desitjos de Moscou de canviar el règim polític a Ucraïna, comptant amb el suport de Washington sota el pretext d'una suposada preocupació pel "dèficit democràtic" en un país que pateix un atac militar massiu. Això fa que la celebració de comicis sigui més que problemàtica, igual que els seus possibles resultats. Al mateix temps, ni tan sols es proposa una mirada crítica a la democràcia al país agressor, liderat durant un quart de segle per la mateixa persona que va iniciar una guerra, en essència, contra la democràcia europea.

La clàusula sobre el compliment de les normes de la Unió Europea en matèria de tolerància religiosa i protecció de les llengües minoritàries s'aplica exclusivament a Ucraïna, malgrat que a Rússia la persecució per motius religiosos i nacionals és alarmant. Amb tota justícia, una figura britànica va comparar el pla de pau de Trump amb un nou Tractat de Versalles, en el qual es castiga no l'instigador de la guerra, sinó la seva víctima.

Europa es troba en una situació estranya. No pot deixar d'ajudar Ucraïna perquè, en cas d'una derrota ucraïnesa, sorgiria una amenaça directa no només per a la seguretat del continent, sinó per a la democràcia europea en el seu conjunt. Les forces d'extrema dreta especulen activament amb les dificultats derivades de l'ajuda a Ucraïna i l'aplicació de sancions contra la Rússia de Putin. Aquesta última els presta un suport actiu, aprofitant la simpatia que l'actual llogater de la Casa Blanca sent pels radicals de dreta.

El sistema de seguretat actual a Europa descansa totalment sobre l'Aliança Atlàntica, on Washington porta el comandament. En la seva guerra contra Ucraïna, Rússia amenaça de forma oberta Europa, però Washington, en cercar acords que satisfacin Moscou, clarament no està del costat d'Ucraïna ni, per extensió, d'Europa. En aquesta conjuntura, Europa intenta desesperadament un exercici d'equilibrisme per evitar la derrota d'Ucraïna sense entrar en conflicte amb Trump ni en una confrontació directa amb Putin.

La concessió a Ucraïna per part d'Europa d'un crèdit sense interessos de 90.000 milions d'euros suposa una ajuda considerable que permetrà mantenir les posicions un any o dos més. No obstant això, això implica una càrrega addicional per a la UE, la qual cosa beneficia l'agressor. A més, com és habitual, en aquesta mesura s'ha mantingut una cautela hipertrofiada cap a Rússia que va resultar en una concessió de fet a Putin. Inicialment, es preveia utilitzar els actius russos congelats per al crèdit, però davant les amenaces als seus tenidors europeus, es va decidir emprar fons propis. La devolució del préstec correria a càrrec d'Ucraïna mitjançant les reparacions de guerra que Rússia hauria de pagar, però això només passaria en cas d'una derrota de l'agressor, cosa que per ara no sembla estar a prop.

La guerra de desgast que es lliura actualment a Ucraïna podria portar a l'esgotament dels recursos de Rússia. El seu potencial no és infinit, encara que no existeixen dades certes sobre quant de temps més podrà sostenir-se. Sens dubte, supera amb escreix l'ucraïnès si Ucraïna es queda sola. Per això, Rússia treballa per fracturar el front proucraïnès mentre, de forma irresponsable, expandeix el front de la seva agressió invaïnt nous territoris que "oficialment" no reclama, intentant crear la falsa convicció que, si se li permet acabar amb Ucraïna, no amenaçarà ningú més.

En essència, els esdeveniments es desenvolupen seguint un patró invariable: les mesures contra l'agressor s'adopten amb molta cautela per no provocar l'invasor encoratjat a una major escalada. Al seu torn, aquest, sentint que el temen, avança per augmentar el seu botí, sense tenir en compte la vida dels seus ostatges.

 Rusia no dejará en paz a Ucrania ni en Navidad ni en el año que viene.

Cuando surgió en el espacio público la idea de declarar una tregua o un alto el fuego por Navidad, el portavoz del Kremlin, Peskov, descartó de inmediato tal posibilidad. Afirmó que cualquier cese de las hostilidades sería aprovechado por Ucrania para reponer fuerzas y lanzar posteriormente nuevos ataques contra Rusia. No obstante, cualquier alto el fuego podría haber sido igualmente beneficioso para Rusia, al menos por las mismas razones esgrimidas contra Ucrania. Además, habría servido como una suerte de confirmación del deseo de paz que, según Trump, posee Putin, a diferencia de Zelenskyi, quien —en palabras del propio presidente estadounidense— es el único interesado en continuar la guerra para prolongar su mandato y seguir recibiendo una ayuda financiera significativa.

La razón principal del rechazo a la tregua navideña, según el representante del Kremlin, es la supuesta búsqueda de una "paz estable" basada en la eliminación de las causas originarias del conflicto. Estas causas no son el pretexto esgrimido de proteger a la población rusófona, sino la destrucción de Ucrania como Estado nacional soberano y la anexión, al menos, de toda su parte oriental y meridional.

El "plan de paz de Trump", redactado siguiendo las directrices del Kremlin y promovido por enviados personales carentes de conocimiento o experiencia en las cuestiones que motivaron la agresión rusa, está orientado a detener las acciones militares sin considerar la justicia o la culpabilidad de las partes. Es evidente que, con este enfoque, lo máximo a lo que se puede aspirar es a convencer al agresor de que se detenga en lo ya conquistado, lo cual no hace, sino consolidar una injusticia en favor de la parte más fuerte.

