Sobre la possibilitat d’arribar a una solució pacífica amb Rússia
 

Un general soviètic-rus, qui va combatre a l'Afganistan, Transnístria, Txetxènia, un "falcó" per on se'l miri, va dir una vegada: qualsevol guerra, en començar, es converteix en un cul-de-sac, després arriba la catàstrofe. I qualsevol guerra sempre acaba amb negociacions. Si es procedís directament a les negociacions s'hauria evitat la fase no civilitzada i nombroses morts de persones, els sobrevivents de les quals mai ho oblidaran ni perdonaran ningú.

Pel que estem vivint i observant aquests dies o ja setmanes, lamentablement, aquesta visió realista és incapaç de penetrar en la ment de l'agressor Putin. Ja es veu que la seva aventura bèl·lica, tal com se l'havia proposat, ha fracassat: ningú li ha cregut que es tractava d'una operació especial, tothom parla d'una guerra. En comptes de conquistar en pocs dies Kíiv i canviar la "junta feixista" per algun titella, demostrant a l'Occident col·lectiu que Ucraïna es mantindrà dins de l'esfera d'interessos del Kremlin, es va trobar amb la resistència d'un exèrcit ben preparat (i no de "batallons nazis"), una cohesió del poble decidit a rebutjar l'agressió a tota costa, una nació política consolidada en lloc d'un "pseudoestat", una solidaritat internacional de tal envergadura que ningú hagués pogut preveure i un aïllament de Rússia sense precedents. Políticament el tret li va sortir per la culata: en voler imposar el seu "dret" a mantenir la seva esfera d'influència davant l'aliança occidental, va aconseguir que les neutrals Finlàndia i Suècia consideressin seriosament la seva afiliació a l'OTAN, la històrica discòrdia entre els polonesos i ucraïnesos va ser deixada de banda, donant lloc a un agermanament des de ciutadans d'a peu fins als més alts dirigents.

En allò militar, Rússia no ha aconseguit cap dels objectius proposats, les tropes dissimulades com a grups tàctics de batalló han quedat sense plans, no poden avançar, no saben què fer, tenen greus problemes de logística: militars russos deixen tirades les seves màquines sense combustible, ronden buscant aliments. Incapaços de trencar la força militar ucraïnesa, els mitjans bèl·lics s'empren per crear terror entre civils: es bombardegen habitatges, es destrueixen establiments d'ensenyament (al dia d'avui, més de 400) i hospitals, s'empren armes prohibides, per exemple, bombes termobàriques, que maten persones amagades en refugis, bombes de ràcord. La fase del "cul-de-sac" evidentment s'ha completat i ja s'està entrant en la fase de catàstrofe.

Tanmateix, la part russa, en comptes d' aturar-se i tractar de trobar alguna solució raonable, segueix escalant aquesta bogeria militar i política. Perquè la guerra no és un accident per a la cúpula governant a Kremlin, és el que ha volgut, el que ha vingut preparant i de fet duent a terme de forma "híbrida". És la seva ultima ratio regium. Saben perfectament que en el món d'avui no és possible aconseguir els seus objectius per mitjans militars. El que passa és que ells no volen el món d'avui, volen que retrocedeixi cap enrere, perquè no hi tenen cabuda, i el seu poder i riquesa corren perill mortal.

L'estat que tenen a les seves mans és un relicte de l'imperi que no tenia una altra forma de creixement més que l'expansió. Va començar des del principat de Moscou que primer es va posar a "recol·lectar les terres russes" sota el seu domini, fent córrer molta sang germana quan algú no entenia que l'exèrcit moscovita arribava per "alliberar". Els ucraïnesos i bielarussos quedaven fora de perill al Gran Ducat de Lituània, Rússia i Samogitia, on la seva llengua, la rutènia, era oficial, podien imprimir els seus llibres, tenir les seves universitats, desenvolupar la seva cultura, practicar la seva religió, tot en l'àmbit europeu, molt diferent pel que fa a tot el rus. Moscou es va enfrontar al Gran Ducat en guerres sagnants, per cert, també al·legant "alliberament de germans".

La relació desigual entre Moscou i els seus germans occidentals es posa en relleu en dos fets. Quan Iván Fedorov el 1654, 40 anys més tard que a Bielarús, va intentar imprimir el primer llibre rus, va ser hostigat per l'església russa i va haver de fugir al Gran Ducat per poder continuar la seva obra. Fins a mitjans del segle XVIII tots els homes cultes del Regne de Moscou i de l'Imperi Rus es formaven a l'acadèmia de Kíiv, l'únic centre docent superior a les terres.

