De la fórmula de pau al pla de victòria sense vector definit

Abans del seu últim viatge als Estats Units en el marc de l'Assemblea General de l'ONU, el president ucraïnès V. Zelenskyi va prometre de forma misteriosa que estem molt més a prop de la pau del que pensem. Això estava en consonància amb l'igualment misteriós «Pla de la Victòria» que suposadament tenia. Aquest pla semblava substituir la fórmula de pau de 10 punts del 2022, cadascun dels quals era perfectament just i havia de posar fi a l'agressió i les seves conseqüències, nogensmenys, semblava radicalment irrealista. Si el 2023 més de 140 països van condemnar a l'ONU l'agressió russa, el 2024 van ser 92 els països que van participar en la cimera de pau, on es van considerar només 3 dels deu punts de la fórmula ucraïnesa. Per assegurar-se la continuïtat del suport pel principal donant, EUA, que sosté que la pau tornarà a Ucraïna només després de la seva victòria sobre l'agressor, l'administració de V. Zelenskyi va anunciar que tenia un pla de victòria.

El fet que no existís un pla de victòria real o no estigués formulat de forma específica va quedar palès per l' absència de filtracions d'informació al respecte. Segons V. Zelenskyi, el pla per a la contraofensiva del 2023 era conegut pel Kremlin l'endemà, de la mateixa manera els russos sabien amb mesos d'antelació la imminent invasió de la regió de Kursk (cal assenyalar de pas, que no es coneixen mesures per corregir aquestes «fallades» en la planificació de la defensa, tot i que el cap de la intel·ligència militar ucraïnesa assegura que un topo en el mateix Kremlin treballa per a ell). Aquesta vegada el portaveu de Putin, V. Peskov, va anunciar que no disposa d'informació fiable sobre el pla de victòria, que seria un pla de derrota de Rússia, però que quan aparegui una cosa oficial al respecte, serà analitzat atentament.

Se suposa que el pla inclou estratègies militars, polítiques, diplomàtiques i econòmiques. Atès que V. Zelenskyi va confiar tota l'estratègia a uns 5-6 gerents, no s'ha d'esperar que el pla contingui solucions efectives, perquè fins ara no s'ha demostrat l'efectivitat en cap d'aquestes àrees. Fins i tot les impressionants quantitats d'ajuda occidental no han donat els resultats desitjats: l'envestida de l'agressor continua sota les creixents amenaces llançades pel Kremlin contra l'Occident col·lectiu, inclosos els vols de mitjans militars russos a l'espai dels països de l'OTAN, la revisió de la doctrina nuclear russa per fer més fàcil l’ús d’armes nuclears, etc.

El cap de l'oficina presidencial, A. Iermak, que en realitat determina les decisions polítiques expressades pel president, va declarar al Consell de Relacions Exteriors de Nova York que el pla de victòria consta de cinc punts, un dels quals s'aplicarà després de la guerra (reconstrucció d'Ucraïna). El que ha sortit a la llum sobre el pla no ha demostrat ser res nou ni radical que permeti d'alguna manera predir un final efectiu de la guerra en un futur pròxim. El pla pretén «crear les condicions i l'ambient perquè Rússia no pugui continuar ignorant la fórmula de pau i la cimera de pau». S'insta els socis d'Ucraïna a fer cas omís de les amenaces de Rússia sobre l'escalada de tensions i a recolzar l'ús per part d'Ucraïna d'armes de llarg abast, inclosos míssils proporcionats per Occident, per atacar objectius militars a l'interior de Rússia, en particular els aeròdroms des dels quals enlairen els avions russos per atacar les infraestructures civils ucraïneses. Presumiblement, Ucraïna presentarà la seva sol·licitud d'ingrés a l'OTAN dins d'uns mesos, cosa que hauria de garantir la seva seguretat.

Va ser el mateix Zelenskyi qui va desmentir la inclusió d'un «alto el foc parcial» en el pla de pau: «No hi ha ni hi pot haver cap alternativa a la pau, cap congelació de la guerra ni cap altra manipulació que simplement porti l'agressió russa a la següent fase». Tanmateix, darrere de totes aquestes frases generals de caràcter resolt i intransigent, no hi ha solucions reals que condueixin a la derrota de l' agressor i garanteixin el desenvolupament pacífic i democràtic d' Ucraïna. Tant abans com durant la invasió, les accions de V. Zelenskyi com a comandant en cap no han estat capaces d'impedir l'avanç de l'agressor, mentre que la qüestió de l'alliberament de les terres ocupades ha desaparegut de l'ordre del dia.