Debido a esto, en el plan se percibe claramente una apariencia de satisfacción de los objetivos declarados de la "Operación Militar Especial": asegurar la "integridad territorial de las repúblicas de Donetsk y Luhansk" y la "pacificación de Ucrania", concretamente mediante la renuncia a ingresar en la OTAN y la reducción de sus fuerzas armadas, sumado a un cambio de régimen político. El plan propone crear una "zona amortiguadora" a lo largo de la actual línea de contacto, pero exige que las tropas ucranianas abandonen la parte de la región de Donetsk que aún controlan (actualmente, el territorio de Luhansk está casi totalmente ocupado por Rusia). De este modo, Ucrania perdería su principal zona de defensa, mantenida desde el inicio de la guerra, mientras que Rusia obtendría una plataforma estratégica ventajosa para desarrollar su agresión en direcciones clave. El hecho de que las restricciones armamentísticas y la prohibición de adherirse a alianzas defensivas se impongan a la víctima, y de ninguna manera al agresor, evidencia que el plan favorece a este último.

En vísperas de Navidad, el presidente ucraniano Zelenskyi reveló por primera vez ante los periodistas los detalles del plan de paz marco, discutido por el enviado especial Witkoff en reuniones separadas con las delegaciones rusa y ucraniana. Aunque el primer punto, al igual que en la versión inicial, habla de ratificar la soberanía de Ucrania, en su conjunto se vislumbra una limitación de la misma. La disposición que limita el ejército ucraniano en tiempos de paz a 800.000 efectivos, sin ninguna restricción análoga para el agresor, deja al país en una posición de vulnerabilidad frente a un vecino que lo supera varias veces en capacidad. Las "fiables" garantías de seguridad carecen de contenido real; sin embargo, se estipula de antemano su anulación total en caso de que Ucrania "ataque" a Rusia. Aún no hay una resolución sobre la agresión actual de Rusia contra Ucrania, pero ya se consideran medidas en caso de un ataque ucraniano. Para estos negociadores estadounidenses de corta visión, cualquier intento de liberar los territorios ocupados y restaurar la soberanía propia podría ser considerado como tal.

Incluso el proyecto revisado por Zelenskyi no contempla obligaciones claras para el agresor. En él se menciona que el compromiso de Rusia de no agredir a Ucrania debe quedar jurídicamente sellado mediante leyes y la ratificación de la Duma Estatal. Una vez más, se habla de un futuro hipotético sin resolver el conflicto actual, el cual, por cierto, los legisladores rusos no consideran ni guerra ni agresión. Tampoco resultan convincentes las otras dos menciones a las obligaciones de Rusia: no intentar alterar por la fuerza la delimitación territorial acordada y no obstaculizar el uso por parte de Ucrania del río Dniéper y del mar Negro.

La disposición sobre la confirmación del estatus neutral de Ucrania como Estado sin armas nucleares supone una limitación de su soberanía en favor de Rusia y un retorno al Memorándum de Budapest, según el cual los garantes de la seguridad de Ucrania eran tanto EE. UU. como Rusia, algo que no impidió en absoluto la invasión rusa.

Tras la firma del acuerdo de paz, Ucrania debería celebrar elecciones de inmediato: primero presidenciales, y luego parlamentarias y municipales. Esta exigencia coincide con los deseos de Moscú de cambiar el régimen político en Ucrania, contando con el respaldo de Washington bajo el pretexto de una supuesta preocupación por el "déficit democrático" en un país que sufre un ataque militar masivo. Esto hace que la celebración de comicios sea más que problemática, al igual que sus posibles resultados. Al mismo tiempo, ni siquiera se propone una mirada crítica a la democracia en el país agresor, liderado durante un cuarto de siglo por la misma persona que inició una guerra, en esencia, contra la democracia europea.

La cláusula sobre el cumplimiento de las normas de la Unión Europea en materia de tolerancia religiosa y protección de las lenguas minoritarias se aplica exclusivamente a Ucrania, a pesar de que en Rusia la persecución por motivos religiosos y nacionales es alarmante. Con total justicia, una figura británica comparó el plan de paz de Trump con un nuevo Tratado de Versalles, en el que se castiga no al instigador de la guerra, sino a su víctima.

Europa se encuentra en una situación extraña. No puede dejar de ayudar a Ucrania porque, en caso de una derrota ucraniana, surgiría una amenaza directa no solo para la seguridad del continente, sino para la democracia europea en su conjunto. Las fuerzas de extrema derecha especulan activamente con las dificultades derivadas de la ayuda a Ucrania y la aplicación de sanciones contra la Rusia de Putin. Esta última les presta un apoyo activo, aprovechando la simpatía que el actual inquilino de la Casa Blanca siente por los radicales de derecha.

El sistema de seguridad actual en Europa descansa totalmente sobre la Alianza Atlántica, donde Washington lleva el mando. En su guerra contra Ucrania, Rusia amenaza de forma abierta a Europa, pero Washington, al buscar acuerdos que satisfagan a Moscú, claramente no está del lado de Ucrania ni, por extensión, de Europa. En esta coyuntura, Europa intenta desesperadamente un ejercicio de equilibrismo para evitar la derrota de Ucrania sin entrar en conflicto con Trump ni en una confrontación directa con Putin.

La concesión a Ucrania por parte de Europa de un crédito sin intereses de 90.000 millones de euros supone una ayuda considerable que permitirá mantener las posiciones un año o dos más. No obstante, esto implica una carga adicional para la UE, lo cual beneficia al agresor. Además, como es habitual, en esta medida se ha mantenido una cautela hipertrofiada hacia Rusia que resultó en una concesión de hecho a Putin. Inicialmente, se preveía utilizar los activos rusos congelados para el crédito, pero ante las amenazas a sus tenedores europeos, se decidió emplear fondos propios. La devolución del préstamo correría a cargo de Ucrania mediante las reparaciones de guerra que Rusia debería pagar, pero esto solo ocurriría en caso de una derrota del agresor, algo que por ahora no parece estar cerca.

