La cimera de l'OTAN amb perfil baix per a Ucraïna

La cimera de l'OTAN que es va celebrar a la Haia del 24 al 25 de juny de 2025, ha marcat una fita significativa en la superació de la complicada situació en què es veu l'aliança després que D. Trump va assumir la presidència dels EUA. El mandatari nord-americà no està d'acord amb les enormes despeses que significa el fet que el seu país sigui el principal pilar de l'OTAN i de la seguretat europea. Per als seus aliats també és inquietant la negativa a reconèixer que Rússia és l'agressor en la guerra i representa un perill real i immediat per a la seguretat europea. La dependència global de les decisions arbitràries que es prenen actualment a Washington resulta especialment ominosa de cara a l'amenaça militar creixent al món, atès que Trump ha fracassat amb les seves principals promeses de pau a Ucraïna i a Gaza. D'altra banda, no ha dubtat a immiscir-se en el perillós conflicte a Israel, declarant apressadament acabada la "guerra de 12 dies", tot i que cap dels dos principals implicats es considera batut.

La cimera de l'OTAN va ser la primera en què va participar Trump i, malgrat les incerteses que això suposava, es va aconseguir arribar a un acord sobre els temes clau, que eren el compromís dels 32 països a elevar les seves despeses en defensa fins a un 5 % del PIB per a l'any 2035, la reafirmació de l'Article 5 del Tractat de l'Atlàntic Nord,  que garanteix la defensa mútua davant qualsevol atac a un membre, i l'enfortiment de la base industrial de defensa de l'OTAN, fomentant la cooperació en aquest àmbit i eliminant barreres al comerç de defensa entre els aliats.

A causa del predomini del conflicte entre Israel i l'Iran i al nou objectiu de despesa en defensa del 5 %, Ucraïna no va ser el centre d'atenció de la cimera. Això es deu en part al seu torn que Trump no mostra un gran interès a augmentar l'ajuda militar a Ucraïna; fins i tot existeix el temor que pugui distanciar-se de la guerra, havent-se mostrat incapaç o reticent a aconseguir la pau a Ucraïna i mostrant-se més inclinat a un acord amb Rússia. No obstant això, el tema d'una manera o una altra va estar present en tots els debats. La declaració final de la cimera va reiterar el compromís de l'OTAN de donar suport a Ucraïna, tot i que aquesta vegada no es va fer cap menció específica a una possible situació futura, cosa que continua sent un punt de fricció per a Kíiv. El text final de la declaració de la cimera va reafirmar "el seu compromís sobirà de donar suport a Ucraïna," subratllant que la seva "seguretat contribueix a la nostra".

En el context de l'amenaça russa es va evitar una menció directa a la invasió d'Ucraïna en alguns punts del text, però sí que es va al·ludir a "l'amenaça a llarg termini plantejada per Rússia a la seguretat euroatlàntica". Això implica que el suport a Ucraïna s'emmarca en la contenció de l'agressió russa. L'ajuda militar proporcionada a Ucraïna pels països membres de l'OTAN s'inclourà en la despesa general de defensa de l'Aliança. Això busca institucionalitzar i estabilitzar el flux de recursos per a Ucraïna, reflectint el nou objectiu del 5 % del PIB en defensa per al 2035.

Un element important de la cimera va ser la reunió entre Trump i Zelenskyi, tot i que el president nord-americà va intentar de totes les maneres possibles de treure-li la rellevància. Camí a la Haia va explicar a periodistes que, en reunir-se, només li preguntaria com estava i va agregar la seva opinió poc feixuga sobre el seu homòleg ucraïnès: es veu en una situació difícil, mai hauria d'haver arribat a una situació així. Tanmateix, tots dos líders van valorar positivament la reunió que va tenir lloc al marge de la cimera, la van qualificar de «bona» i «substanciosa». Si bé Zelenskyi va informar que s'havia debatut la qüestió de la compra per part d'Ucraïna de sistemes estatunidencs de defensa antiaèria, Trump només va prometre vagament «veure si en podem proporcionar alguns». En principi, ja és tot un progrés que Trump digui a Zelenskyi "good guy".

Malgrat el consens general de suport, la cimera també va exposar algunes divergències entre els aliats sobre el nivell i el tipus d'assistència a Ucraïna, així com sobre la postura cap a Rússia, no obstant aquesta no renuncia a la seva expansió bel·licista. Les últimes declaracions del Kremlin indiquen clarament que les seves intencions agressives cap a Ucraïna i Occident no han canviat, malgrat les dificultats al davant. De fet, Moscou confirma el seu desig de destruir Ucraïna com a Estat sobirà.