Segle rere segle, Moscou anava conquistant parts del Gran Ducat, fins a tragar-se l'última resta a finals del segle XVIII. S'obria sortides al Mar Azov, Bàltic, Negre, després l'Oceà Pacífic, perquè suposadament un país no pot desenvolupar-se sense sortida al mar, però en el cas de Rússia cap dels mars li va solucionar els seus problemes de desenvolupament. L'imperi dels saraus va deixar d'existir en la Primera Guerra Mundial quan, entre altres coses, es va plantejar conquistar els Dardanels.

A diferència d'altres imperis, que generalment tenien dominis a l'ultramar i extreien d'ells matèries primeres, Rússia aglutinava els pobles conquerits, s'aprofitava de les seves aportacions econòmiques, culturals i intel·lectuals, se les feia pròpies. La població russa s'expandia pels nous terrenys conquistats, sense respectar el fet diferencial dels locals, convertint-se en un instrument d' assimilació, conscientment o no. Per això, en proclamar-se independents i separar-se de l' imperi, les noves nacions lliures tenien el seu cos nacional més o menys complet, mentre que el restant de l'antic imperi es veia mutilat, incomplet, ja que el seu cos estava en major mesura conformat per aportacions d'altres pobles, que resultaven de vital importància.

La revolució bolxevic el 1917 va semblar acabar amb l'opressió nacional i als anys vint es va veure un auge impressionant de cultures i autonomies nacionals que va il·lusionar, fins i tot, entusiastes de renaixement nacional d'ideologia aliena al comunisme. Deu anys després, quan es va abandonar definitivament la idea de la revolució proletària mundial i es va tractar de preservar l'estat, va tornar el xovinisme rus i la desconfiança cap als no russos, plantejant-se i practicant-se la recuperació dels territoris que abans formaven part de l'Imperi Rus.

Amb la disgregació de l'URSS va succeir quelcom similar: els nous governants de la Federació de Rússia, que són aquells que van aconseguir fer-se ducs de grans parts del patrimoni privatitzable de l'extint estat soviètic, mitjançant una coparticipació dels serveis secrets, que tenien la informació estratègica política i econòmica, i els cercles criminals que ja s'anaven apropiant de  béns públics i necessitaven legalitzar-se. Aquesta classe mafiosa, en arribar a la cúpula del poder amb Putin, es va adonar que se'ls anava definitivament el diamant més precios de la corona de l'Imperi Rus: Ucraïna disminuïa la seva participació en estructures com la Comunitat d'Estats Independents, la finalitat de la qual era mantenir el domini de Moscou sobre els estats postsoviètics. El titella Ianukòvitx, qui havia de mostrar la força del sentiment prorrus a Ucraïna, va fracassar i juntament amb ell, l'últim recurs polític per retenir la independència d'Ucraïna i la seva elecció europea.

Es va posar en moviment la força militar, van annexionar Crimea, van ocupar part de Donbás i van començar la guerra en forma híbrida. Mentrestant es ralentitzava perillosament el creixement econòmic de Rússia.  Aleshores, per salvar el seu poder, van recórrer al clàssic mètode de dictadors del passat: una guerra ràpida triomfant.

Aquell va ser el que va proclamar Putin el 24 de febrer passat i no va ser cap decisió impulsiva, tot i que se li notava tremolar la veu en pronunciar el seu discurs. L'agressió contra tota Ucraïna estava pensada, preparada, perquè la necessitaven. I la continuaran.

Les negociacions que porten els russos amb els ucraïnesos actualment no deixen veure cap voluntat d'aturar la guerra, segueixen plantejant les mateixes condicions que van declarar en començar la seva "operació militar especial". Malgrat tots els revessos i de l’"incompliment del pla d'operació" volen seguir fins a aconseguir la capitulació d'Ucraïna. Perquè ni tan sols poden tornar a l'estat d'abans del 24 de febrer. La seva derrota militar seria la mateixa, amb la consegüent pèrdua del poder i de les seves riqueses.

I, per la seva banda, Ucraïna necessita, com a mínim, aconseguir la retirada completa dels militars del seu territori i el restabliment ple de sobirania en la totalitat del seu territori, inclosos Crimea i Donbás. Això serà possible només quan es destrueixi la força militar de Rússia o aquesta reconegui una força capaç de destruir la seva prepotència militar i senti exactament la mateixa por que ella vol infondre amb el seu expansionisme.