La guerra de desgaste que se libra actualmente en Ucrania podría llevar al agotamiento de los recursos de Rusia. Su potencial no es infinito, aunque no existen datos ciertos sobre cuánto tiempo más podrá sostenerse. Sin duda, supera con creces al ucraniano si Ucrania se queda sola. Por ello, Rusia trabaja para fracturar el frente proucraniano mientras, de forma irresponsable, expande el frente de su agresión invadiendo nuevos territorios que "oficialmente" no reclama, intentando crear la falsa convicción de que, si se le permite acabar con Ucrania, no amenazará a nadie más.

En esencia, los acontecimientos se desarrollan siguiendo un patrón invariable: las medidas contra el agresor se adoptan con mucha cautela para no provocar al invasor envalentonado a una mayor escalada. A su vez, este, sintiendo que le temen, avanza para aumentar su botín, sin tener en cuenta la vida de sus rehenes.

 

Aleś Kirkievič, Budzma.org 

La descolonització de l'Aleksièvitx. La llengua russa com a camí cap a...

10.11.2025

«La llengua russa és el camí cap a la civilització». No, no ho diu Soloviov [historiador rus imperial] ni Medinskii [historiador i alt funcionari putinista], sinó la nostra Nobel Sviatlana Aleksièvitx. A més, ni tan sols està parlant dels bielorussos, sinó... dels ucraïnesos. Com s'ha d'entendre això, i és realment necessari entendre-ho?

Segons la Sra. Aleksièvitx, el rebuig de la llengua russa a Ucraïna és un "fenomen temporal causat per la desesperació". Tot seguit vé l'argumentació: «...Les llengües que els colonitzadors van deixar enrere a l'Àfrica es van convertir en un camí cap a la civilització. I això és molt bo.»

No tinc res en contra dels pobles d'Àfrica, però allà això era diferent. El colonitzador francès entrava, per exemple, al Congo. [Afegiria aquí: En instal·lar-s'hi, per tal d'explotar els recursos naturals per al seu benefici] Construïa hospitals, línies de ferrocarril, sucursals bancàries, carreteres, escoles, missions catòliques i biblioteques. Sempre que trobava alguna cosa interessant, se l'enduia a París. Sí, les piràmides egípcies es van quedar al seu lloc només perquè no cabien ni al Louvre ni al Museu Britànic.

El colonitzador rus arribava, per exemple, a Brest. Hi va construir fortaleses, presons, polvorins i magatzems plens de vodka. Tancava missions catòliques, esglésies i escoles, i saquejava biblioteques. Sempre que trobava alguna cosa d'interès, l'enviava a Sant Petersburg. El Brest barroc no va sobreviure no pas perquè no encaixés a l'Ermitatge, sinó perquè el colonitzador simplement el va enderrocar com a una cosa superflua.

Mediocritat, primitivitat i rellotges 'de botí'

França sempre segueix sent França. Una civilització. No importa si es tracta de París o d'una petita població a Provença. Hi haurà vi, croissants, pintura, bones biblioteques, rellotges de paret en habitatges privats, cafeteries, que són traspassades de generació en generació des de fa un parell de segles.

Rússia sempre segueix sent Rússia. Hi ha només dues ciutats civilitzades, Sant Petersburg i Moscou. Hi tenen ballet , pintura, biblioteques. Quan te n'allunyes, et trobes amb una anticivilització. Alcohol desnaturat, primitivitat, mediocritat, rellotges aconseguits com a «botí de guerra», llibres robats de biblioteques d'altres. I la gent mateixa, que viu de records de l'última guerra en anticipació d'una nova, una qualsevol.

Són sistemes completament diferents. I quan parlem d'imperialisme i colonialisme, són algoritmes diferents de colonització. Els francesos instal·lats a Argèlia s'hi creaven una «petita França». Els russos, arreu on entraven, feien «Rússia». O intentaven fer-la. Sempre abaixant el nivell local de cultura al propi d'ells, el seu familiar.

Qui i per a qui es el donant de la cultura?

Què ens ha deixat, doncs, Rússia que sigui únic? Quina és la seva missió civilitzadora? Què podria haver donat el colonitzador rus als polonesos o als letons? Una literatura secundària, que no ha creat cap gènere nou, sinó que només ha seguit els europeus? Una música com una ombra de la tradició musical europea? Matrioskas? Tolstoievski?..

Els moscovites sota Pere Primer van destruir Baturyn [la capital cosaca], el barroc cosac, tota una capa de cultura que ells mateixos no posseïen. Ucraïna va ser la donant del pensament polític rus, i no a l'inrevés. Cal recordar el Teòfan Prokopòvitx [canonge ucraïnès], qui va inventar «Rússia» com a un concepte per a Pere Primer. Simó de Polacak [canonge bielarús] va ensenyar als fills del tsar a llegir i escriure, va compondre versos barrocs a Moscòvia, perquè el barroc com a estil no hi existia.

Queda clar això?

El fenomen de Rússia consisteix en el fet que els pobles colonitzats es van convertir en donants de cultura i civilització per a la metròpoli en lloc de que fos a l'inrevés. Perquè la metròpoli només podia lluitar i expandir-se. No hi havia cap missió civilitzadora en el sentit de Kipling, i no n'hi hauria pogut haver. Amb què podria Rússia haver fet feliços als territoris conquerits? Amb balalaiques?.. Pregunteu-ho l'Aleksièvitx.