Així, el viceministre d'Afers Exteriors de la Federació Russa va declarar recentment que la guerra continuarà fins que desaparegui la presència militar de l'OTAN a Europa oriental. Això posa en relleu l'objectiu estratègic del Kremlin: debilitar les posicions de l'Aliança i remodelar l'arquitectura de seguretat a Europa.

Aquestes tesis van trobar la seva continuació en la retòrica de Putin. En un recent fòrum econòmic internacional, va tornar a insistir en la suposada «legitimitat» de la devolució de tots els territoris que, segons la seva opinió, van pertànyer al seu dia a la Unió Soviètica. El súmmum va ser la seva cínica «regla»: «Tot el que va trepitjar alguna vegada la bota del soldat rus és nostre». Aquesta declaració revela definitivament les ambicions imperials del Kremlin i el seu desig d'expandir-se a costa dels Estats sobirans.

D'aquesta manera, el Kremlin no només confirma la seva intenció de continuar la guerra, sinó que també defineix clarament els seus objectius globals, que van més enllà d'Ucraïna i amenacen la seguretat de tot el continent europeu. Fa 100 dies, Ucraïna va acceptar un alto el foc incondicional. Hi ha molt poques esperances que Rússia faci el mateix. Per tant, l'única manera d'aconseguir-lo és ajudar Ucraïna a defensar-se i pressionar Rússia.

Commemoren la fi de la guerra obviant prevenir la seva repetició

El 8 de maig es va celebrar el 80 aniversari del Dia de la Victòria a Europa (VE-Day), com a recordatori de la fi de la Segona Guerra Mundial al continent europeu, principal escenari d'aquella contesa, i del triomf sobre el règim nazi, el major criminal que va alertar contra tota la humanitat i que va causar la mort de desenes de milions de persones sumint al món en una devastació sense precedents. És una ocasió indeleble per reflexionar sobre lliçons que ens ha deixat, com la victòria de la democràcia i la llibertat sobre la tirania, el compromís amb un futur on els horrors de la guerra no es repeteixen.

A Rússia aquesta ocasió té un altre significat i se celebra el 9 de maig com la fi de la Gran Guerra Pàtria 1941-1945. Es va separar de la Segona Guerra Mundial perquè l'URSS va facilitar el seu inici mitjançant el pacte Ribbentrop-Molotov i fins al moment en què Hitler la va agredir, va col·laborar amb ell, va prendre la seva part en la partició d'Europa oriental i va denigrar a Polònia, Gran Bretanya i França, a tots els qui s'oposava a les "propostes de pau del senyor Hitler" (així ho expressava llavors la propaganda soviètica). El dia de la Victòria no es va celebrar fins al 1965, quan ja havien desaparegut la majoria dels combatents que van conèixer la realitat de la guerra i no tenien una actitud d'aprovació al partit governant i el seu sostenidor, els serveis de seguretat de l'Estat. Des de llavors, i amb especial afany des de començaments del segle XXI, s'ha practicat el gran abús de la falsificada memòria històrica afirmant que Rússia (com a suposat sinònim de la Unió Soviètica) ha estat capaç de vèncer a l'hitlerisme sola, que l'Estat rus de per si mateix és portador del progrés i per això si granja l'enemistat de potències estrangeres, que ha de prevaldre la vida al poble de Rússia.

La guerra contra Ucraïna, per tant, no és sinó una “operació militar especial” (com a Txetxènia) contra supòsits neonazis, colpistes que han pres el poder en terrenys que han de ser de Rússia, perquè abans eren part de l'Imperi Rus i de la Unió Soviètica, i la gent oprimida per ells segueix sent només una versió local del “gran poble rus”. Aquesta base ideològica permet al Kremlin continuar, després de més de 3 anys, la guerra contra el poble ucraïnès, que és una espantosa aberració del llegat antifeixista de la victòria aconseguida el 1945. Per cert, els ucraïnesos van pagar aquesta victòria amb 8 a 10 milions de vides.

