En no aconseguir èxit amb la guerra Rússia-Ucraïna, el pacificador Trump se'n distancia

Als marges de la 80a Assemblea General de les Nacions Unides, es va celebrar una reunió entre els presidents dels Estats Units i d'Ucraïna, en la qual Zelenskyi va dipositar grans esperances, amb la intenció de convèncer Trump de la necessitat que Ucraïna venci. Després d'aquesta reunió, Trump va publicar a la seva xarxa social Truth Social un missatge on es llegia que, aparentment, havia canviat radicalment la seva opinió sobre les perspectives de la guerra a Ucraïna. Després de mesos en el càrrec insistint que Ucraïna no tenia possibilitats d'èxit i no podia evitar fer considerables concessions territorials a Rússia, que, segons ell, anava a guanyar la guerra, ara ha declarat que Ucraïna «està en condicions de lluitar i GUANYAR, recuperant tota Ucraïna en la seva forma original».

Després va afegir una frase no del tot clara, però que no deixa lloc a dubtes sobre la possibilitat d'una victòria d'Ucraïna, perquè no només podrà «recuperar el seu país en el seu estat original i, qui sap, potser fins i tot anar més enllà!». Trump no acostuma a escriure a la lleugera, no revisa minuciosament els missatges que publica, l'ús imprecís de les seves paraules dona lloc a molts dubtes i interpretacions ambigües, però aquesta vegada es va pronunciar per primera vegada clarament sobre la possibilitat que Ucraïna surti victoriosa i recuperi la seva sobirania.

Tanmateix, la nova retòrica de Trump no significa que passi a donar suport a Ucraïna, com ho feia el seu predecessor, Biden. En adonar-se que no podrà complir la seva promesa de «posar fi a la guerra» a Ucraïna, el que fa és eximir-se de responsabilitat i culpar literalment a tothom, inclosa Rússia amb els seus socis, la Xina i l'Índia, i també als seus propis socis occidentals que compren petroli i gas russos. Entre els principals responsables del col·lapse de la pau mundial, Trump va esmentar l'ONU que, segons ell, malgrat disposar d'enormes recursos, no va ajudar en absolut els Estats Units a resoldre les «guerres interminables», mentre que ell, en set mesos, en va posar fi a set.

Sens dubte, la participació de Trump en la resolució d'alguns conflictes armats va influir decisivament en el fet que aquests s'hagin aturat o suspès (encara que no hi ha certesa que s'hagin resolt les contradiccions subjacents), però en un conflicte armat tan potent com la guerra entre Rússia i Ucraïna, els esforços pacificadors del president estatunidenc ni tan sols van aconseguir reduir la intensitat de les accions criminals de l'agressor. Anteriorment, Trump insistia que calia negociar amb Putin, perquè ell és la part forta en el conflicte (des de la tribuna de l'Assemblea General, no va deixar de recordar a la comunitat internacional que manté bones relacions amb el president rus), però ara s'ha adonat que «Rússia està passant per grans problemes econòmics i és el moment perfecte perquè Ucraïna actuï». És a dir, Ucraïna, juntament amb els seus aliats occidentals, pot reunir la força necessària i guanyar sense la participació dels Estats Units. Tot això ja se sabia, però Trump ho diu ara per «justificar» la seva evasió de responsabilitat, perquè no es veu la necessitat de la seva participació. Per deixar clar que ell es mantindria al marge, va afegir la frase: «En qualsevol cas, desitjo el millor a tots dos països». Continua sense veure qui és l'agressor i qui és la víctima, però ja no diu que Zelenskyi i Biden són els culpables de la guerra.

Per descomptat, aquest canvi en la retòrica de Trump sembla un gir de 180 graus en la seva postura, i Zelenskyi pot comptabilitzar-ho com el seu èxit en la política internacional, però això encara no ha tingut cap efecte en la situació real, ni al front ni a l'arena internacional, on, a excepció dels militars ucraïnesos, que estan lluitant amb determinació, les accions de tots ells no són més que una reacció, més o menys insegura, a les amenaces i accions de Putin.

Els recents incidents amb drons i avions russos a l'espai aeri dels països europeus de l'OTAN, que s'han tornat més freqüents, són una advertència bastant clara del Kremlin que a Europa no li convé interferir en les operacions de Putin per a ajusticiar Ucraïna, i que ell no s'aturarà allà, sinó que continuarà l'operació si l'OTAN no abandona la zona que el Kremlin considera seva. Amb això, no sembla incomodar-lo el fet que, en els molts anys d'enfrontament entre l'OTAN i Moscou amb amenaces recíproques, només el Kremlin hagi estat qui va dur a terme intervencions armades. Tot i que els aliats de l'OTAN van enlairar els seus avions per interceptar els avions russos invasors i destruir els drons, va quedar de manifest que no es disposava d'una defensa antiaèria eficaç al flanc oriental. Els plans per a la seva creació requeriran molt de temps, que ja no queda, a més, i de moment no hi ha perspectives de tancar la greu bretxa creada per Hongria i Eslovàquia.

Crida l'atenció el fet que les provocacions russes a Europa no suposen cap amenaça directa per a les forces estatunidenques. I quan se li va preguntar al president Trump sobre si els països europeus de l'OTAN poden enderrocar avions russos invasors, va respondre amb rotunditat: «Sí, poden», la qual cosa, però, no incloïa els EUA. Això concorda plenament amb les seves repetides declaracions en el sentit que els Estats Units no assumeixen la responsabilitat de la seguretat europea, que ha de ser assumpte dels mateixos europeus, que no financen l'OTAN en la mesura necessària. Sense els Estats Units, les estructures de l'OTAN no poden operar efectivament a Europa, mentre que Europa no posseeix estructures de defensa pròpies. En aquest context, el missatge que s'envia a Putin es llegiria així: «Els Estats Units no intervindran de manera efectiva ni a Ucraïna ni a Europa, però si no tens forces suficients, Vladímir, et convé aturar-te ara».