Fa un any, l'alt comandament militar d'Ucraïna, davant la irrealitat d'una contraofensiva i l'alliberament dels territoris ocupats, va plantejar la perspectiva d'una guerra de defensa contra Rússia, ja que el front estava bàsicament estancat i calia passar a una defensa prolongada fins a trobar una solució tecnològicament nova per expulsar els invasors. Amb això, caldria tenir la consciència clara sobre que una guerra de desgast és extremadament perillosa per a Ucraïna, que disposa de molts menys recursos que el país agressor. Calia continuar prestant la màxima atenció a preparar-se de debò a infligir a l'enemic un poderós contracop (que s'hauria d'haver donat al començament mateix de la invasió, així hauria tingut el màxim efecte), que hagués destruït en gran mesura la força militar de l'enemic i l'hauria obligat a abandonar l'aventura militar.

Però això no va succeir. Havent-se negat fa temps a reforçar la defensa amb les seves pròpies forces, també en les condicions d'una guerra a gran escala, V. Zelenskyi va fer que el rebuig de l'agressió depengués de l'ajuda estrangera i no va transformar la gestió politicomilitar del país d'acord amb les condicions de la guerra. El recent relleu d'una meitat del govern no va millorar la professionalitat de l'administració ni la va subordinar als objectius d'assolir la victòria i l'alliberament del país. L'ocupació de territoris a la regió de Kursk de la Federació Russa va demostrar una vegada més la capacitat de les FF.AA. d'Ucraïna per derrotar l'enemic, però no va causar greu preocupació al Kremlin i no va desviar la seva atenció ni les seves forces de la ferotge empentada a Donbàs, on creix l'amenaça de perdre l'estratègicament important per a Ucraïna ciutat de Pokrovsk.

La falta de professionalitat es manifesta inevitablement també en les activitats de política exterior, en les quals V. Zelenskyi es considera erròniament una estrella, en prendre l’empatia dels polítics i de la comunitat mundial envers el sofriment del poble ucraïnès el 2022 com una simpatia cap a la seva persona com a estadista. L'actual visita del president ucraïnès als Estats Units va tenir una acollida molt més freda i no va estar exempta d'escàndol a causa de la incorrecció de la part ucraïnesa durant una visita a una fàbrica d'armes a Pensilvània.

La intervenció de Zelenskyi a l'ONU va sonar poc convincent. Va demanar al Consell de Seguretat, on Rússia té dret de veto, que obligués Moscou a concloure un acord de pau amb Kíiv. «Putin ha violat tantes normes internacionals que no s’aturarà per si sol. Només es pot obligar Rússia a la pau i això és exactament el que es necessita. Forçar Rússia a la pau, com a únic agressor en aquesta guerra i qui viola la Carta de l'ONU», va subratllar el president d'Ucraïna. A l'Assemblea General, en fer èmfasi en la seguretat nuclear com a posició incondicionalment compartida, va repetir la seva fórmula de pau de 10 punts, sense proposar accions efectives per obligar Rússia a renunciar a l'agressió i l'annexió ni mesures per transformar l'ONU en un instrument eficaç de manteniment de la pau.

Abans de viatjar als Estats Units, V. Zelenskyi va dir vagament que es proposava garantir que Ucraïna comptés amb el suport dels qui encara podien prendre decisions. Òbviament, va voler reiterar la importància vital que té l'ajuda dels Estats Units, que està a punt de veure un canvi de president. Joe Biden va confirmar la seva ajuda i així ho va manifestar a l'Assemblea General, demanant fermesa als partidaris d'Ucraïna: "No podem cansar-nos. No podem apartar la mirada." Segons totes les aparences, ho va dir per convicció pròpia i no sota la influència de l'eloqüència de V. Zelenskyi, al qual se li va ocórrer el seu «Pla de victòria» (o només el seu nom) perquè Joe Biden ha declarat en repetides ocasions que la pau a Ucraïna només arribarà si venç en la guerra.

El que ha quedat resolt a curt termini és la continuació de la resistència del poble ucraïnès a l'agressor rus i el seguiment en poder de l'administració de Zelenskyi. Dues coses diferents nodrides d'una font, l’una merescudament i l’altra no. I la qüestió principal, la de la guerra i de la pau al món i de la independència nacional d'Ucraïna, continua oberta, sense solució ni vector.

Волинь-1943: нові дослідження архівів про причини українсько-польського ...

Resultats de la cimera de l'OTAN a Vilnius: la victòria ucraïnesa és certa, però en un futur indefinit

Quan el president ucraïnès Zelenskii viatjava a Vilnius com a convidat a la cimera de l'OTAN, estava segur d'aconseguir l'afiliació del seu país a l'aliança, almenys una promesa ferma amb garanties de ser acceptat pròximament. No ho va aconseguir i va haver d'escoltar explicacions del que se sabia: que un país en guerra no pot adherir-se a l'OTAN, que per demanar-ho cal complir certes condicions, etc. Va ser com una píndola amarga per al jove mandatari, que fins ara havia aconseguit – amb cert retard – tot el que inicialment se li negava: armes letals, artilleria de gran abast, sistemes antiaeris, tancs alemanys, fins i tot la formació de pilots ucraïnesos per als avions caça que són imprescindibles per a la contraofensiva ucraïnesa, però encara no estan per ser subministrats.