Una menció a part la mereix la participació dels “nous grans”, Xina i Brasil, que amb el seu pes al món permeten que Rússia no se senti aïllada pel rebuig internacional a la seva agressió. No tant volen donar suport a Rússia com tenir-la al seu costat com un contrapès més en la seva lluita contra l'hegemonisme unipolar. La "transcendència" del rol de Moscou en la Segona Guerra Mundial no importa molt la Xina, que hi va participar molt abans que l'URSS i la va pagar amb més milions de vides. Per això el president Xi va celebrar una visita oficial a Moscou el 8 de maig, signant diversos acords i deixant que la celebració el Dia de la Victòria rus fos un esdeveniment més durant la seva estada. Per la seva banda, el president Putin, amb el seu ja conegut costum de no deixar de faltar d'alguna manera al respecte a la contrapart, va manar res més que a una segona viceprimera ministra perquè rebés a l'aeroport al seu “gran amic” Xi.

Sens dubte, el líder xinès mostrarà a Putin el seu lloc durant les properes celebracions del 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, aquesta tardor, però ara li deixa parlar extensament sobre l'enorme importància que té la Xina per al seu país com a consumidor dels seus combustibles. En obrir les negociacions, el president rus va explicar que l'any passat Rússia no només va ser líder en exportacions de petroli a la Xina, sinó que també va ocupar el primer lloc en enviaments de gas per gasoducte. A més, els russos van ser segons en enviaments de carbó a la Xina i tercers en exportacions de gas natural liquat. El 2027 es posarà en marxa la ruta del gas de l'Orient llunyà, que proporcionarà als consumidors xinesos fins a 10.000 milions de metres cúbics de combustible blau a l'any. Per la seva banda, Rússia es va convertir en el principal importador de cotxes xinesos al món sencer (degut principalment a les sancions occidentals).

Putin i Xi Jinping van adoptar una Declaració Conjunta sobre Estabilitat Estratègica Global, en la qual van expressar la seva preocupació per les activitats dels Estats Units i els seus aliats i la seva intenció d'afrontar conjuntament aquests desafiaments. També van assenyalar la coincidència bàsica de les seves opinions sobre el «conflicte ucraïnès» i la seva resolució en el context de la seguretat global, la qual cosa confirma per part de la Xina que no hi haurà reconeixement de Rússia com a agressor, és a dir, no hi haurà suport perquè Ucraïna recuperi la seva sobirania, i la possibilitat que Beijing s'incorpori al «procés de pau» no auguri una solució ràpida ni justa per a Ucraïna.

Però el que alimenta l'atreviment de Putin no és tant la posició de Beijing com les “iniciatives de pau” del president dels EUA. Trump, que tampoc vol reconèixer que Rússia és el país agressor i tracta d'aturar les hostilitats a Ucraïna a qualsevol preu, exigint que Ucraïna reconegui que no té força i cedeixi a la part forta, a Rússia, el que ja li ha estat tret, esperant que el dubtós acord sobre minerals signat amb EUA. funcioni com a font de recursos per a la defensa i reconstrucció, oblidant demanar les garanties de seguretat que els Estats Units no preveu oferir explícitament. En definitiva, és tot un joc d'aparences (tots els participants semblen voler només la pau, però a la seva manera), en el qual Trump aposta per si mateix: tots han de reconèixer que ell és el més fort i fer-li cas. Si és així, el segon oponent més fort serà pres al seu torn en consideració. El ministre d'afers exteriors de Rússia, Lavrov, el va confirmar dient en diverses ocasions: “s'han sentit escoltats”.

L'actitud de l'agressor rus en aquesta situació consisteix a ajornar l'armistici, guanyant més terreny i fent més mal a Ucraïna, perquè el seu objectiu és finalment fer desaparèixer la nació ucraïnesa sobirana. La gran iniciativa de fer una reunió directa entre Zelenskyi i Putin a Turquia el 15 de maig amb la presència de Trump es va desinflar, quan el dia anterior el Kremlin va comunicar que Putin no formava part de la delegació per a les converses de pau, com tampoc cap altre alt càrrec rus. Lògicament, així exposades les coses, Trump tampoc acudiria a les converses. Al mateix temps, des de fonts d'intel·ligència ucraïnesos no revelats, s'ha sabut que Rússia estava preparant una ofensiva significativa a Ucraïna, ja que està movent tropes cap a posicions clau al front.

Tal com van les coses, cada vegada es veu menys pau, i si molta més guerra. La poc acceptada consciència que la guerra inclourà a altres països a Europa, s'està expandint i aparentment ja està dissipar dubtes entre els “forts” del continent: Gran Bretanya, França i Alemanya. Augmenten sancions contra Rússia, es prenen mesures per enfortir la defensa europea, però per recuperar la seva capacitat per tal d'enfrontar-se realment a una agressió necessita almenys 3-5 anys. Mentre que els guerrers de Putin “disposats a repetir” ja estan en el camp de batalla.