«L'imperi roig ja no hi és, l'home roig ha quedat»

Tot el que s'ha exposat amunt és només un enfocament del problema. No es menciona que la llengua i la cultura per a la Rússia d'avui és un instrument polític d'agressió [i d'invasió]. Ni que Ucraïna té el dret sobirà a definir la seva pròpia política lingüística i cultural.

Al capdavall, ni que la llengua russa no és cap qüestió d'elecció conscient per als països postsoviètics. Ni tan sols per a la mateixa Aleksièvitx. És una qüestió de l'hàbit dictat per l'entorn en què va créixer. «L'imperi roig ja no hi és, l'home roig ha quedat», escriu la Nobel. Que sona molt autocrític.

Aleś Kirkievič, Budzma.org

El xou de pacificador allunyat de l'escenari de guerra

El president nord-americà comunica sovint al món que ha posat fi a quelcom que "ha trigat 3.000 anys a arribar a aquest punt". En realitat, el que ha fet és declarar l'alto el foc, un estat de pausa bèl·lica oficial que permet algunes negociacions i l'entrada d'ajuda limitada, però que no ha significat un cessament total i durador de la violència sobre el terreny, i manté latent el risc d'una escalada total.

Si es preguntés a D. Trump pel contingut de la hipèrbole de tres mil·lennis, la resposta seria tan clara com el seu assoliment d'haver acabat la guerra entre 'Abarbaian' i 'Albènia'. El que importa a l'home que pretén tornar a fer Amèrica gran no és el contingut o sentit dels seus actes, sinó fer-los semblar quelcom magne. El que es va signar a Xarm el-Xeikh no va ser un acord d'armistici entre les parts en conflicte, sinó una "Declaració de Trump per a la pau i la prosperitat duradores", que juntament amb ell van signar representants dels països mediadors (Egipte, Qatar i Turquia). Els altres líders mundials només van presenciar aquest acte de magnitud del mandatari nord-americà, en el qual no va voler faltar fins i tot el "president del Canadà" (així va titular Trump al líder del seu país veí).

Tots els participants en l'acte al balneari egipci van rebre alguna característica afalagadora per part de Trump. Semblava una reunió de fi de campament d'escoltes, quan el cap de la tropa esmenta a cadascú repartint petites medalles de reconeixement: B. va saber encendre la foguera amb pocs llumins, C. va ajudar bé amb la tenda de campanya, D. va aguantar el pes de la seva motxilla, i així successivament.

Es comprèn la preferència que l'actual president nord-americà dona a l'espectacle i a la validació personal per sobre del contingut profund i la formalitat institucional, ja que va aconseguir el seu major èxit com a home de negocis amb el xou Miss Univers, mentre que en altres negocis va haver de declarar fallida sis vegades (encara que, juntament amb els seus assessors, sí va saber salvar les seves finances personals, reestructurant el deute i mantenint el control dels actius i fent assumir les pèrdues als creditors).

Es considera l'home de negocis més reeixit i astut, i veu els polítics com a perdedors poc útils, que intenten en va assolir els seus objectius sense sortir dels estrictes límits de les normes i principis generalment acceptats. Està convençut que assolirà fàcilment els seus objectius en la política mundial si s'hi comporta com en els seus negocis, és a dir, com un jugador que té les millors cartes i la posició més forta. En aquest sentit, no sol trobar-se amb objeccions serioses per part dels actors polítics pro-occidentals.

Amb Putin, que també aposta per la força, Trump el tracta com a un rival dins de la mateixa categoria de pes, però inferior, i mira de convèncer-lo que deixi de lluitar, perquè mitjançant un acord amb Trump podrà aconseguir-ne prou. Malgrat tot, l'ús de la força militar bruta, que ha alarmat molts, ha posat de manifest la seva debilitat, ja que no és capaç de vèncer Ucraïna, una cosa que, segons Trump, s'hauria pogut aconseguir en poques setmanes.

El governant rus s'adona que no serà tractat per Trump com al culpable de l'agressió criminal contra Ucraïna i, en comptes d'ajudar aquesta a expulsar l'invasor, el líder nord-americà sempre preferirà arribar a un acord amb la part forta en el conflicte. Durant nou mesos del mandat de Trump, Putin va aprofitar el tracte preferencial en les converses amb el president nord-americà o els seus enviats per escalar més la seva acció bèl·lica i demostrar que el seu poder militar és més gran i podrà emprar-se més enllà d'Ucraïna.

El desistiment de Trump de la promesa de traspassar a Ucraïna alguns míssils Tomahawk no va fer que Putin es mostrés disposat a negociar en condicions increïblement favorables per a ell: en un país membre de la UE i l'OTAN, governat pel favorit de tots dos presidents que saboteja totes les accions occidentals contra l'agressor. Aquesta escalada de la descaradura del rus ha donat peu al fet que el president nord-americà "sentís que era el moment de sancionar Rússia" i, per primera vegada, anunciés sancions contra Rosneft i Lukoil, que controlen més del 50 % de les exportacions de petroli russes. L'efecte d'aquesta mesura podrà ser més que sensible per a l'economia de guerra de Rússia, per la qual cosa Putin va reaccionar immediatament a tal "acte inamistós", encara que sense "impacte notable".

Després de mesos de converses en privat, això es veu com a una confrontació directa i pública entre els dos líders, els resultats de la qual es veurien en 6 mesos, però avui no es veu cap efecte en els atacs agressius i mortífers contra els ucraïnesos.