Fins i tot els mandataris letó i lituà, que són dels més decidits partidaris d'Ucraïna, van comentar que el procés d'adhesió és molt llarg i passa per diverses fases, tot i que just a causa de la guerra a Ucraïna va ser ràpidament admesa Finlàndia i en aquesta mateixa cimera es va acordar l'afiliació de Suècia, una vegada vençuda l'oposició de Turquia:  el president Erdogan va prometre demanar tan aviat com es pugui l'aprovació pel parlament turc.

És fàcil comprendre la decepció d’en Zelénskii, que representa un país que va ser agredit per Rússia justament per voler ser part de la UE i l'OTAN i està defensant els valors euroatlàntics en nom de tots, però se li nega la formalitat de ser-ne membre. Perquè en molts aspectes fonamentals ja té el que és propi d'un país membre: té armaments procedents de l'OTAN, té personal militar format segons els criteris de l'Aliança i aplica els seus mètodes de lluita armada en el camp de batalla. El que canviaria la qualitat de membre oficial seria el fet que Ucraïna no estaria sola en el camp de batalla, la seva defensa seria assumpte de tots, cosa que podria desembocar en una guerra mundial.

El perill és massa real. Des que Putin va anunciar la seva pretensió d'assumir el rol de l'URSS en l'ordre global, o sigui, fer retrocedir el món al segle passat, ve produint-se una escalada agressiva per part del Kremlin. Encara no ha culminat amb la guerra contra Ucraïna, que ha mostrat un grau de devastació no vist a Europa des del 1945, el senyor del Kremlin ha demostrat la seva capacitat de cometre coses que per a la resta del món semblen impensables.

Per això tots els responsables de la presa de decisions en el bloc noratlàntic van manifestar la seva convicció que a Ucraïna sí que li correspon un lloc a l'OTAN, però van evitar concretar la data. "Un cop acabada la guerra", fins i tot van explicitar que això només podria significar la victòria d'Ucraïna, però, convé admetre que no seria possible ni aquest any ni el vinent. Van crear un Consell OTAN-Ucraïna que agilitzarà el suport a la lluita d'Ucraïna contra els invasors, es va decidir eximir Ucraïna del Pla d'Acció per a l'Adhesió (MAP) per fer-la més fàcil i es va aprovar un pla a llarg termini de suport a les Forces Armades ucraïneses.

A més d’això, i el fet es deu a la pressió exercida per Zelenskii durant les seves voltes per mig món, Ucraïna va aconseguir al marge del format de l'OTAN diversos compromisos bilaterals i multilaterals sobre l’entrenament de militars, subministraments d'armaments i altres ajudes. França va prometre a Ucraïna míssils de llarg abast, mentre que Alemanya va prometre sistemes Patriot addicionals i míssils per a ells, els països del G7 van prometre suport militar a Ucraïna a llarg termini per ajudar-li a lluitar contra les forces russes i, el que és molt important, evitar que es repeteixi la guerra.

El "llarg termini" és el que enfosqueix totes aquestes mesures positives. Ningú pot dubtar que al poble ucraïnès no li falta la decisió de lluitar fins a l'alliberament complet del seu país i amb l'ajuda exterior pot reunir prou mitjans i forces per a això, el que no té és el temps, la pèrdua en va començar el 2014: alliberar Crimea, que va ser annexionada en a penes un mes,  costarà moltíssim més temps. Va passar pel temor dels amics d'Ucraïna al a que l'agressivitat de Putin "escali".

Probablement ara aquest temor s'està superant. El Secretari General de l'OTAN J. Stoltenberg va constatar a Vilnius que, en atacar Ucraïna, Putin havia subestimat també l'aliança. "Volia menys OTAN i va obtenir més OTAN", va ser un greu error estratègic. Malgrat això Putin es creu amb força per seguir escalant, continua sentint-se temut. Perquè només per aquest temor 'ritual' davant d'una escalada que ja s'està desatenent es pot explicar el fet que Ucraïna es defensa sola en una guerra que el Kremlin va declarar a tot l'Occident col·lectiu.

Què ha passat amb el Wagner de Prigojin?

Aquest dissabte els mitjans de comunicació es van veure plens de notícies sensacionals: el propietari i cap de la companyia militar privada “Wagner”, Prigojin, va afirmar que els militars russos van bombardejar el seu campament, van matar els seus combatents i que ell no toleraria més tals abusos. En un dia, les seves forces havien ocupat Vorònej, al nord-est d'Ucraïna, i Rostov, al sud-est, i bloquejat totes les instal·lacions militars de la zona, inclosos el comandament del districte militar i el quarter general de la denominada operació militar especial. No va trobar resistència i va exigir que se li permetés reunir-se amb S. Xoigu, ministre de Defensa rus, i amb el cap de l'Estat Major rus, General Gueràsimov.

