La propaganda russa pretèn fer creure que la regió de Donbàs, on es lliuren confrontacions armades, mai no ha estat ucraïnesa i que es tracta de protegir la població russa contra l'"opressió ucraïnesa". El que correspon al concepte ideològic actual del "món rus" del Kremlin: on hi ha russos, hi és Rússia.
Els propagandistes de Putin volen fer oblidar que la regió de Donbàs, malgrat dos segles de russificació, ha proliferat personalitats importants de la cultura ucraïnesa, entre elles, els eminents poetes Volodymyr Sossiura i Vassyl Stus.
El periodista ucraïnès V. Pòrtnikov reflexiona sobre el patriotisme de Sossiura i el "món rus".

Els límits dels mons

Vitaly Portnikov

Publicat 2015.05.02 16:30 (<http://www.svoboda.org/content/article/26831669.html>)

El 2 de  juliol 1951, al diari [del Comité Central del PC de la Unió Soviètica] "Pravda" va aparèixer l'editorial "Contra les distorsions ideològiques en la literatura"[...]. El protagonista de l'editorial del Pravda va ser el poeta ucraïnès, galardonat amb el Premi Stalin, Volodymyr Sossiura, l'autor del cèlebre poema que ara no falta en cap antologia: "Estimeu Ucraïna." Les autoritats van veure en aquesta obra elements de l'ominós nacionalisme - el poeta no va poder amagar el fet de que així i tot era la seva veritable pàtria que ell estimava, i no la Unió Soviètica i el Partit Comunista. En aquest poema el lector va veure ressorgir el vertader Sossiura - un autor de lirisme commovedor, enamorat del seu propi país, i no un agitador bolxevic - i aquest retorn a si mateix havia de ser castigat.

El poeta, qui ja es trobava doblegat per la detenció i el desterrament de la seva esposa (la Maria Sossiura havia estat acusada de divulgar pressumptament secrets d'Estat, una cosa habitual), es va fer objecte de persecució per tot el Comitè Central del Partit Comunista d'Ucraïna i tota la Unió d'Escriptors. Va sofrir un colapse nerviós i durant els següents anys de la seva vida es va veure obligat a recórrer més d'una vegada als serveis de psiquiatres. Però el poema ha sobreviscut. I no només ha sobreviscut, sinó que roman la principal declaració d'amor al seu propi país, malgrat els elements "soviètics" que no se'n pot treure, per descomptat.

[...]

Любіть Україну у сні й наяву,

вишневу свою Україну,

красу її, вічно живу і нову,

і мову її солов'їну…

[Estimeu Ucraïna en somnis i en realitat,

La vostra Ucraïna de cirerers,

La seva bellesa, sempre viva i nova,

I la seva llengua de rossinyols...]

Volodymyr Sossiura va néixer a Debáltseve. La seva infància va transcórrer a les estepes de Donbàs. Va treballar a prop de Lysytxansk (més tard va descriure aquests anys en la novel·la "La Tercera Companyia"), va estudiar a Síverske. Aquí Sossiura es va formar com a poeta ucraïnès. D'aquí es va incorporar a l'exèrcit de la República Popular d'Ucraïna acabada de proclamar-se [el 1917]. El Donbàs era per a Sossiura el seu "món ucraïnès", que era diferent del món ucraïnès de les regions centrals del país, de Halytxynà i del Kuban, però no era menys real, ni menys emocionant i tenia la capacitat de crear un sentiment d'amor pel país, que ha sobreviscut el mateix poeta. Aquest sentiment ens sobreviurà a nosaltres.

La ciutat natal de Sossiura ara apareix en notícies, perquè hom tracta d'esborrar-la de la faç de la terra. És esborrada perquè sigui part del "món rus". Però, tindrà el món d'un poble fronteres d'Estat? Per descomptat, hom pot traçar aquests límits basant-se en el judici personal, en la il·lusió dels historiadors i les ambicions polítiques dels dictadors. Durant les guerres de Iugoslàvia, qualsevol dels implicats en el conflicte podria mostrar-nos un mapa d'una Gran Sèrbia, una Gran Croàcia, una Gran Albània, àdhuc una Gran Macedònia. Comparàvem aquells mapes on coincidien i es travessàven les fronteres d'aquells estats mítics, i enteníem que aquells mapes eren de sang. És impossible instaurar la grandesa d'un sense matar l'altre. Sense fer una Srebrenica. Sense haver expulsat els albanesos de Kosovo. Però sovint hom ens responia - què hi fa! En canvi, el món és nostre.

El mapa del "món rus" ara també és un mapa de sang. Pel fet de que els límits de la civilització russa  són més amplis que els límits de la Federació de Rússia, i del territori canònic de l'Església Ortodoxa Russa, i fins i tot de l'àrea de propagació de la llengua russa. Com en cada món nacional, són límits de l'interès cultural i la comprensió mútua. I si hom intenta delinear aquests límits amb tancs i míssils, la meitat d'Euràsia es convertirà en un caos sagnant. I després d'això no hi haurà cap "món rus", sinó un odi, un desig de erigir un mur de civilització entre un mateix i l'invasor, oblidar la llengua d'ell, la seva poesia, les seves cançons - i si no resulta oblidar-ho de seguida, conservar només aquella part del passat que no fereixi i recordi el mal.

El "món ucraïnès" també és més ample que les fronteres de l'Estat ucraïnès actual. Ho entén qualsevulgui qui travessa la frontera entre Ucraïna i Rússia, Ucraïna i Bielorússia, Ucraïna i Polònia - i al llarg de desenes, si no centenars de quilòmetres segueix sent el mateix, diferent de qualsevol altra civilització. Però també el "món  polonès", tot i el desplaçament de les fronteres de l'estat polonès per centenars de quilòmetres cap a l'oest, encara segueix existint el seu antic hàbitat - a Ucraïna, Bielarús, Lituània ... Tampoc el "món bielarús" no ha desaparegut de Smolensk o Vilnius. Les fronteres del mons a Europa de fet no coincideixen mai amb els límits dels estats. I qualsevol intent a fer coincidir per força els límits del món amb les fronteres de l'estat - sempre significa la mort, la sang i les llàgrimes. I la destrucció del món - sobretot del món "en extensió", del que agredeix, del que demostra la seva superioritat i el dret a espai de vida amb les armes.

A Debáltseve mai naixerà un nen, que després escrigui un poema "Estimeu Rússia", ni tan sols si aquesta ciutat ferroviària, després d'arrasada, és incorporada al món que avui és molt més fort que l'ucraïnès.