En no aconseguir èxit amb la guerra Rússia-Ucraïna, el pacificador Trump se'n distancia

Als marges de la 80a Assemblea General de les Nacions Unides, es va celebrar una reunió entre els presidents dels Estats Units i d'Ucraïna, en la qual Zelenskyi va dipositar grans esperances, amb la intenció de convèncer Trump de la necessitat que Ucraïna venci. Després d'aquesta reunió, Trump va publicar a la seva xarxa social Truth Social un missatge on es llegia que, aparentment, havia canviat radicalment la seva opinió sobre les perspectives de la guerra a Ucraïna. Després de mesos en el càrrec insistint que Ucraïna no tenia possibilitats d'èxit i no podia evitar fer considerables concessions territorials a Rússia, que, segons ell, anava a guanyar la guerra, ara ha declarat que Ucraïna «està en condicions de lluitar i GUANYAR, recuperant tota Ucraïna en la seva forma original».

Després va afegir una frase no del tot clara, però que no deixa lloc a dubtes sobre la possibilitat d'una victòria d'Ucraïna, perquè no només podrà «recuperar el seu país en el seu estat original i, qui sap, potser fins i tot anar més enllà!». Trump no acostuma a escriure a la lleugera, no revisa minuciosament els missatges que publica, l'ús imprecís de les seves paraules dona lloc a molts dubtes i interpretacions ambigües, però aquesta vegada es va pronunciar per primera vegada clarament sobre la possibilitat que Ucraïna surti victoriosa i recuperi la seva sobirania.

Tanmateix, la nova retòrica de Trump no significa que passi a donar suport a Ucraïna, com ho feia el seu predecessor, Biden. En adonar-se que no podrà complir la seva promesa de «posar fi a la guerra» a Ucraïna, el que fa és eximir-se de responsabilitat i culpar literalment a tothom, inclosa Rússia amb els seus socis, la Xina i l'Índia, i també als seus propis socis occidentals que compren petroli i gas russos. Entre els principals responsables del col·lapse de la pau mundial, Trump va esmentar l'ONU que, segons ell, malgrat disposar d'enormes recursos, no va ajudar en absolut els Estats Units a resoldre les «guerres interminables», mentre que ell, en set mesos, en va posar fi a set.

Sens dubte, la participació de Trump en la resolució d'alguns conflictes armats va influir decisivament en el fet que aquests s'hagin aturat o suspès (encara que no hi ha certesa que s'hagin resolt les contradiccions subjacents), però en un conflicte armat tan potent com la guerra entre Rússia i Ucraïna, els esforços pacificadors del president estatunidenc ni tan sols van aconseguir reduir la intensitat de les accions criminals de l'agressor. Anteriorment, Trump insistia que calia negociar amb Putin, perquè ell és la part forta en el conflicte (des de la tribuna de l'Assemblea General, no va deixar de recordar a la comunitat internacional que manté bones relacions amb el president rus), però ara s'ha adonat que «Rússia està passant per grans problemes econòmics i és el moment perfecte perquè Ucraïna actuï». És a dir, Ucraïna, juntament amb els seus aliats occidentals, pot reunir la força necessària i guanyar sense la participació dels Estats Units. Tot això ja se sabia, però Trump ho diu ara per «justificar» la seva evasió de responsabilitat, perquè no es veu la necessitat de la seva participació. Per deixar clar que ell es mantindria al marge, va afegir la frase: «En qualsevol cas, desitjo el millor a tots dos països». Continua sense veure qui és l'agressor i qui és la víctima, però ja no diu que Zelenskyi i Biden són els culpables de la guerra.

Per descomptat, aquest canvi en la retòrica de Trump sembla un gir de 180 graus en la seva postura, i Zelenskyi pot comptabilitzar-ho com el seu èxit en la política internacional, però això encara no ha tingut cap efecte en la situació real, ni al front ni a l'arena internacional, on, a excepció dels militars ucraïnesos, que estan lluitant amb determinació, les accions de tots ells no són més que una reacció, més o menys insegura, a les amenaces i accions de Putin.

Els recents incidents amb drons i avions russos a l'espai aeri dels països europeus de l'OTAN, que s'han tornat més freqüents, són una advertència bastant clara del Kremlin que a Europa no li convé interferir en les operacions de Putin per a ajusticiar Ucraïna, i que ell no s'aturarà allà, sinó que continuarà l'operació si l'OTAN no abandona la zona que el Kremlin considera seva. Amb això, no sembla incomodar-lo el fet que, en els molts anys d'enfrontament entre l'OTAN i Moscou amb amenaces recíproques, només el Kremlin hagi estat qui va dur a terme intervencions armades. Tot i que els aliats de l'OTAN van enlairar els seus avions per interceptar els avions russos invasors i destruir els drons, va quedar de manifest que no es disposava d'una defensa antiaèria eficaç al flanc oriental. Els plans per a la seva creació requeriran molt de temps, que ja no queda, a més, i de moment no hi ha perspectives de tancar la greu bretxa creada per Hongria i Eslovàquia.

Crida l'atenció el fet que les provocacions russes a Europa no suposen cap amenaça directa per a les forces estatunidenques. I quan se li va preguntar al president Trump sobre si els països europeus de l'OTAN poden enderrocar avions russos invasors, va respondre amb rotunditat: «Sí, poden», la qual cosa, però, no incloïa els EUA. Això concorda plenament amb les seves repetides declaracions en el sentit que els Estats Units no assumeixen la responsabilitat de la seguretat europea, que ha de ser assumpte dels mateixos europeus, que no financen l'OTAN en la mesura necessària. Sense els Estats Units, les estructures de l'OTAN no poden operar efectivament a Europa, mentre que Europa no posseeix estructures de defensa pròpies. En aquest context, el missatge que s'envia a Putin es llegiria així: «Els Estats Units no intervindran de manera efectiva ni a Ucraïna ni a Europa, però si no tens forces suficients, Vladímir, et convé aturar-te ara».