El cert és que l'animadversió de Prigojin cap a la cúpula militar russa s'havia anat acumulant i escalfant des de feia mesos. La seva estranya empresa, que manca de personalitat jurídica, va ser creada en col·laboració amb la Direcció general d'intel·ligència del Ministeri de Defensa, per dur a terme fora de Rússia tasques especials en què els militars russos no podien participar obertament. Inicialment es van reclutar efectius retirats de tropes especials per realitzar operacions poc transparents a l'estranger, per exemple, a Mali, la República Centreafricana i Sudan, on els governants necessitaven afermar la seva pròpia seguretat, el que significava repressió de qualsevol manifestació de dissidència. Per això Rússia, representada per l'empresa o pel mateix Prigojin, rebia una part substancial en l'explotació minera de les riqueses naturals més grans dels anomenats països: or, volfram, titani i urani. Gràcies a això Rússia, va replenar considerablement la seva reserva d'or i, com a conseqüència d'això, la campanya militar de Prigojin es va convertir en una organització d'elit que gaudia d'una confiança gairebé il·limitada de Putin i tots els alts comandaments. Per tant, quan el Kremlin va començar la seva agressió contra Ucraïna, la companyia Wagner es va tornar a involucrar per resoldre tasques de tipus subversiu, soscavant la posició de l'estat ucraïnès en aquells territoris que Rússia pretenia ocupar i incorporar.

Ja l'any passat, Prigojin, que no té ni gradació ni formació militar, va acusar la direcció del Ministeri de Defensa rus d'incompetència i, sentint que ell estava complint el paper principal en la guerra bruta, va proposar que s'enviés als generals que estaven al comandament com a soldats rasos a les seccions més dures del front, més tard va afirmar que els seus combatents no rebien munició suficient i que ara simplement els disparava amb llançamíssils. Prigojin probablement es va adonar que, com passa en les associacions criminals, el favor dels líders podia canviar fàcilment a desfavor i que llavors hauria de témer per la seva pròpia vida. La campà d'alarma va sonar quan Putin va signar una llei que obligava els membres d'una empresa militar privada a signar contractes individuals amb el Ministeri de Defensa. Com que això podia significar la fi de Prigojin, aquest va decidir anar a l'assegurança. Va arribar a afirmar que Putin no disposava d'informació crible sobre la situació, afirmant fins i tot que la decisió d'envair Ucraïna havia estat errònia perquè aquest país no estava preparant cap atac contra Rússia. Això ja qualificava per a una acusació a nivell estratègic.

Encallant-se fins a tal nivell, Prigojin es va dirigir a Moscou amb els seus 25.000 combatents. Segons ell, aquesta havia de ser una marxa per la justícia: primer l'aconseguiria per a la tropa (fent alguna cosa contra els caps corruptes del Ministeri de Defensa), després rescataria la justícia per a tota la nació. "No volem que el país segueixi vivint en la corrupció, el frau i la burocràcia", va dir el cap de l'agrupació criminal que durant dècades s'havia beneficiat d'aquest mateix sistema i havia rebut encàrrecs multimilionaris del Kremlin.

Prigojin sempre ha estat considerat un intocable, entre altres coses per la seva proximitat a Putin. Tots dos són oriunds de Leningrad i tots dos van practicar esports per desenvolupar la seva força física per tal d'assentar-se en una rodalia marcada per la delinqüència juvenil (la diferència és que gràcies a l'esport Putin va aconseguir una beca a la universitat i posteriorment va ser acceptat en la seguretat de l'Estat, mentre que Prigojin, en complir 18 anys, va començar el seu periple pels presons, condemnat per crims violents).

Per a la marxa dels “rebels” a Moscou, a la capital es va declarar estat d'amenaça terrorista, es va activar la defensa antiaèria i es va disposar maquinària militar en llocs estratègics. La televisió va emetre una al·locució gravada de Putin en la que va anomenar traïdors als responsables del motí i va prometre castigar-los amb tota la severitat. No obstant això, no va esmentar Prigojin personalment, de la mateixa manera que aquest tampoc va acusar el president explícitament, parlant d'un iaio que pren decisions nefastes sense voler proverse d'informació real sobre el que passa al país.

Mentre analistes arreu del món feien conjectures sobre si la companyia de Prigojin era capaç de neutralitzar les forces de seguretat del govern rus, si provocaria algun canvi en el sistema de poder a Moscou i que passaria al país que té el major arsenal nuclear al món, la “rebel·lió” va acabar sense pena ni glòria. Quan les forces de Prigojin estaven a 200 km de Moscou, ell va anunciar que, per evitar baixes inútils (fent que no havia perdut cap dels seus combatents durant la “campanya” de menys de 24 hores), donava l'ordre a tots els seus efectius de posar marxa enrere i tornar als seus campaments de guerra.