El secretari d'Estat Rubio va expressar el «fi del vessament de sang en la guerra d'Ucraïna» com a una exigència de Trump en la seva reunió amb el ministre rus Lavrov al marge de l'Assemblea General. El cap de la diplomàcia nord-americana va subratllar que Moscou ha de prendre «mesures concretes per a aconseguir una solució duradora» en la guerra, al que el rus   va replicar que, a Alaska, Putin i Trump van acordar que primer s'han d'eliminar les causes fonamentals del conflicte, i va aprofitar l'ocasió per a tornar a acusar Ucraïna i la UE de prolongar la guerra.

Trump va escriure a la xarxa social Truth Social: «Rússia porta tres anys i mig lliurant una guerra sense sentit que, amb el seu veritable poder militar, hauria acabat en una setmana. Això deixa Rússia en una llum poc decorosa. De fet, la fa semblar un “tigre de paper”». És difícil evitar la impressió que l'estatunidenc vol avergonyir Putin per danyar la imatge de Rússia, cosa que sona com un desafiament a aplicar «la veritable força militar» per a acabar la «contesa» en una setmana. La qual, d'altra banda, no és una guerra, segons ell.

Potser sense tenir aquesta intenció, el portaveu del president de la Federació Russa va aclarir la qüestió de la guerra quan va desmentir la tesi de Trump sobre la suposada «contesa sense sentit» de Rússia. «Hi ha una guerra. Sí, l'operació militar especial [denominació oficial russa per a la invasió a Ucraïna] és una cosa, però el que està succeint al nostre voltant és una guerra. Ara mateix estem en la fase més aguda de la guerra, que és bastant decisiva. Hem de guanyar-la pel bé dels nostres fills, els nostres nets i el nostre futur», va concloure Dmitri Peskov amb grandiloqüència. No es va amagar a l'hora d'expressar el que és obvi per a qualsevol que no vulgui enganyar-se a si mateix: amb el pretext d'una operació contra els imaginaris nazis a Kíiv, el règim de Putin ha iniciat la fase més aguda de la lluita per ampliar el seu espai en el món.

Avui, les flames del foc implacable ja freguen l'Europa de l'Est. Trump prefereix mantenir la distància, assegurant a cadascuna de les parts en conflicte que tenen forces suficients per a resoldre el conflicte per si mateixes, i que ell no té cap intenció d'ajudar ni d'intervenir.

Al no lograr éxito con la guerra Rusia-Ucrania, el pacificador Trump toma distancia

En los márgenes de la 80ª Asamblea General de las Naciones Unidas se celebró una reunión entre los presidentes de Estados Unidos y Ucrania, en la que Zelenskyi depositó grandes esperanzas, con la intención de convencer a Trump de la necesidad de la victoria de Ucrania. Tras esta reunión, Trump publicó en su red social Truth Social un mensaje en el que se leía que, aparentemente, había cambiado radicalmente su opinión sobre las perspectivas de la guerra en Ucrania. Después de meses en el cargo insistiendo en que Ucrania no tenía posibilidades de éxito y  no podía evitar hacer considerables concesiones territoriales a Rusia, que, en su opinión, iba a ganar la guerra, ahora ha declarado que Ucrania «está en condiciones de luchar y GANAR, recuperando a toda Ucrania en su forma original». Luego añadió una frase no del todo clara, pero que no deja lugar a dudas  sobre la posibilidad de una victoria de Ucrania, porque no solo podrá «recuperar a su país en su estado original y, quién sabe, ¡quizás incluso ir más allá!». Trump no suele redactar; revisa minuciosamente los mensajes que publica, el uso impreciso de sus palabras da lugar a muchas dudas e interpretaciones ambiguas, pero esta vez se pronunció por primera vez claramente sobre la posibilidad de que Ucrania salga victoriosa y recupere su soberanía.

Sin embargo, la nueva retórica de Trump no significa que pase a apoyar a Ucrania, como lo hacía su predecesor, Biden. Al darse cuenta de que no podrá cumplir su promesa de «poner fin a la guerra» en Ucrania, lo que hace es eximirse de responsabilidad y culpar literalmente a todos, incluida Rusia con sus socios, China e India, al igual que a sus propios socios occidentales que compran petróleo y gas rusos. Entre los principales responsables del colapso de la paz mundial, Trump mencionó a la ONU que, según él, a pesar de disponer de enormes recursos, no ayudó en absoluto a Estados Unidos a resolver las «guerras interminables», mientras que él, en siete meses, puso fin a siete de ellas.

Sin duda, la participación de Trump en la resolución de algunos conflictos armados influyó decisivamente en que estos se hayan detenido o suspendido (aunque no hay certeza de que se hayan resuelto las contradicciones subyacentes), Pero en un conflicto armado tan potente como la guerra entre Rusia y Ucrania, los esfuerzos pacificadores del presidente estadounidense ni siquiera lograron reducir la intensidad de las acciones criminales del agresor. Anteriormente, Trump insistía en que había que negociar con Putin, porque él es la parte fuerte en el conflicto (desde la tribuna de la Asamblea General, no dejó de recordar a la comunidad internacional que mantiene buenas relaciones con el presidente ruso), pero ahora se ha dado cuenta de que «Rusia está pasando por grandes problemas económicos y es el momento perfecto para que Ucrania actúe». Es decir, Ucrania, junto con sus aliados occidentales, puede reunir la fuerza necesaria y ganar sin la participación de Estados Unidos. Todo esto ya se sabía, pero Trump lo dice ahora para «justificar» su evasión de responsabilidad, porque no se ve la necesidad de su participación. Para dejar claro que él se mantendría al margen, añadió la frase: «En cualquier caso, deseo lo mejor a ambos paises». Sigue sin ver quién es el agresor y quién es la víctima, pero ya no dice que Zelenskyi y Biden son los culpables de la guerra.