El secretari d'Estat Rubio va expressar el «fi del vessament de sang en la guerra d'Ucraïna» com a una exigència de Trump en la seva reunió amb el ministre rus Lavrov al marge de l'Assemblea General. El cap de la diplomàcia nord-americana va subratllar que Moscou ha de prendre «mesures concretes per a aconseguir una solució duradora» en la guerra, al que el rus   va replicar que, a Alaska, Putin i Trump van acordar que primer s'han d'eliminar les causes fonamentals del conflicte, i va aprofitar l'ocasió per a tornar a acusar Ucraïna i la UE de prolongar la guerra.

Trump va escriure a la xarxa social Truth Social: «Rússia porta tres anys i mig lliurant una guerra sense sentit que, amb el seu veritable poder militar, hauria acabat en una setmana. Això deixa Rússia en una llum poc decorosa. De fet, la fa semblar un “tigre de paper”». És difícil evitar la impressió que l'estatunidenc vol avergonyir Putin per danyar la imatge de Rússia, cosa que sona com un desafiament a aplicar «la veritable força militar» per a acabar la «contesa» en una setmana. La qual, d'altra banda, no és una guerra, segons ell.

Potser sense tenir aquesta intenció, el portaveu del president de la Federació Russa va aclarir la qüestió de la guerra quan va desmentir la tesi de Trump sobre la suposada «contesa sense sentit» de Rússia. «Hi ha una guerra. Sí, l'operació militar especial [denominació oficial russa per a la invasió a Ucraïna] és una cosa, però el que està succeint al nostre voltant és una guerra. Ara mateix estem en la fase més aguda de la guerra, que és bastant decisiva. Hem de guanyar-la pel bé dels nostres fills, els nostres nets i el nostre futur», va concloure Dmitri Peskov amb grandiloqüència. No es va amagar a l'hora d'expressar el que és obvi per a qualsevol que no vulgui enganyar-se a si mateix: amb el pretext d'una operació contra els imaginaris nazis a Kíiv, el règim de Putin ha iniciat la fase més aguda de la lluita per ampliar el seu espai en el món.

Avui, les flames del foc implacable ja freguen l'Europa de l'Est. Trump prefereix mantenir la distància, assegurant a cadascuna de les parts en conflicte que tenen forces suficients per a resoldre el conflicte per si mateixes, i que ell no té cap intenció d'ajudar ni d'intervenir.

Al no lograr éxito con la guerra Rusia-Ucrania, el pacificador Trump toma distancia

En los márgenes de la 80ª Asamblea General de las Naciones Unidas se celebró una reunión entre los presidentes de Estados Unidos y Ucrania, en la que Zelenskyi depositó grandes esperanzas, con la intención de convencer a Trump de la necesidad de la victoria de Ucrania. Tras esta reunión, Trump publicó en su red social Truth Social un mensaje en el que se leía que, aparentemente, había cambiado radicalmente su opinión sobre las perspectivas de la guerra en Ucrania. Después de meses en el cargo insistiendo en que Ucrania no tenía posibilidades de éxito y  no podía evitar hacer considerables concesiones territoriales a Rusia, que, en su opinión, iba a ganar la guerra, ahora ha declarado que Ucrania «está en condiciones de luchar y GANAR, recuperando a toda Ucrania en su forma original». Luego añadió una frase no del todo clara, pero que no deja lugar a dudas  sobre la posibilidad de una victoria de Ucrania, porque no solo podrá «recuperar a su país en su estado original y, quién sabe, ¡quizás incluso ir más allá!». Trump no suele redactar; revisa minuciosamente los mensajes que publica, el uso impreciso de sus palabras da lugar a muchas dudas e interpretaciones ambiguas, pero esta vez se pronunció por primera vez claramente sobre la posibilidad de que Ucrania salga victoriosa y recupere su soberanía.

Sin embargo, la nueva retórica de Trump no significa que pase a apoyar a Ucrania, como lo hacía su predecesor, Biden. Al darse cuenta de que no podrá cumplir su promesa de «poner fin a la guerra» en Ucrania, lo que hace es eximirse de responsabilidad y culpar literalmente a todos, incluida Rusia con sus socios, China e India, al igual que a sus propios socios occidentales que compran petróleo y gas rusos. Entre los principales responsables del colapso de la paz mundial, Trump mencionó a la ONU que, según él, a pesar de disponer de enormes recursos, no ayudó en absoluto a Estados Unidos a resolver las «guerras interminables», mientras que él, en siete meses, puso fin a siete de ellas.

Sin duda, la participación de Trump en la resolución de algunos conflictos armados influyó decisivamente en que estos se hayan detenido o suspendido (aunque no hay certeza de que se hayan resuelto las contradicciones subyacentes), Pero en un conflicto armado tan potente como la guerra entre Rusia y Ucrania, los esfuerzos pacificadores del presidente estadounidense ni siquiera lograron reducir la intensidad de las acciones criminales del agresor. Anteriormente, Trump insistía en que había que negociar con Putin, porque él es la parte fuerte en el conflicto (desde la tribuna de la Asamblea General, no dejó de recordar a la comunidad internacional que mantiene buenas relaciones con el presidente ruso), pero ahora se ha dado cuenta de que «Rusia está pasando por grandes problemas económicos y es el momento perfecto para que Ucrania actúe». Es decir, Ucrania, junto con sus aliados occidentales, puede reunir la fuerza necesaria y ganar sin la participación de Estados Unidos. Todo esto ya se sabía, pero Trump lo dice ahora para «justificar» su evasión de responsabilidad, porque no se ve la necesidad de su participación. Para dejar claro que él se mantendría al margen, añadió la frase: «En cualquier caso, deseo lo mejor a ambos paises». Sigue sin ver quién es el agresor y quién es la víctima, pero ya no dice que Zelenskyi y Biden son los culpables de la guerra.