A la tarda del 24 de juny, l'autoproclamat governant bielarús, A. Łukašenka, va declarar que havia mantingut converses amb Prigojin, segons l'acordat amb el president rus, i Prigojin va acceptar aturar la marxa dels seus combatents del grup i retornar als seus campaments. Als combatents de la PMC de Wagner se'ls proporcionaria seguretat i el Kremlin deixaria sense efecte totes les causes penals obertes contra els responsables del motí.

Malgrat les freqüents insinuacions que Prigojin pretenia fer-se amb el poder al país, en realitat no estava descontent ni del lloc que ocupava en el règim ni del paper que estava complint. Però, després de la decisió que els seus mercenaris celebressin contractes individuals amb el Ministeri de Defensa, perillava el seu paper com a principal força de xoc en la guerra contra Ucraïna, la qual cosa el règim havia començat a veure com una amenaça per al seu poder. En el fons, Prigojin buscava recuperar aquest paper i el va fer a la seva utilització de mató, que per cert és perfectament comprensible per al règim. El xantatge va fracassar i va ser relegat a Bielarús, possiblement per preparar una nova campanya de mercenaris contra Kíiv des del seu territori.

Referint-se al motí fracassat, el secretari d'Estat nord-americà, A. Blinken, va afirmar que el “caòtic dissabte” va deixar al descobert “autèntiques grates” en l'autoritat del president Putin, i l'assessor cap de l'Oficina del President d'Ucraïna, va comentar que els esdeveniments havien humiliat “a Putin i la cúpula del Kremlin i havien demostrat que les autoritats russes ja no tenen el monopoli de la violència”. Les rifes internes no afectaven la unitat russa contra Ucraïna; totes les parts implicades en el conflicte estaven unides pel que fa a la necessitat de destruir Ucraïna, discrepaven només sobre qui ho podia fer millor i qui havia de portar la batuta. La situació al front no es va veure afectada per la “rebel·lió”. La retirada dels wagnerians del front no va debilitar els atacs russos contra les Forces Armades Ucraïneses. A més, els combatents de Kadyrov, que tenen la mateixa manca de criteri moral en el seu "treball", van ser posats en el seu lloc el mateix dia.

En altres paraules, la guerra contínua amb la mateixa crueltat i l'atenció de tothom ha de seguir centrant-se en com donar suport a Ucraïna en la seva lluita per la seva existència, perquè a aquestes altures és il·lusori esperar que a Rússia es produeix un canvi per dins que faci possible una renúncia a l'agressió.

Entesos

 La guerra que Rússia va deslligar contra Ucraïna -el 2014- i vuit anys més tard va ser elevada a nivells comparables amb la II Guerra Mundial, ‘tècnicament’ continua sent una contesa entre dos estats, encara que els capitostos del Kremlin no deixen els seus intents per convèncer l'opinió pública mundial que solament estan fent front a l'hegemonisme estatunidenc, que va posar a Kíiv un règim de “titelles neonazis” per tal de fer mal a Rússia. A partir d'aquí es perd qualsevol lògica en el discurs rus. Per què, si les basis ianquis són amenaça per a Rússia, aquesta envaeix un país que no té aquestes bases, però sí que tolera, i això en contra de la seva pròpia constitució, la presència en el seu territori de les bases militars russes, d'on va sortir l'agressió, la guerra i l'annexió? Per què l'aliança nordatlántica, que va ser creada per a “destruir a Rússia”, nogensmenys no ho ha intentat mai i fins i tot ara es preocupa perquè les seves armes lliurades a Ucraïna no aconsegueixin el territori rus? Perquè per a prevenir l'expansió de l'aliança, s'extermina a Ucraïna, a qui se li nega l'afiliació a l'OTAN, mentre es permet que s'associï un altre país veí, Finlàndia, clarament espantat pel que aquesta fent Rússia, que li va exigir “neutralitat eterna” fa 80 anys? És molt fàcil entendre aquestes ‘contradiccions’ quan hom s'adona que l'“imperialisme”, l'“hegemonisme”, la “guerra” i l'“annexió”, etc., són mals només quan no són russos.

No obstant això, hi ha polítics que prefereixen creure que l'imperialisme rus és agressiu només contra països veïns com a Ucraïna, que, mostrant-se ‘lleials’ o ‘imparcialment comprensius’ amb Moscou, obtindrien descomptes o altres avantatges, que estant del costat de Moscou, tindrien unes certes garanties per a seguir en el poder. Només amb aquests interessos particulars pot explicar-se l'abstenció d'alguns països a l'hora de votar contra l'agressió de Rússia, que és impossible de negar, en l'ONU, una organització creada precisament per a excloure les guerres agressives de la vida dels pobles. De tota manera, necessiten expressar-se a favor de la pau, encara que sigui en forma abstracta, sense acusar a qui realment atempta contra ella. La guerra a Ucraïna i les seves conseqüències afecta en major o menor mesura tothom, independentment de si fan costat a alguna de les parts implicades immediatament o es mantenen neutrals. Especialment la crisi alimentària global a conseqüència del bloqueig de la Mar Negra per part de Rússia, i el primer afectat en aquest cas és el continent africà.