Un acuerdo sobre «minerales» entre EEUU y Ucrania en lugar de un acuerdo de paz

Una de las promesas importantes de D. Trump durante la campaña electoral fue que iba a poner fin a las hostilidades en Ucrania. No porque Putin estuviera violando el derecho internacional y el sistema de seguridad internacional en Europa y el mundo con su invasión masiva, lo que no era una gran preocupación para Trump, sino porque creía que podría «resolver rápidamente el conflicto», que, en su opinión, se estaba agravando debido a la «inepta» política de ayuda a Ucrania del presidente Biden. No lo hizo ni en las 24 horas prometidas ni en los 100 días de mandato, cuando los presidentes suelen mostrar las primeras pruebas de la corrección y eficacia de su rumbo político.

El actual presidente estadounidense no tenía ninguna intención de ayudar a Ucrania, ya que no ve ningún sentido en proteger los derechos legítimos de la víctima de una agresión y ni siquiera considera a Rusia un agresor. No le preocupan la justicia, el derecho ni la seguridad en una región que le es lejana, se limita a la tarea de detener simplemente el derramamiento de sangre, y la culpa del derramamiento de sangre que se prolonga desde hace demasiado tiempo no es del agresor, sino de los predecesores de Trump, B. Obama y D. Biden, así como de V. Zelenskyy, quien no tiene fuerzas para resistir a un enemigo que es 20 veces superior a él.

Los «incansables esfuerzos» para poner fin a la guerra por parte de D. Trump y sus enviados tienen como objetivo persuadir al agresor de que se contente con lo que ya ha tomado bajo su control en Ucrania y convencer a V. Zelenskyi de que no podrá recuperar lo que ha perdido. Se sabe que el entorno de D. Trump está promoviendo seriamente planes para reconocer la anexión de Crimea y cuatro provincias declaradas rusas y, a cambio, permitirle a Ucrania utilizar libremente el curso bajo del río Dnipró.

A pesar de las declaraciones de D. Trump de que le gustaría ayudar a Ucrania (con la advertencia de que el presidente Zelenskyy no merece apoyo personalmente), las principales negociaciones de la parte estadounidense se llevan a cabo con Rusia, sin implicar a Ucrania ni a sus aliados europeos, y la prestación de ayuda está condicionada a una compensación material por parte de la víctima de la agresión, aunque obviamente no es posible.

El acuerdo ucraniano-estadounidense sobre minerales de tierras raras, rubricado a finales de abril tras meses de consultas, tensiones y presiones entre bastidores, pretende crear una base para el interés económico de un importante socio estadounidense en las actividades en la Ucrania devastada por la guerra. Aunque se han eliminado del documento final puntos controvertidos, como la mención de la deuda debido a la ayuda prestada, la pérdida de la plena soberanía ucraniana sobre el subsuelo, etc., el acuerdo suscita muchas dudas no sólo sobre su eficacia, sino también sobre su viabilidad en general.

El acuerdo prevé la creación de un fondo de inversión para el desarrollo de yacimientos de minerales, petróleo y gas, con participación a partes iguales de EEUU y Ucrania, y se espera que constituya la base de una cooperación económica a largo plazo entre ambos países. Ante todo, uno se pregunta cuántas pueden ser las partes iguales que inviertan el gigante norteamericano y una Ucrania empobrecida por la guerra. Otra pregunta es cómo mantener interesado a EE.UU. por un 5 por ciento de las reservas mundiales minerales críticas, incluidos 17 elementos de tierras raras, que posee Ucrania y que, en parte, están bajo la ocupación rusa, cuando Rusia las tiene en mayor cantidad y ha ofrecido cooperación en su explotación a EE.UU.

El acuerdo podrá funcionar solo en condiciones de paz, sin embargo, no está directamente relacionada con el cese de hostilidades en Ucrania, y es ingenuo esperar que pueda traer la paz. Tampoco prevé garantías de seguridad: no contiene ninguna disposición sobre garantías de seguridad para Ucrania por parte de Estados Unidos. No sustituye ni complementa ninguna alianza o compromiso de defensa. Las declaraciones de altos funcionarios estadounidenses en cuanto a que el acuerdo es una clara señal hacia Rusia de que EE.UU. quiere ver a Ucrania “libre, soberana y próspera” o lo que dijo D. Trump, que el acuerdo impide que en su ámbito entren otros “bad guys”, no significan realmente ninguna garantía de seguridad.