Por supuesto, este cambio en la retórica de Trump parece un giro de 180 grados en su postura, y Zelenskyi puede contabilizarlo como su éxito en la política internacional, pero esto aún no ha tenido ningún efecto en la situación real, ni en el frente ni en la arena internacional, donde, a excepción de los militares ucranianos, que están luchando con determinación, las acciones de todos ellos no son más que una reacción, más o menos insegura, a las amenazas y acciones de Putin.

Los recientes incidentes con drones y aviones rusos en el espacio aéreo de los países europeos de la OTAN, que se han vuelto más frecuentes, son una advertencia bastante clara del Kremlin de que a Europa no le conviene interferir en las operaciones de Putin  para ajusticiar a Ucrania, y que él no se detendrá allí, sino que continuará la operación si la OTAN no abandona la zona que el Kremlin considera suya. Con esto, no parece incomodarle el hecho de que, en los muchos años de enfrentamiento entre la OTAN y Moscú con amenazas recíprocas, solo el Kremlin haya sido quien llevó a cabo intervenciones armadas. Aunque los aliados de la OTAN despegaron sus aviones para interceptar a los aviones rusos invasores y destruir los drones, quedó de manifiesto que no se disponía de una defensa antiaérea eficaz en el flanco oriental. Los planes para su creación requerirán mucho tiempo, que ya no queda, además, y por el momento no hay perspectivas de cerrar la grave brecha creada por Hungría y Eslovaquia.

Llama la atención el hecho de que las provocaciones rusas en Europa no suponen ninguna amenaza directa para las fuerzas estadounidenses, Y cuando se le preguntó al presidente Trump sobre si los países europeos de la OTAN pueden derribar aviones rusos invasores, respondió con rotundidad: «Sí, pueden», lo que sin embargo no incluía a EE.UU. Esto concuerda plenamente con sus repetidas declaraciones en el sentido de que Estados Unidos no asume la responsabilidad de la seguridad europea, que debe ser asunto de los propios europeos, quienes no financian la OTAN en la medida necesaria. Sin Estados Unidos, las estructuras de la OTAN no pueden operar efectivamente en Europa, mientras que Europa no posee estructuras de defensa propias. En este contexto, el mensaje que se envía a Putin se leería así: «Estados Unidos no intervendrá de manera efectiva ni en Ucrania ni en Europa, pero si no tienes fuerzas suficientes, Vladimir, te conviene detenerte ahora».

El secretario de Estado Rubio expresó el «fin del derramamiento de sangre en la guerra de Ucrania» como una exigencia de Trump en su reunión con el ministro ruso Lavrov al margen de la Asamblea General. El jefe de la diplomacia norteamericana subrayó que Moscú debe tomar «medidas concretas para alcanzar una solución duradera» en la guerra, a lo que el ruso replicó que, en Alaska, Putin y Trump acordaron que primero deben eliminarse las causas fundamentales del conflicto, y aprovechó la ocasión para volver a acusar a Ucrania y a la UE de prolongar la guerra.

Trump escribió en la red social Truth Social: «Rusia lleva tres años y medio librando una guerra sin sentido que, con su verdadero poderío militar, habría terminado en una semana. Esto deja a Rusia en una luz poco decorosa. De hecho, la hace parecer un «tigre de papel». Es difícil evitar la impresión de que el estadounidense quiere avergonzar a Putin por dañar la imagen de Rusia, lo que suena como un desafío a aplicar «la verdadera fuerza militar» para terminar la «contienda» en una semana. La que, por lo demás, no es una guerra, según él.

Quizás sin tener esa intención, el portavoz del presidente de la Federación Rusa aclaró la cuestión de la guerra cuando desmintió la tesis de Trump sobre la supuesta «contienda sin sentido» de Rusia. «Hay una guerra. Sí, la operación militar especial [denominación oficial rusa para la invasión en Ucrania] es una cosa, pero lo que está sucediendo a nuestro alrededor es una guerra. Ahora mismo estamos en la fase más aguda de la guerra, que es bastante decisiva. Tenemos que ganarla por el bien de nuestros hijos, nuestros nietos y nuestro futuro», concluyó Dmitri Peskov con grandilocuencia. No se anduvo con rodeos al expresar lo que es obvio para cualquiera que no quiera engañarse a sí mismo: con el pretexto de una operación contra los imaginarios nazis en Kiev, el régimen de Putin ha iniciado la fase más aguda de la lucha por ampliar su espacio en el mundo. Hoy, las llamas del fuego implacable ya rozan Europa del Este. Trump prefiere mantener la distancia, asegurando a cada una de las partes en conflicto que tienen fuerzas suficientes para resolver el conflicto por sí mismas, y que él no tiene ninguna intención de ayudar ni de intervenir.