Por supuesto, este cambio en la retórica de Trump parece un giro de 180 grados en su postura, y Zelenskyi puede contabilizarlo como su éxito en la política internacional, pero esto aún no ha tenido ningún efecto en la situación real, ni en el frente ni en la arena internacional, donde, a excepción de los militares ucranianos, que están luchando con determinación, las acciones de todos ellos no son más que una reacción, más o menos insegura, a las amenazas y acciones de Putin.

Los recientes incidentes con drones y aviones rusos en el espacio aéreo de los países europeos de la OTAN, que se han vuelto más frecuentes, son una advertencia bastante clara del Kremlin de que a Europa no le conviene interferir en las operaciones de Putin  para ajusticiar a Ucrania, y que él no se detendrá allí, sino que continuará la operación si la OTAN no abandona la zona que el Kremlin considera suya. Con esto, no parece incomodarle el hecho de que, en los muchos años de enfrentamiento entre la OTAN y Moscú con amenazas recíprocas, solo el Kremlin haya sido quien llevó a cabo intervenciones armadas. Aunque los aliados de la OTAN despegaron sus aviones para interceptar a los aviones rusos invasores y destruir los drones, quedó de manifiesto que no se disponía de una defensa antiaérea eficaz en el flanco oriental. Los planes para su creación requerirán mucho tiempo, que ya no queda, además, y por el momento no hay perspectivas de cerrar la grave brecha creada por Hungría y Eslovaquia.

Llama la atención el hecho de que las provocaciones rusas en Europa no suponen ninguna amenaza directa para las fuerzas estadounidenses, Y cuando se le preguntó al presidente Trump sobre si los países europeos de la OTAN pueden derribar aviones rusos invasores, respondió con rotundidad: «Sí, pueden», lo que sin embargo no incluía a EE.UU. Esto concuerda plenamente con sus repetidas declaraciones en el sentido de que Estados Unidos no asume la responsabilidad de la seguridad europea, que debe ser asunto de los propios europeos, quienes no financian la OTAN en la medida necesaria. Sin Estados Unidos, las estructuras de la OTAN no pueden operar efectivamente en Europa, mientras que Europa no posee estructuras de defensa propias. En este contexto, el mensaje que se envía a Putin se leería así: «Estados Unidos no intervendrá de manera efectiva ni en Ucrania ni en Europa, pero si no tienes fuerzas suficientes, Vladimir, te conviene detenerte ahora».

El secretario de Estado Rubio expresó el «fin del derramamiento de sangre en la guerra de Ucrania» como una exigencia de Trump en su reunión con el ministro ruso Lavrov al margen de la Asamblea General. El jefe de la diplomacia norteamericana subrayó que Moscú debe tomar «medidas concretas para alcanzar una solución duradera» en la guerra, a lo que el ruso replicó que, en Alaska, Putin y Trump acordaron que primero deben eliminarse las causas fundamentales del conflicto, y aprovechó la ocasión para volver a acusar a Ucrania y a la UE de prolongar la guerra.

Trump escribió en la red social Truth Social: «Rusia lleva tres años y medio librando una guerra sin sentido que, con su verdadero poderío militar, habría terminado en una semana. Esto deja a Rusia en una luz poco decorosa. De hecho, la hace parecer un «tigre de papel». Es difícil evitar la impresión de que el estadounidense quiere avergonzar a Putin por dañar la imagen de Rusia, lo que suena como un desafío a aplicar «la verdadera fuerza militar» para terminar la «contienda» en una semana. La que, por lo demás, no es una guerra, según él.

Quizás sin tener esa intención, el portavoz del presidente de la Federación Rusa aclaró la cuestión de la guerra cuando desmintió la tesis de Trump sobre la supuesta «contienda sin sentido» de Rusia. «Hay una guerra. Sí, la operación militar especial [denominación oficial rusa para la invasión en Ucrania] es una cosa, pero lo que está sucediendo a nuestro alrededor es una guerra. Ahora mismo estamos en la fase más aguda de la guerra, que es bastante decisiva. Tenemos que ganarla por el bien de nuestros hijos, nuestros nietos y nuestro futuro», concluyó Dmitri Peskov con grandilocuencia. No se anduvo con rodeos al expresar lo que es obvio para cualquiera que no quiera engañarse a sí mismo: con el pretexto de una operación contra los imaginarios nazis en Kiev, el régimen de Putin ha iniciado la fase más aguda de la lucha por ampliar su espacio en el mundo. Hoy, las llamas del fuego implacable ya rozan Europa del Este. Trump prefiere mantener la distancia, asegurando a cada una de las partes en conflicto que tienen fuerzas suficientes para resolver el conflicto por sí mismas, y que él no tiene ninguna intención de ayudar ni de intervenir.