Muy desconcertante fue el comentario del presidente norteamericano, quien se apresuró a asegurar a sus partidarios que el gran ganador sería en todo caso EE.UU.: “hoy hemos firmado un acuerdo que teóricamente nos dará mucho más de 350.000 millones de dólares”, la cantidad que “Biden les dio [a los ucranianos] en efectivo y equipo militar”. Con esto poco le queda a la parte positiva real de la firma del acuerdo que levanta el cese de la ayuda militar a Ucrania. Aunque hablando con precisión, se trata de un permiso de vender material militar a Ucrania y no de prestar ayuda. La administración Trump informó al Congreso de Estados Unidos que planea exportar productos relacionados con la defensa a Ucrania a través de ventas comerciales directas (DCS) de 50 millones de dólares. Tomando en cuenta que el último paquete de ayuda era de 60 mil millones y que el presidente ucraniano recientemente propuso hacer una compra por 50 mil millones de dólares (de lo que D. Trump se burló), próximamente no se puede contar con un apoyo a Ucrania por parte de EE.UU.

Ha sido fatalmente equivocado convertir a EE.UU. en el principal soporte; la actual administración norteamericana no habla ni de una liberación del país invadido, ni de una derrota del agresor. En resumidas cuentas, las medidas que tomó la administración de D. Trump en estos cien días solo desfavorecieron a Ucrania y buscaron no molestar al agresor, que ni siquiera es reconocido como tal, sino que es tratado como un actor ni siquiera igualitario en una disputa sin sentido. Los planteamientos de V. Zelenskyi sobre la recuperación de Crimea y otros territorios ucranianos son tachados por Trump como ridículos, porque fueron ocupados cuando Trump no era presidente, mientras que a Putin le pide “Vladimir, PARA”, porque sus barbáricos y mortíferos  bombardeos de ciudades ucranianas son “innecesarios e inoportunos”. Tal actitud frente a un terrorista le anima a plantear exigencias aún mayores.

La lucha de Ucrania por su independencia se convirtió bajo V. Zelenskyi en mayor dependencia del patrón en ultramar. Fue una elección libre y consciente, pero por esto no deja de ser equivocada, porque el patrón no tiene ningún interés en proteger la soberanía de la nación ucraniana, no entiende del derecho a la autodeterminación e identidad nacional, puesto que no representan valores reales para él. Tampoco es de su interés hacer frente al enemigo de Ucrania ni correr peligro defendiendo a sus amigos europeos.

En estos 100 días Ucrania ha demostrado ser capaz de hacer frente a un enemigo que la supera “20 veces” y, consolidando sus alianzas al margen del poderoso “tío norteamericano” (unido, el continente europeo es mucho más potente que EE.UU., ni hablar de Rusia), podrá obligar al agresor a que renuncie a sus planes de expansión y retroceda para sentarse a negociar la forma de reparar los daños causados por su invasión. Si para Trump esto son castillos en el aire construidos sobre conceptos inexistentes en su cosmovisión, para Europa es una necesidad imperante. Mantener la guerra reducida al territorio de Ucrania no impedirá que tarde o temprano se propague al resto del continente. Se debe detener al enemigo ya y castigarlo, buscar compromisos con él es un peligro fatal.

Ucraína, EUA e Rusia nun triángulo de poderes

O 16 de abril, o Parlamento ucraíno, a Rada Suprema, prorrogou a lei marcial e a mobilización durante outros 90 días, ata o 6 de agosto. Preto de 360 dos 400 deputados votaron a favor, con só un en contra. Esta prórroga, que supón a décimo quinta desde o inicio da invasión a gran escala por parte de Rusia, é unha proba máis da inutilidade da iniciativa de paz do presidente estadounidense Trump en Ucraína; unha iniciativa que, a tres meses do seu mandato, reduciuse a un esforzo pouco alentador, incapaz sequera de lograr un alto o fogo.

Abril 19, 2025

Europa

Guerras Ucraína

Romanov, Oleksiy

Historiador e investigador centrado en cuestións ligadas á liberación nacional e social no século XX e na actualidade, especificamente en Alemaña, España, Catalunya, Ucraína, Bielarús, Lituania, Grecia, etc. En 1986 defendín a tese doutoral sobre movementos migratorios no interior e…

Actualmente, existe un acordo para non atacar infraestruturas enerxéticas —acordo violado por Rusia en 30 ocasións—, o que agrava significativamente tanto a situación militar como a humanitaria. Con todo, as tropas rusas redobraron a intensidade dos bombardeos contra cidades ucraínas, incluídas zonas residenciais, causando decenas de mortes civís.