 La cimera de l'OTAN amb perfil baix per a Ucraïna

La cimera de l'OTAN que es va celebrar a la Haia del 24 al 25 de juny de 2025, ha marcat una fita significativa en la superació de la complicada situació en què es veu l'aliança després que D. Trump va assumir la presidència dels EUA. El mandatari nord-americà no està d'acord amb les enormes despeses que significa el fet que el seu país sigui el principal pilar de l'OTAN i de la seguretat europea. Per als seus aliats també és inquietant la negativa a reconèixer que Rússia és l'agressor en la guerra i representa un perill real i immediat per a la seguretat europea. La dependència global de les decisions arbitràries que es prenen actualment a Washington resulta especialment ominosa de cara a l'amenaça militar creixent al món, atès que Trump ha fracassat amb les seves principals promeses de pau a Ucraïna i a Gaza. D'altra banda, no ha dubtat a immiscir-se en el perillós conflicte a Israel, declarant apressadament acabada la "guerra de 12 dies", tot i que cap dels dos principals implicats es considera batut.

La cimera de l'OTAN va ser la primera en què va participar Trump i, malgrat les incerteses que això suposava, es va aconseguir arribar a un acord sobre els temes clau, que eren el compromís dels 32 països a elevar les seves despeses en defensa fins a un 5 % del PIB per a l'any 2035, la reafirmació de l'Article 5 del Tractat de l'Atlàntic Nord,  que garanteix la defensa mútua davant qualsevol atac a un membre, i l'enfortiment de la base industrial de defensa de l'OTAN, fomentant la cooperació en aquest àmbit i eliminant barreres al comerç de defensa entre els aliats.

A causa del predomini del conflicte entre Israel i l'Iran i al nou objectiu de despesa en defensa del 5 %, Ucraïna no va ser el centre d'atenció de la cimera. Això es deu en part al seu torn que Trump no mostra un gran interès a augmentar l'ajuda militar a Ucraïna; fins i tot existeix el temor que pugui distanciar-se de la guerra, havent-se mostrat incapaç o reticent a aconseguir la pau a Ucraïna i mostrant-se més inclinat a un acord amb Rússia. No obstant això, el tema d'una manera o una altra va estar present en tots els debats. La declaració final de la cimera va reiterar el compromís de l'OTAN de donar suport a Ucraïna, tot i que aquesta vegada no es va fer cap menció específica a una possible situació futura, cosa que continua sent un punt de fricció per a Kíiv. El text final de la declaració de la cimera va reafirmar "el seu compromís sobirà de donar suport a Ucraïna," subratllant que la seva "seguretat contribueix a la nostra".

En el context de l'amenaça russa es va evitar una menció directa a la invasió d'Ucraïna en alguns punts del text, però sí que es va al·ludir a "l'amenaça a llarg termini plantejada per Rússia a la seguretat euroatlàntica". Això implica que el suport a Ucraïna s'emmarca en la contenció de l'agressió russa. L'ajuda militar proporcionada a Ucraïna pels països membres de l'OTAN s'inclourà en la despesa general de defensa de l'Aliança. Això busca institucionalitzar i estabilitzar el flux de recursos per a Ucraïna, reflectint el nou objectiu del 5 % del PIB en defensa per al 2035.

Un element important de la cimera va ser la reunió entre Trump i Zelenskyi, tot i que el president nord-americà va intentar de totes les maneres possibles de treure-li la rellevància. Camí a la Haia va explicar a periodistes que, en reunir-se, només li preguntaria com estava i va agregar la seva opinió poc feixuga sobre el seu homòleg ucraïnès: es veu en una situació difícil, mai hauria d'haver arribat a una situació així. Tanmateix, tots dos líders van valorar positivament la reunió que va tenir lloc al marge de la cimera, la van qualificar de «bona» i «substanciosa». Si bé Zelenskyi va informar que s'havia debatut la qüestió de la compra per part d'Ucraïna de sistemes estatunidencs de defensa antiaèria, Trump només va prometre vagament «veure si en podem proporcionar alguns». En principi, ja és tot un progrés que Trump digui a Zelenskyi "good guy".

Malgrat el consens general de suport, la cimera també va exposar algunes divergències entre els aliats sobre el nivell i el tipus d'assistència a Ucraïna, així com sobre la postura cap a Rússia, no obstant aquesta no renuncia a la seva expansió bel·licista. Les últimes declaracions del Kremlin indiquen clarament que les seves intencions agressives cap a Ucraïna i Occident no han canviat, malgrat les dificultats al davant. De fet, Moscou confirma el seu desig de destruir Ucraïna com a Estat sobirà.

Així, el viceministre d'Afers Exteriors de la Federació Russa va declarar recentment que la guerra continuarà fins que desaparegui la presència militar de l'OTAN a Europa oriental. Això posa en relleu l'objectiu estratègic del Kremlin: debilitar les posicions de l'Aliança i remodelar l'arquitectura de seguretat a Europa.

Aquestes tesis van trobar la seva continuació en la retòrica de Putin. En un recent fòrum econòmic internacional, va tornar a insistir en la suposada «legitimitat» de la devolució de tots els territoris que, segons la seva opinió, van pertànyer al seu dia a la Unió Soviètica. El súmmum va ser la seva cínica «regla»: «Tot el que va trepitjar alguna vegada la bota del soldat rus és nostre». Aquesta declaració revela definitivament les ambicions imperials del Kremlin i el seu desig d'expandir-se a costa dels Estats sobirans.

D'aquesta manera, el Kremlin no només confirma la seva intenció de continuar la guerra, sinó que també defineix clarament els seus objectius globals, que van més enllà d'Ucraïna i amenacen la seguretat de tot el continent europeu. Fa 100 dies, Ucraïna va acceptar un alto el foc incondicional. Hi ha molt poques esperances que Rússia faci el mateix. Per tant, l'única manera d'aconseguir-lo és ajudar Ucraïna a defensar-se i pressionar Rússia.