 La cimera de l'OTAN amb perfil baix per a Ucraïna

La cimera de l'OTAN que es va celebrar a la Haia del 24 al 25 de juny de 2025, ha marcat una fita significativa en la superació de la complicada situació en què es veu l'aliança després que D. Trump va assumir la presidència dels EUA. El mandatari nord-americà no està d'acord amb les enormes despeses que significa el fet que el seu país sigui el principal pilar de l'OTAN i de la seguretat europea. Per als seus aliats també és inquietant la negativa a reconèixer que Rússia és l'agressor en la guerra i representa un perill real i immediat per a la seguretat europea. La dependència global de les decisions arbitràries que es prenen actualment a Washington resulta especialment ominosa de cara a l'amenaça militar creixent al món, atès que Trump ha fracassat amb les seves principals promeses de pau a Ucraïna i a Gaza. D'altra banda, no ha dubtat a immiscir-se en el perillós conflicte a Israel, declarant apressadament acabada la "guerra de 12 dies", tot i que cap dels dos principals implicats es considera batut.

La cimera de l'OTAN va ser la primera en què va participar Trump i, malgrat les incerteses que això suposava, es va aconseguir arribar a un acord sobre els temes clau, que eren el compromís dels 32 països a elevar les seves despeses en defensa fins a un 5 % del PIB per a l'any 2035, la reafirmació de l'Article 5 del Tractat de l'Atlàntic Nord,  que garanteix la defensa mútua davant qualsevol atac a un membre, i l'enfortiment de la base industrial de defensa de l'OTAN, fomentant la cooperació en aquest àmbit i eliminant barreres al comerç de defensa entre els aliats.

A causa del predomini del conflicte entre Israel i l'Iran i al nou objectiu de despesa en defensa del 5 %, Ucraïna no va ser el centre d'atenció de la cimera. Això es deu en part al seu torn que Trump no mostra un gran interès a augmentar l'ajuda militar a Ucraïna; fins i tot existeix el temor que pugui distanciar-se de la guerra, havent-se mostrat incapaç o reticent a aconseguir la pau a Ucraïna i mostrant-se més inclinat a un acord amb Rússia. No obstant això, el tema d'una manera o una altra va estar present en tots els debats. La declaració final de la cimera va reiterar el compromís de l'OTAN de donar suport a Ucraïna, tot i que aquesta vegada no es va fer cap menció específica a una possible situació futura, cosa que continua sent un punt de fricció per a Kíiv. El text final de la declaració de la cimera va reafirmar "el seu compromís sobirà de donar suport a Ucraïna," subratllant que la seva "seguretat contribueix a la nostra".

En el context de l'amenaça russa es va evitar una menció directa a la invasió d'Ucraïna en alguns punts del text, però sí que es va al·ludir a "l'amenaça a llarg termini plantejada per Rússia a la seguretat euroatlàntica". Això implica que el suport a Ucraïna s'emmarca en la contenció de l'agressió russa. L'ajuda militar proporcionada a Ucraïna pels països membres de l'OTAN s'inclourà en la despesa general de defensa de l'Aliança. Això busca institucionalitzar i estabilitzar el flux de recursos per a Ucraïna, reflectint el nou objectiu del 5 % del PIB en defensa per al 2035.

Un element important de la cimera va ser la reunió entre Trump i Zelenskyi, tot i que el president nord-americà va intentar de totes les maneres possibles de treure-li la rellevància. Camí a la Haia va explicar a periodistes que, en reunir-se, només li preguntaria com estava i va agregar la seva opinió poc feixuga sobre el seu homòleg ucraïnès: es veu en una situació difícil, mai hauria d'haver arribat a una situació així. Tanmateix, tots dos líders van valorar positivament la reunió que va tenir lloc al marge de la cimera, la van qualificar de «bona» i «substanciosa». Si bé Zelenskyi va informar que s'havia debatut la qüestió de la compra per part d'Ucraïna de sistemes estatunidencs de defensa antiaèria, Trump només va prometre vagament «veure si en podem proporcionar alguns». En principi, ja és tot un progrés que Trump digui a Zelenskyi "good guy".

Malgrat el consens general de suport, la cimera també va exposar algunes divergències entre els aliats sobre el nivell i el tipus d'assistència a Ucraïna, així com sobre la postura cap a Rússia, no obstant aquesta no renuncia a la seva expansió bel·licista. Les últimes declaracions del Kremlin indiquen clarament que les seves intencions agressives cap a Ucraïna i Occident no han canviat, malgrat les dificultats al davant. De fet, Moscou confirma el seu desig de destruir Ucraïna com a Estat sobirà.

Així, el viceministre d'Afers Exteriors de la Federació Russa va declarar recentment que la guerra continuarà fins que desaparegui la presència militar de l'OTAN a Europa oriental. Això posa en relleu l'objectiu estratègic del Kremlin: debilitar les posicions de l'Aliança i remodelar l'arquitectura de seguretat a Europa.

Aquestes tesis van trobar la seva continuació en la retòrica de Putin. En un recent fòrum econòmic internacional, va tornar a insistir en la suposada «legitimitat» de la devolució de tots els territoris que, segons la seva opinió, van pertànyer al seu dia a la Unió Soviètica. El súmmum va ser la seva cínica «regla»: «Tot el que va trepitjar alguna vegada la bota del soldat rus és nostre». Aquesta declaració revela definitivament les ambicions imperials del Kremlin i el seu desig d'expandir-se a costa dels Estats sobirans.

D'aquesta manera, el Kremlin no només confirma la seva intenció de continuar la guerra, sinó que també defineix clarament els seus objectius globals, que van més enllà d'Ucraïna i amenacen la seguretat de tot el continent europeu. Fa 100 dies, Ucraïna va acceptar un alto el foc incondicional. Hi ha molt poques esperances que Rússia faci el mateix. Per tant, l'única manera d'aconseguir-lo és ajudar Ucraïna a defensar-se i pressionar Rússia.