La iniciativa per la pau promoguda recentment per alguns països africans encapçalats per Sud-àfrica representava una voluntat de posar fi a les hostilitats, però estava limitada per un evident desig de no perjudicar la seva relació amb Rússia. El líder de la “missió africana”, el president de Sud-àfrica Cyril Ramaphosa, ja s'havia complicat, atès que enguany el seu país és seu del cim de BRICS i ha de rebre Putin, però estant adherit a la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional haurà d'arrestar al president rus obeint l'ordre emesa per aquesta instància. La República de Sud-àfrica no ha donat suport a cap de les resolucions de l'ONU contra l'agressió russa, la qual cosa és el cas d'altres quatre països membres de la missió (Congo, Uganda, Egipte, el Senegal), mentre que dos altres (Zàmbia, Illes Comores) van donar suport a les resolucions parcialment.

Amb aquesta composició la missió parlaria molt sobre la necessitat d'aconseguir la pau, evitant sempre referir-se a qui va desfermar la guerra, la qual cosa no permetria trobar una solució per a acabar-la. Ho va apreciar anticipadament el cap de la diplomàcia russa, Lavrov: “La missió africana va destacar els coneguts “dotze punts de la iniciativa de pau de la RP de Xina i van assenyalar aquelles parts que els resultaven pròximes i que nosaltres compartim”. Com se sap, la iniciativa xinesa, feta publica al començament de l'any, no va tenir cap efecte, perquè plantejava un alt al foc sense proposar alguna concessió per part de l'agressor. El mateix va passar amb la iniciativa africana. Ni tan sols els atacs aeris russos durant la permanència de la delegació africana en Kíiv, que la van obligar baixar al refugi, la van fer reconèixer d'on ve el perill de guerra. En la roda de premsa conjunta, Ramaphosa va declarar que els atacs de míssils que van escoltar durant la visita “no funcionen molt bé per a establir la pau”, i va concloure que “per això parlem de la necessitat d'una desescalada per totes dues parts". Una sentència d'una lògica més que discutible, perquè les parts són l'agressor i la víctima, i ambdues han de desescalar, encara que des de 2014 Rússia ve escalant la seva agressió annexionista motu proprio, sense necessitat que ho provoqui la víctima.

Arran de la visita a Kíiv, la delegació de mediadors africans es va traslladar a Rússia l'endemà, però abans de mantenir una trobada entre tots, el mandatari sud-africà va anar a reunir-se personalment amb Putin per a discutir qüestions del cim de BRICS. Aixó succeïa després que el governant rus s'hagués vanat en públic que tenia més armes nuclears que Occident i no pensava negociar la seva redacció, usant per a major convenciment una expressió vulgar russa que podria traduir-se com “que els donin”. És a dir, el sud-africà anava a parlar sobre una cooperació constructiva com si la seva contrapart no fos el demiürg d'una guerra agressiva no vista a Europa des de l'època d'Hitler, i no li hagués enviat míssils a Kíiv amb el missatge clar “que vol més la guerra que la pau”, segons l'expressió del ministre d'exteriors ucraïnès.

La delegació africana va explicar a l'amo del Kremlin el seu pla que inclou un replegament de les tropes russes, la retirada de les armes nuclears tàctiques russes de Bielarús, la suspensió de l'ordre de detenció contra Putin dictada per la Cort Penal Internacional i la relaxació de les sancions contra Rússia. Un pla evidentment inservible: el replegament és insuficient per a acabar la guerra i a més mai ha funcionat amb els russos. Quant a les armes nuclears a Bielarús, es tracta només d'una moguda de Putin en l'escalada del seu xantatge nuclear contra Occident; Rússia té les seves pròpies fronteres amb els tres veïns de Bielarús i l'enclavament de Kaliningrad li proporciona més abast en direcció occidental que el país dominat pel dictador Łukašenka. La suspensió de l'ordre de detenció i la relaxació de les sancions són simplement un premi barat per a l'agressor.

Impressionat per tanta comprensió, Putin va compartir amb els líders africans que sempre havia volgut negociar i els va mostrar un document redactat fa deu mesos a Istanbul: un projecte d'acord amb Ucraïna aconseguit amb ajuda del president turc T. Erdogan i rubricat pel cap de l'equip ucraïnès en les negociacions fracassades. El que estipulava el paper era la neutralitat “permanent” d'Ucraïna i garanties de la seva seguretat amb Rússia, els EUA, el Regne Unit, la Xina i França com a garants. La veritat és que la neutralitat d'Ucraïna consagrada en la constitució i Rússia com un dels garants de la seva seguretat van ser justament el “marc de dret internacional” que existia en el moment que Rússia va començar la seva agressió militar.