D. Trump expresou repetidamente o seu descontento coa desobediencia do presidente ruso V. Putin, mais faino con cautela, pois non o considera un agresor a quen se deba condenar e castigar, senón unha contraparte digna de interese para concluír un acordo, neste caso, de paz. Isto concorda coa idea que ten o presidente estadounidense das súas propias actividades na vida política e noutras esferas da vida pública: do mesmo xeito que nos negocios (nos que se considera absolutamente exitoso), parte da premisa de que, se se ten forza, sempre se pode negociar favorablemente con calquera contraparte de forza comparable. En canto aos que non son poderosos aos seus ollos, a estes pódenselles simplemente impor as condicións.

Por tanto, no que respecta ao «conflito en Ucraína», as negociacións sérias están a celebrarse con Rusia e téñense en conta as súas opinións e esixencias. En relación cos recentes e brutais asasinatos de civís polas armas rusas en Kryvyi Rih e Sumy, D. Trump, sen nomear a Rusia, lamentou un «erro» que podería referirse tanto a un desvío de armamento como á «falta de razón» do Comandante en Xefe Supremo ruso, que non aceptou un cesamento do fogo inmediato.

Entre ambos ataques, celebrouse unha reunión de catro horas entre Putin e o enviado especial estadounidense S. Wittkoff, amigo persoal e socio comercial de Trump. Pode que sexa un bo negociador, mais é evidente que descoñece a esencia do «conflito» ao que hai que poñer fin. Tras a reunión, afirmou que «se trata de cinco territorios» (dos cales tiña unha idea dubidosa: «Crimea, Donbás, Luhansk e dous máis»). Pódese deducir, por tanto, que para un cesamento do fogo, Putin insiste no recoñecemento de Crimea e catro rexións ucraínas como rusas, segundo a constitución rusa modificada.

Sábese tamén que quere un cambio de goberno no resto de Ucraína, a súa desmilitarización e a imposibilidade de recibir axuda da OTAN ou de calquera dos «países non amigos de Rusia». Así, mediante a continuación das operacións militares, que lle permitiron controlar máis do 20 % do territorio ucraíno e privar Ucraína dunha parte significativa do seu potencial económico, Putin pretende obter os resultados do uso da forza para afirmar a súa esfera de influencia e conseguir unha rendición preliminar de Ucraína, que perdería entón a súa soberanía real.

Con respecto a Ucraína, a administración Trump parece allearse da realidade da guerra, culpando a V. Zelenskyi e a D. Biden dos últimos tres anos de invasión destrutiva. Con isto elude por completo a noción de xustiza ou lexitimidade, e o seu argumento principal é que non se pode ir á guerra contra alguén que é “20 veces máis forte ca ti”. Sen prometer ningún apoio a Ucraína, D. Trump tenta cobrar unha débeda imaxinaria, supostamente contraída pola axuda gratuíta da administración anterior, e facerse co control do subsolo e das centrais eléctricas do país. A pesar de reducir o importe dos pagos de 300.000 a 100.000 millóns de dólares, o acordo sobre minerais non é xusto e non ofrece garantías de seguridade. Calquera apoio para repeler ao agresor está descartado.

Neste contexto, foi elocuente a evacuación de persoal e equipos militares estadounidenses dunha base aérea no sueste de Polonia, que era o centro neurálxico da recepción e envío de material militar aliado a Ucraína. Esta operación non foi ningunha sorpresa, pois D. Trump xa anunciara en diversas ocasións que o exército estadounidense non se ocuparía da seguridade europea; son os europeos quen deben facerse cargo. Se consideran que Ucraína é unha cuestión de seguridade europea, poden actuar, pero sen Estados Unidos e fóra do marco da OTAN, organización á que Trump negou a Ucraína o acceso de forma permanente, para compracer a Putin.

Tanto Trump como Putin abordan as cuestións desde unha óptica puramente técnica: se un territorio presenta interese en termos de seguridade, militar, política ou económica, calquera medio é válido para facerse con el. Se os recursos económicos non son suficientes, recórrese á presión política e, en última instancia, á intervención militar. Este último método é o máis custoso en todos os sentidos, tanto material como moralmente, con ambas partes sufrindo perdas.