Commemoren la fi de la guerra obviant prevenir la seva repetició

El 8 de maig es va celebrar el 80 aniversari del Dia de la Victòria a Europa (VE-Day), com a recordatori de la fi de la Segona Guerra Mundial al continent europeu, principal escenari d'aquella contesa, i del triomf sobre el règim nazi, el major criminal que va alertar contra tota la humanitat i que va causar la mort de desenes de milions de persones sumint al món en una devastació sense precedents. És una ocasió indeleble per reflexionar sobre lliçons que ens ha deixat, com la victòria de la democràcia i la llibertat sobre la tirania, el compromís amb un futur on els horrors de la guerra no es repeteixen.

A Rússia aquesta ocasió té un altre significat i se celebra el 9 de maig com la fi de la Gran Guerra Pàtria 1941-1945. Es va separar de la Segona Guerra Mundial perquè l'URSS va facilitar el seu inici mitjançant el pacte Ribbentrop-Molotov i fins al moment en què Hitler la va agredir, va col·laborar amb ell, va prendre la seva part en la partició d'Europa oriental i va denigrar a Polònia, Gran Bretanya i França, a tots els qui s'oposava a les "propostes de pau del senyor Hitler" (així ho expressava llavors la propaganda soviètica). El dia de la Victòria no es va celebrar fins al 1965, quan ja havien desaparegut la majoria dels combatents que van conèixer la realitat de la guerra i no tenien una actitud d'aprovació al partit governant i el seu sostenidor, els serveis de seguretat de l'Estat. Des de llavors, i amb especial afany des de començaments del segle XXI, s'ha practicat el gran abús de la falsificada memòria històrica afirmant que Rússia (com a suposat sinònim de la Unió Soviètica) ha estat capaç de vèncer a l'hitlerisme sola, que l'Estat rus de per si mateix és portador del progrés i per això si granja l'enemistat de potències estrangeres, que ha de prevaldre la vida al poble de Rússia.

La guerra contra Ucraïna, per tant, no és sinó una “operació militar especial” (com a Txetxènia) contra supòsits neonazis, colpistes que han pres el poder en terrenys que han de ser de Rússia, perquè abans eren part de l'Imperi Rus i de la Unió Soviètica, i la gent oprimida per ells segueix sent només una versió local del “gran poble rus”. Aquesta base ideològica permet al Kremlin continuar, després de més de 3 anys, la guerra contra el poble ucraïnès, que és una espantosa aberració del llegat antifeixista de la victòria aconseguida el 1945. Per cert, els ucraïnesos van pagar aquesta victòria amb 8 a 10 milions de vides.

Una menció a part la mereix la participació dels “nous grans”, Xina i Brasil, que amb el seu pes al món permeten que Rússia no se senti aïllada pel rebuig internacional a la seva agressió. No tant volen donar suport a Rússia com tenir-la al seu costat com un contrapès més en la seva lluita contra l'hegemonisme unipolar. La "transcendència" del rol de Moscou en la Segona Guerra Mundial no importa molt la Xina, que hi va participar molt abans que l'URSS i la va pagar amb més milions de vides. Per això el president Xi va celebrar una visita oficial a Moscou el 8 de maig, signant diversos acords i deixant que la celebració el Dia de la Victòria rus fos un esdeveniment més durant la seva estada. Per la seva banda, el president Putin, amb el seu ja conegut costum de no deixar de faltar d'alguna manera al respecte a la contrapart, va manar res més que a una segona viceprimera ministra perquè rebés a l'aeroport al seu “gran amic” Xi.

Sens dubte, el líder xinès mostrarà a Putin el seu lloc durant les properes celebracions del 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial, aquesta tardor, però ara li deixa parlar extensament sobre l'enorme importància que té la Xina per al seu país com a consumidor dels seus combustibles. En obrir les negociacions, el president rus va explicar que l'any passat Rússia no només va ser líder en exportacions de petroli a la Xina, sinó que també va ocupar el primer lloc en enviaments de gas per gasoducte. A més, els russos van ser segons en enviaments de carbó a la Xina i tercers en exportacions de gas natural liquat. El 2027 es posarà en marxa la ruta del gas de l'Orient llunyà, que proporcionarà als consumidors xinesos fins a 10.000 milions de metres cúbics de combustible blau a l'any. Per la seva banda, Rússia es va convertir en el principal importador de cotxes xinesos al món sencer (degut principalment a les sancions occidentals).

Putin i Xi Jinping van adoptar una Declaració Conjunta sobre Estabilitat Estratègica Global, en la qual van expressar la seva preocupació per les activitats dels Estats Units i els seus aliats i la seva intenció d'afrontar conjuntament aquests desafiaments. També van assenyalar la coincidència bàsica de les seves opinions sobre el «conflicte ucraïnès» i la seva resolució en el context de la seguretat global, la qual cosa confirma per part de la Xina que no hi haurà reconeixement de Rússia com a agressor, és a dir, no hi haurà suport perquè Ucraïna recuperi la seva sobirania, i la possibilitat que Beijing s'incorpori al «procés de pau» no auguri una solució ràpida ni justa per a Ucraïna.

Però el que alimenta l'atreviment de Putin no és tant la posició de Beijing com les “iniciatives de pau” del president dels EUA. Trump, que tampoc vol reconèixer que Rússia és el país agressor i tracta d'aturar les hostilitats a Ucraïna a qualsevol preu, exigint que Ucraïna reconegui que no té força i cedeixi a la part forta, a Rússia, el que ja li ha estat tret, esperant que el dubtós acord sobre minerals signat amb EUA. funcioni com a font de recursos per a la defensa i reconstrucció, oblidant demanar les garanties de seguretat que els Estats Units no preveu oferir explícitament. En definitiva, és tot un joc d'aparences (tots els participants semblen voler només la pau, però a la seva manera), en el qual Trump aposta per si mateix: tots han de reconèixer que ell és el més fort i fer-li cas. Si és així, el segon oponent més fort serà pres al seu torn en consideració. El ministre d'afers exteriors de Rússia, Lavrov, el va confirmar dient en diverses ocasions: “s'han sentit escoltats”.