És inútil preguntar si de debó els líders africans volien detenir la guerra, més important és adonar-se que la realitat és que l'extermini d'Ucraïna com a poble, país continua escalant i l'agressor pot donar-se per comprès per algú més en el món.

 Curiositats de la lluita per la pau a la brasilera o a la pequinesa

El president brasiler I. Lula, després de les converses amb Xi Jinping, abans d'abandonar Pequín, es va afanyar a compartir amb el món la seva visió d'una solució pacífica a la "crisi ucraïnesa", com anomenen l'agressió russa els seus amics xinesos.

Resulta que el que cal fer és que els Estats Units deixin de fer costat a Ucraïna (la víctima de l'agressió, però el diplomàtic Lula no l'anomena així), que la Unió Europea faci el mateix i comenci a parlar de pau, i això acabarà convèncent Rússia que és necessari negociar la pau. Que Lula va entendre correctament cap a quin costat havia d'inclinar-se el seu país (fins ara va ser l'únic membre del BRICS que va votar en l'ONU per a condemnar l'agressió russa), ho va confirmar Rússia, que immediatament després de les paraules de Lula va bombardejar un edifici residencial a Ucraïna, matant una dotzena de persones, i Dmitri Medvédev, primer suplent de Putin en la presidència`del Consell de Seguretat rus, va amenaçar amb destruir Polònia juntament amb el seu "estúpid" primer ministre.

Sens dubte, la visió radical de Lula sobre el restabliment de la pau es va veure influïda pels seus amics xinesos. Abans, havia suggerit, no gaire decidit, que Ucraïna havia de renunciar a Crimea perquè era improbable que Rússia la retornés. Ara, tot el BRICS està del costat del pla de "pau" xinès, que no diu una sola paraula que dunt al cap accions militars en territori estranger, ni que Ucraïna mai no havia atacat Rússia. En canvi, parla d'alguns interessos legítims, de la necessitat de deixar de pensar en termes de la Guerra Freda, d'abandonar la idea d'un enfrontament entre blocs.

S'endevina el discurs xinès: el problema és que els Estats Units està exercint la seva hegemonia i ampliant el seu bloc de l'Atlàntic Nord. Però, hi ha matisos. Durant la Guerra Freda, hi era el Pacte de Varsòvia com a una força oposada. Avui, els antics membres del tractat (inclosa Albània, que només ho va ser durant uns anys) s'han unit al bloc que els és "hostil". A les neutrals Finlàndia i Suècia també els va resultar més segur ingressar en l'OTAN. L'únic oponent del bloc de l'Atlàntic Nord a Europa és la Rússia de Putin (Bielarús no hi compta perquè Lukaixenka és un governant de butxaca al costat de Putin i no representa ni al país ni al seu poble). Com l'OTAN és una amenaça per a Rússia, malgrat que no ataca ni emprèn accions hostils reals, Rússia, en aliança amb Lukaixenka, agredeix Ucraïna perquè vol entrar en l'OTAN. Ningú li promet l'ingrés en les pròximes dècades, però Putin necessita matar ucraïnesos ara mateix.

La Xina considera antiquada aquesta manera de lluitar per la influència. La guerra actual per l'hegemonia es lliurarà en el camp de la tecnologia. I, segons els politòlegs xinesos, ja està en marxa: entre els Estats Units i la Xina. Rússia no hi és ni un rival ni un aliat, nogensmenys pot soscavar l'hegemonia dels Estats Units i els seus aliats.

Per això la Xina ha mantingut una ferma neutralitat en el "conflicte ucraïnès", però al costat de Rússia. Ara hi són el Brasil, i amb ell el BRICS en el seu conjunt -i el pes que té és considerable- està del mateix costat.

I què passarà amb Ucraïna? Per a la Xina, no importa. Ni tan sols és una qüestió de guerra i pau, és una espècie de "conflicte ucraïnès" que Beijing pot discutir-lo fins i tot amb els brasilers, però mai amb els ucraïnesos. Els politòlegs xinesos diuen que Taiwan és el Donbás xinès, encara que no deixen clar si es refereixen a Ucraïna o a Rússia. Des d'aquest punt de vista, si els amics d'Ucraïna no s'atreveixen a detenir l'agressió de Rússia per por d'una escalada, llavors de què hauria de tenir por la Xina, atesa la grandària completament diferent dels potencials. La Xina, com Rússia, és una potència nuclear, membre del Consell de Seguretat de l'ONU, però molt més gran i poderosa.

Era molt equivocat deixar que s'allargués la guerra a Ucraïna i més perillós esperar a que se'n pronunciés la Xina.