Con obxectivos estratéxicos similares —restaurar a suposta grandeza “perdida” dos seus países—, Rusia e Estados Unidos atópanse en condicións diferentes: a primeira xa está inmersa nunha guerra sangrenta, sufrindo perdas, mentres que o segundo pode perseguir os seus obxectivos mediante aranceis e outras medidas non militares, aproveitando ao mesmo tempo a destrución da legalidade internacional cometida por Rusia e reducindo gastos ao recortar a asistencia e a seguridade doutros países, incluso aliados.

Segundo a fórmula de Trump de «paz mediante a forza», Rusia ten vantaxe suficiente para negociar desde unha posición máis forte, mentres que Ucraína, segundo os EUA, segue sendo impotente e incapaz de conseguir condicións dignas para unha tregua sen capitular ante os poderosos. Nesta situación, os rusos senten que a vitoria está próxima, aínda que sexa parcial e temporal, e intensifican os seus ataques no fronte. Perciben claramente que os EUA non exercerán unha presión seria, xa que o seu principal interese é velar pola súa propia seguridade e contrarrestar o ascenso de China.

Por outra banda, os EUA parecen tolerar a expansión rusa en territorio europeo como forma de debilitar a súa alianza con Pequín, nun contexto no que se senten incómodos ante o crecente poder de China. Segundo o experto militar austríaco Reissner, os rusos poden sentirse tan preto da vitoria como en abril de 1945. Con todo, aínda queda un longo camiño ata que poidan ver a capital inimiga no horizonte. Moscova pode resistir varios anos máis, xa que conta con compoñentes de China para os seus armamentos, drons de Irán, millóns de proxectís de artillería de Corea do Norte, e apoio da India mediante a compra de materias primas.

A cuestión clave é canto tempo poderá resistir Ucraína. Para quen busca beneficios fáciles, resulta arriscado apostar por ela. Con todo, como nación renacida, ten unha capacidade extraordinaria para resistir o agresor ata conseguir a vitoria completa. Ao seu carón están os Estados poderosos de todos os continentes que priorizan a democracia e a liberdade, así como todas aquelas persoas que se negan a someterse a egoístas insaciables dispostos a iniciar guerras e provocar mortes por beneficio propio, que probablemente sexan maioría. Esa maioría impoñerase ao final.

L'atac rus a Ucraïna (ara.cat) 

 

Guanyar la guerra o trobar un compromís amb l'agressor?

Enmig de la màxima incertesa al voltant de l'ajuda a Ucraïna després de l'arribada de Trump a la presidència, la primera bona notícia per a Kíiv sobre el desbloqueig de l’últim tram de l'ajuda assignada per J. Biden, que donaria suport als defensors d’Ucraïna durant tres mesos, aquest dimecres va publicar-se la notícia de que en una prolongada conversa telefònica entre els presidents nord-americà i rus s’havia arribat a l’acord de començar de manera immediata negociacions sobre la terminació de la guerra.

Malgrat l’afirmació del president D. Trump que després de conversar amb V. Putin va parlar-ne amb Zelenskyi i aquest va “rebre bé” la notícia, en realitat es tracta de negociar sobre Ucraïna sense ella ni els aliats europeus (ja se sap que Trump i Putin tindran la seva primera reunió a l’Aràbia Saudita, on tampoc veuen al mandatari rus com a agressor), es tracta d’un abandó complet de la línia acordada conjuntament entre els qui donen suport a Ucraïna i, conseqüentment, condemnen Putin. És a dir, suplir armaments i altres tipus d’ajut al país víctima de l’agressió, exercir pressió al país agressor amb sancions econòmiques i aïllament polític i, seguint l’acostament d’Ucraïna a la Unió Europea, mantenir oberta una perspectiva real de que Ucraïna s’afiliï a la OTAN; com a una garantia de seguretat real. Segons D. Trump, la guerra d’Ucraïna afecta només la seguretat europea i els països europeus membres de la OTAN han d’assumir l’augment de despeses per la defensa (per cert, això significa que la pau que pretén aconseguir amb Putin no crearà més seguretat).

No se li tracta ni de la guerra ni de la pau, si no del seu èxit com a promotor de solucions ràpides i senzilles de problemes amb què s’ensopegaven els seu predecessors. No ha complert la seva promesa de resoldre la guerra a Ucraïna en 24 hores, però en 24 dies després de la seva inauguració va fer que Putin accepti “començar immediatament negociacions”. Posar fi a una guerra d’agressió significa derrotar, militarment o econòmica i política, qui la va començar. Però D. Trump mai no parla de que la guerra va esclatar perquè Rússia perpetrar una invasió armada contra Ucraïna. Assegura que no n’hi hauria si s’hagués fet president enlloc de J. Biden (simptomàticament la comprensió telefònica es va produir després que Putin va compartir en públic la queixa de D. Trump que la seva suposada victòria electoral havia estat robada), va ser possible per la dolenta política del seu predecessor i les ganes de fer guerra que va tenir V. Zelenskyi.