L'actitud de l'agressor rus en aquesta situació consisteix a ajornar l'armistici, guanyant més terreny i fent més mal a Ucraïna, perquè el seu objectiu és finalment fer desaparèixer la nació ucraïnesa sobirana. La gran iniciativa de fer una reunió directa entre Zelenskyi i Putin a Turquia el 15 de maig amb la presència de Trump es va desinflar, quan el dia anterior el Kremlin va comunicar que Putin no formava part de la delegació per a les converses de pau, com tampoc cap altre alt càrrec rus. Lògicament, així exposades les coses, Trump tampoc acudiria a les converses. Al mateix temps, des de fonts d'intel·ligència ucraïnesos no revelats, s'ha sabut que Rússia estava preparant una ofensiva significativa a Ucraïna, ja que està movent tropes cap a posicions clau al front.

Tal com van les coses, cada vegada es veu menys pau, i si molta més guerra. La poc acceptada consciència que la guerra inclourà a altres països a Europa, s'està expandint i aparentment ja està dissipar dubtes entre els “forts” del continent: Gran Bretanya, França i Alemanya. Augmenten sancions contra Rússia, es prenen mesures per enfortir la defensa europea, però per recuperar la seva capacitat per tal d'enfrontar-se realment a una agressió necessita almenys 3-5 anys. Mentre que els guerrers de Putin “disposats a repetir” ja estan en el camp de batalla.

Un acuerdo sobre «minerales» entre EEUU y Ucrania en lugar de un acuerdo de paz

Una de las promesas importantes de D. Trump durante la campaña electoral fue que iba a poner fin a las hostilidades en Ucrania. No porque Putin estuviera violando el derecho internacional y el sistema de seguridad internacional en Europa y el mundo con su invasión masiva, lo que no era una gran preocupación para Trump, sino porque creía que podría «resolver rápidamente el conflicto», que, en su opinión, se estaba agravando debido a la «inepta» política de ayuda a Ucrania del presidente Biden. No lo hizo ni en las 24 horas prometidas ni en los 100 días de mandato, cuando los presidentes suelen mostrar las primeras pruebas de la corrección y eficacia de su rumbo político.

El actual presidente estadounidense no tenía ninguna intención de ayudar a Ucrania, ya que no ve ningún sentido en proteger los derechos legítimos de la víctima de una agresión y ni siquiera considera a Rusia un agresor. No le preocupan la justicia, el derecho ni la seguridad en una región que le es lejana, se limita a la tarea de detener simplemente el derramamiento de sangre, y la culpa del derramamiento de sangre que se prolonga desde hace demasiado tiempo no es del agresor, sino de los predecesores de Trump, B. Obama y D. Biden, así como de V. Zelenskyy, quien no tiene fuerzas para resistir a un enemigo que es 20 veces superior a él.

Los «incansables esfuerzos» para poner fin a la guerra por parte de D. Trump y sus enviados tienen como objetivo persuadir al agresor de que se contente con lo que ya ha tomado bajo su control en Ucrania y convencer a V. Zelenskyi de que no podrá recuperar lo que ha perdido. Se sabe que el entorno de D. Trump está promoviendo seriamente planes para reconocer la anexión de Crimea y cuatro provincias declaradas rusas y, a cambio, permitirle a Ucrania utilizar libremente el curso bajo del río Dnipró.

A pesar de las declaraciones de D. Trump de que le gustaría ayudar a Ucrania (con la advertencia de que el presidente Zelenskyy no merece apoyo personalmente), las principales negociaciones de la parte estadounidense se llevan a cabo con Rusia, sin implicar a Ucrania ni a sus aliados europeos, y la prestación de ayuda está condicionada a una compensación material por parte de la víctima de la agresión, aunque obviamente no es posible.

El acuerdo ucraniano-estadounidense sobre minerales de tierras raras, rubricado a finales de abril tras meses de consultas, tensiones y presiones entre bastidores, pretende crear una base para el interés económico de un importante socio estadounidense en las actividades en la Ucrania devastada por la guerra. Aunque se han eliminado del documento final puntos controvertidos, como la mención de la deuda debido a la ayuda prestada, la pérdida de la plena soberanía ucraniana sobre el subsuelo, etc., el acuerdo suscita muchas dudas no sólo sobre su eficacia, sino también sobre su viabilidad en general.

El acuerdo prevé la creación de un fondo de inversión para el desarrollo de yacimientos de minerales, petróleo y gas, con participación a partes iguales de EEUU y Ucrania, y se espera que constituya la base de una cooperación económica a largo plazo entre ambos países. Ante todo, uno se pregunta cuántas pueden ser las partes iguales que inviertan el gigante norteamericano y una Ucrania empobrecida por la guerra. Otra pregunta es cómo mantener interesado a EE.UU. por un 5 por ciento de las reservas mundiales minerales críticas, incluidos 17 elementos de tierras raras, que posee Ucrania y que, en parte, están bajo la ocupación rusa, cuando Rusia las tiene en mayor cantidad y ha ofrecido cooperación en su explotación a EE.UU.

El acuerdo podrá funcionar solo en condiciones de paz, sin embargo, no está directamente relacionada con el cese de hostilidades en Ucrania, y es ingenuo esperar que pueda traer la paz. Tampoco prevé garantías de seguridad: no contiene ninguna disposición sobre garantías de seguridad para Ucrania por parte de Estados Unidos. No sustituye ni complementa ninguna alianza o compromiso de defensa. Las declaraciones de altos funcionarios estadounidenses en cuanto a que el acuerdo es una clara señal hacia Rusia de que EE.UU. quiere ver a Ucrania “libre, soberana y próspera” o lo que dijo D. Trump, que el acuerdo impide que en su ámbito entren otros “bad guys”, no significan realmente ninguna garantía de seguridad.

Muy desconcertante fue el comentario del presidente norteamericano, quien se apresuró a asegurar a sus partidarios que el gran ganador sería en todo caso EE.UU.: “hoy hemos firmado un acuerdo que teóricamente nos dará mucho más de 350.000 millones de dólares”, la cantidad que “Biden les dio [a los ucranianos] en efectivo y equipo militar”. Con esto poco le queda a la parte positiva real de la firma del acuerdo que levanta el cese de la ayuda militar a Ucrania. Aunque hablando con precisión, se trata de un permiso de vender material militar a Ucrania y no de prestar ayuda. La administración Trump informó al Congreso de Estados Unidos que planea exportar productos relacionados con la defensa a Ucrania a través de ventas comerciales directas (DCS) de 50 millones de dólares. Tomando en cuenta que el último paquete de ayuda era de 60 mil millones y que el presidente ucraniano recientemente propuso hacer una compra por 50 mil millones de dólares (de lo que D. Trump se burló), próximamente no se puede contar con un apoyo a Ucrania por parte de EE.UU.

Ha sido fatalmente equivocado convertir a EE.UU. en el principal soporte; la actual administración norteamericana no habla ni de una liberación del país invadido, ni de una derrota del agresor. En resumidas cuentas, las medidas que tomó la administración de D. Trump en estos cien días solo desfavorecieron a Ucrania y buscaron no molestar al agresor, que ni siquiera es reconocido como tal, sino que es tratado como un actor ni siquiera igualitario en una disputa sin sentido. Los planteamientos de V. Zelenskyi sobre la recuperación de Crimea y otros territorios ucranianos son tachados por Trump como ridículos, porque fueron ocupados cuando Trump no era presidente, mientras que a Putin le pide “Vladimir, PARA”, porque sus barbáricos y mortíferos  bombardeos de ciudades ucranianas son “innecesarios e inoportunos”. Tal actitud frente a un terrorista le anima a plantear exigencias aún mayores.

La lucha de Ucrania por su independencia se convirtió bajo V. Zelenskyi en mayor dependencia del patrón en ultramar. Fue una elección libre y consciente, pero por esto no deja de ser equivocada, porque el patrón no tiene ningún interés en proteger la soberanía de la nación ucraniana, no entiende del derecho a la autodeterminación e identidad nacional, puesto que no representan valores reales para él. Tampoco es de su interés hacer frente al enemigo de Ucrania ni correr peligro defendiendo a sus amigos europeos.

En estos 100 días Ucrania ha demostrado ser capaz de hacer frente a un enemigo que la supera “20 veces” y, consolidando sus alianzas al margen del poderoso “tío norteamericano” (unido, el continente europeo es mucho más potente que EE.UU., ni hablar de Rusia), podrá obligar al agresor a que renuncie a sus planes de expansión y retroceda para sentarse a negociar la forma de reparar los daños causados por su invasión. Si para Trump esto son castillos en el aire construidos sobre conceptos inexistentes en su cosmovisión, para Europa es una necesidad imperante. Mantener la guerra reducida al territorio de Ucrania no impedirá que tarde o temprano se propague al resto del continente. Se debe detener al enemigo ya y castigarlo, buscar compromisos con él es un peligro fatal.

Ucraína, EUA e Rusia nun triángulo de poderes

O 16 de abril, o Parlamento ucraíno, a Rada Suprema, prorrogou a lei marcial e a mobilización durante outros 90 días, ata o 6 de agosto. Preto de 360 dos 400 deputados votaron a favor, con só un en contra. Esta prórroga, que supón a décimo quinta desde o inicio da invasión a gran escala por parte de Rusia, é unha proba máis da inutilidade da iniciativa de paz do presidente estadounidense Trump en Ucraína; unha iniciativa que, a tres meses do seu mandato, reduciuse a un esforzo pouco alentador, incapaz sequera de lograr un alto o fogo.

Abril 19, 2025

Europa

Guerras Ucraína

Romanov, Oleksiy

Historiador e investigador centrado en cuestións ligadas á liberación nacional e social no século XX e na actualidade, especificamente en Alemaña, España, Catalunya, Ucraína, Bielarús, Lituania, Grecia, etc. En 1986 defendín a tese doutoral sobre movementos migratorios no interior e…

Actualmente, existe un acordo para non atacar infraestruturas enerxéticas —acordo violado por Rusia en 30 ocasións—, o que agrava significativamente tanto a situación militar como a humanitaria. Con todo, as tropas rusas redobraron a intensidade dos bombardeos contra cidades ucraínas, incluídas zonas residenciais, causando decenas de mortes civís.

D. Trump expresou repetidamente o seu descontento coa desobediencia do presidente ruso V. Putin, mais faino con cautela, pois non o considera un agresor a quen se deba condenar e castigar, senón unha contraparte digna de interese para concluír un acordo, neste caso, de paz. Isto concorda coa idea que ten o presidente estadounidense das súas propias actividades na vida política e noutras esferas da vida pública: do mesmo xeito que nos negocios (nos que se considera absolutamente exitoso), parte da premisa de que, se se ten forza, sempre se pode negociar favorablemente con calquera contraparte de forza comparable. En canto aos que non son poderosos aos seus ollos, a estes pódenselles simplemente impor as condicións.