El que importa a D. Trump és veure’s victoriós com a líder de la “gran Amèrica”. No ho assolirà entrant en conflicte amb Rússia, per tant redueix la importància de la guerra a Ucraïna a un conflicte entre dos veïns, un dels quals s’ha atrevit a oposar-se a l’altre qui es considera gran per a tothom. Va advertir planament V. Zelenskyi que un dia Ucraïna podrà ser russa. Perquè un diàleg sobre la pau amb l’agressor sembli justificat per la necessitat òbvia d’aturar el vessament de sang, e   Li fan pena les centenes de milers de russos joves qui moren al camp de batalla (tot seguit es va corregir que “en ambos costats”). No parla gaire en general (incloent-hi els seus famosos tuïts), però crida l’atenció que mai no es refereix als sofriments d’ucraïnesos civils, ni parlar de l’obsessió de Putin a aniquilar la identitat ucraïnesa com a tal. Els ucraïnesos no l’interessen i el que vol presentar-se com a el líder de la nació en guerra, V. Zelenskyi, el menysprea. Li posa condicions, per exemple, de celebrar eleccions per l’expiració del seu mandat, cosa impossible per la llei que prohibeix eleccions en estat de guerra, el qual pot ser també una trama: s’acorda una “pau” per poder legitimar el president (o substituir-lo), la qual cosa tampoc impedirà que Putin segueixi amb els seus enganys que tot el “règim de Kíiv” és il·legal després del “cop d’Estat” de 2014, que Ucraïna mateixa és una invenció de l’Estat Major d’Austro-Hongria, etc.

El més curiós és que l’actual president nord-americà no posa cap condició al dictador rus, el fet que es trobi al poder des de fa 25 anys no el fa dubtar de la seva legitimitat no li provoca dubtes ni les múltiples intervencions armades durant el seu mandat no minven la seva validesa com a interlocutor en qüestions de la pau internacional. No sols pot brindar-li comprensió per ser ambdós governants autoritari, fins i tot D. Trump pot tenir respecte a V. Putin per la seva capacitat de anar cap als seus objectius sense reparar en les normes i lleis vigents per la majoria de la comunitat internacional. Ambdós “superpolítics s’assemblen” en la seva admiració a la força i el menyspreu als valors humans i democràtics. L’atac dels partidaris de D. Trump, molt poc presentables, al Congrés i la seva amnistia és sols una mostra de les més contundents del poc respecte que D. Trump té a la democràcia, al dret, al poder judicial, l’opinió internacional.

En promoure negociacions sobre la pau a Ucraïna sense ella ni els seus partidaris europeus, D. Trump crea la imatge dels únics dos grans al món qui tenen la capacitat de resoldre problemes. Però atès que ja se sap que Ucraïna, segons la part nord-americana, haurà de renunciar a l’OTAN, els territoris ocupats, això significa que, encara que s’aconsegueixin alguns concessions per part de Rússia, Putin serà la part vencedora: com que no se li donava el que exigia injustament, va llançar una invasió agressiva i ara està aconseguint el que exigia, confirmant-se així per a ell l’efectivitat del seu terrorisme internacional.

A D. Trump no li convé que V. Putin es vegi com a l’únic guanyador, per això fa creure que s’està tractant d’un conflicte local amb implicacions com més no per a Europa, que es resolgui al pati europeu. I D. Trump brillaria triomfant al seu hemisferi sense que l’eclipsi res ni ningú al seu pati. Això complaurà fins a no poder més els seus nombrosos partidaris desitjosos de només sentir-se orgullosos de ser ciutadans d’un Estat que trepitja els immigrants i els seus veïns propers i llunyans.

Putin obtindrà una satisfacció parcial de les seves pretensions que el van “obligar” a començar la gran guerra: redistribució de territoris, mercats i influències. Podrà fer cas a D. Trump i detenir-se amb satisfacció incompleta, però això serà temporal. Perquè el seu mètode terrorista ha funcionat efectivament, perquè no li queda gaire temps de vida per veure més triomf seu, perquè hi ha altres desitjosos de fer servir el mètode de Putin, perquè el món ja ha entrat en una nova època d’opressió i guerres massives.