Por tanto, no que respecta ao «conflito en Ucraína», as negociacións sérias están a celebrarse con Rusia e téñense en conta as súas opinións e esixencias. En relación cos recentes e brutais asasinatos de civís polas armas rusas en Kryvyi Rih e Sumy, D. Trump, sen nomear a Rusia, lamentou un «erro» que podería referirse tanto a un desvío de armamento como á «falta de razón» do Comandante en Xefe Supremo ruso, que non aceptou un cesamento do fogo inmediato.

Entre ambos ataques, celebrouse unha reunión de catro horas entre Putin e o enviado especial estadounidense S. Wittkoff, amigo persoal e socio comercial de Trump. Pode que sexa un bo negociador, mais é evidente que descoñece a esencia do «conflito» ao que hai que poñer fin. Tras a reunión, afirmou que «se trata de cinco territorios» (dos cales tiña unha idea dubidosa: «Crimea, Donbás, Luhansk e dous máis»). Pódese deducir, por tanto, que para un cesamento do fogo, Putin insiste no recoñecemento de Crimea e catro rexións ucraínas como rusas, segundo a constitución rusa modificada.

Sábese tamén que quere un cambio de goberno no resto de Ucraína, a súa desmilitarización e a imposibilidade de recibir axuda da OTAN ou de calquera dos «países non amigos de Rusia». Así, mediante a continuación das operacións militares, que lle permitiron controlar máis do 20 % do territorio ucraíno e privar Ucraína dunha parte significativa do seu potencial económico, Putin pretende obter os resultados do uso da forza para afirmar a súa esfera de influencia e conseguir unha rendición preliminar de Ucraína, que perdería entón a súa soberanía real.

Con respecto a Ucraína, a administración Trump parece allearse da realidade da guerra, culpando a V. Zelenskyi e a D. Biden dos últimos tres anos de invasión destrutiva. Con isto elude por completo a noción de xustiza ou lexitimidade, e o seu argumento principal é que non se pode ir á guerra contra alguén que é “20 veces máis forte ca ti”. Sen prometer ningún apoio a Ucraína, D. Trump tenta cobrar unha débeda imaxinaria, supostamente contraída pola axuda gratuíta da administración anterior, e facerse co control do subsolo e das centrais eléctricas do país. A pesar de reducir o importe dos pagos de 300.000 a 100.000 millóns de dólares, o acordo sobre minerais non é xusto e non ofrece garantías de seguridade. Calquera apoio para repeler ao agresor está descartado.

Neste contexto, foi elocuente a evacuación de persoal e equipos militares estadounidenses dunha base aérea no sueste de Polonia, que era o centro neurálxico da recepción e envío de material militar aliado a Ucraína. Esta operación non foi ningunha sorpresa, pois D. Trump xa anunciara en diversas ocasións que o exército estadounidense non se ocuparía da seguridade europea; son os europeos quen deben facerse cargo. Se consideran que Ucraína é unha cuestión de seguridade europea, poden actuar, pero sen Estados Unidos e fóra do marco da OTAN, organización á que Trump negou a Ucraína o acceso de forma permanente, para compracer a Putin.

Tanto Trump como Putin abordan as cuestións desde unha óptica puramente técnica: se un territorio presenta interese en termos de seguridade, militar, política ou económica, calquera medio é válido para facerse con el. Se os recursos económicos non son suficientes, recórrese á presión política e, en última instancia, á intervención militar. Este último método é o máis custoso en todos os sentidos, tanto material como moralmente, con ambas partes sufrindo perdas.

Con obxectivos estratéxicos similares —restaurar a suposta grandeza “perdida” dos seus países—, Rusia e Estados Unidos atópanse en condicións diferentes: a primeira xa está inmersa nunha guerra sangrenta, sufrindo perdas, mentres que o segundo pode perseguir os seus obxectivos mediante aranceis e outras medidas non militares, aproveitando ao mesmo tempo a destrución da legalidade internacional cometida por Rusia e reducindo gastos ao recortar a asistencia e a seguridade doutros países, incluso aliados.

Segundo a fórmula de Trump de «paz mediante a forza», Rusia ten vantaxe suficiente para negociar desde unha posición máis forte, mentres que Ucraína, segundo os EUA, segue sendo impotente e incapaz de conseguir condicións dignas para unha tregua sen capitular ante os poderosos. Nesta situación, os rusos senten que a vitoria está próxima, aínda que sexa parcial e temporal, e intensifican os seus ataques no fronte. Perciben claramente que os EUA non exercerán unha presión seria, xa que o seu principal interese é velar pola súa propia seguridade e contrarrestar o ascenso de China.

Por outra banda, os EUA parecen tolerar a expansión rusa en territorio europeo como forma de debilitar a súa alianza con Pequín, nun contexto no que se senten incómodos ante o crecente poder de China. Segundo o experto militar austríaco Reissner, os rusos poden sentirse tan preto da vitoria como en abril de 1945. Con todo, aínda queda un longo camiño ata que poidan ver a capital inimiga no horizonte. Moscova pode resistir varios anos máis, xa que conta con compoñentes de China para os seus armamentos, drons de Irán, millóns de proxectís de artillería de Corea do Norte, e apoio da India mediante a compra de materias primas.

A cuestión clave é canto tempo poderá resistir Ucraína. Para quen busca beneficios fáciles, resulta arriscado apostar por ela. Con todo, como nación renacida, ten unha capacidade extraordinaria para resistir o agresor ata conseguir a vitoria completa. Ao seu carón están os Estados poderosos de todos os continentes que priorizan a democracia e a liberdade, así como todas aquelas persoas que se negan a someterse a egoístas insaciables dispostos a iniciar guerras e provocar mortes por beneficio propio, que probablemente sexan maioría. Esa maioría impoñerase ao final.