 

Esperant respostes de Beijing

La notícia sobre el viatge del president del Govern espanyol a la Xina va ser vista inevitablement en el context de la guerra a Ucraïna, especialment perquè al cap d'un any de mutisme, en el primer aniversari de la gran invasió russa, el govern xinès havia fet pública la seva posició sobre “la resolució política de la crisi ucraïnesa”. Efectivament, a l'inici de la reunió amb Xi, P. Sánchez va posar sobre la taula la posició del president d'Ucraïna, V. Zelenskii, compartida per la Unió Europea, per a acabar la guerra “il·legal i injusta”, reivindicant el respecte a la sobirania nacional i la integritat territorial del país.

Com era d'esperar, el president xinès va evitar referir-se explícitament a Ucraïna i va parlar de "turbulències internacionals" i, en general, de contribuir a la pau i el desenvolupament del món. Ho va fer amb la mateixa ambigüitat i falta de concreció que caracteritzen el document sobre la ‘Posició de la Xina sobre la resolució política de la crisi ucraïnesa’.

Aquest document de dotze punts no és un pla per a resoldre la crisi, sinó una declaració de principis generals que podrien ser la base de regulació, però no queda clar a qui ni com ha d'aplicar-se. En el primer punt proclama el respecte a la sobirania de tots els països, la qual cosa de per si mateix resulta impracticable, ja que la visió russa de la seva sobirania s'estén sobre les 5 regions ucraïneses annexionades.

El segon punt, l'abandó de la mentalitat de la Guerra Freda, sona molt correcte, en el sentit de no construir la seguretat d'un país o d'una regió a costa d'uns altres o expandint blocs militars, però està fora de lloc i temps: ja no existeixen dos blocs amb la seva confrontació ideològica, que va ser la situació durant la Guerra Freda. El problema és que la Federació de Rússia no es reconcilia amb el fet de ser només una de les exrepúbliques soviètiques i es creï amb dret a reclamar la capacitat de comandament sobretot el que era la Unió Soviètica i el seu bloc.

Els punts 3r i 4t, cessament de les hostilitats i represa de les negociacions de pau, fan referència a la guerra i la pau, no obstant això, és abstracta i no permet d’entendre a qui cal detenir per a poder parlar de pau. El plantejament de la seguretat de les centrals nuclears (7è) resulta buit, perquè igualment no esmenta la invasió russa que intencionadament va posar en perill centrals nuclears ucraïneses.

La resolució de la crisi humanitària (5è), la protecció de civils i presoners de guerra (6è) són mesures imprescindibles, han de dur-se a terme independentment o malgrat les circumstàncies, però com a tals no detenen la guerra. El mateix es pot dir sobre la promoció de la reconstrucció postconflicte (12è), però mancarà de sentit, mentre no es facin passos reals per a detenir la guerra. Sense aquests passos, el manteniment de l'exportació de cereals (9è) i l'estabilitat de les cadenes industrials i de subministrament (11è) no impediran la prolongació de la guerra. Al seu torn, el cessament de sancions unilaterals (10è) clarament afavorirà a l'agressor, però segons el parer de la Xina, Rússia no l’és.

El punt de la ‘posició’ de la Xina que realment aporta al fet que la guerra no escali, és la reducció de riscos estratègics (8è), és a dir, l'oposició a l'ús d'armes nuclears, la prevenció de la seva proliferació. Xi va insistir en això en la seva reunió amb Putin en Samarcanda l'any passat, i també ho va declarar oficialment durant la seva recent visita a Moscou.

Sigui com sigui, els esforços en pro de la pau per part de la Xina no aporten cap progrés visible, és més, després de cada reunió dels líders de tots dos països, es produeix una escalada de les hostilitats al front de la guerra. Sembla que després de trobades personals amb Xi, Putin sent amb més força la ferma abstenció de la Xina a condemnar l'agressor rus en fòrums internacionals.

Aquesta vegada el cabdill rus es va excedir anunciant que emplaçaria armes nuclears tàctiques a Bielarús, que Łukašenka ho havia demanat encaridament, que ja hi havia avions adaptats a l'ús d'aquestes armes i aviadors entrenats adequadament. Aquesta seria la seva resposta a la disposició britànica a proveir Ucraïna amb municions amb urani empobrit. És a dir, a un material que no pot ser arma nuclear va respondre amb una arma nuclear autèntica. Fins a Beijing va manifestar oficialment la seva desaprovació quant a aquesta mesura del seu “gran amic”.

Objectivament la Xina no es veu com a partidària de la guerra russa, però sí que es mostra més que indiferent respecte a la pau per a Ucraïna. Per a presentar els seus 12 punts Xi va rebre al “co-agressor” Łukašenka a Beijing, després va viatjar a Moscou per a obtenir l'aprovació de Putin. No obstant això, mai va contactar a la part òbviament més interessada en la pau, Ucraïna, encara que Zelenskii l’hi havia demanat repetidament i alts representants europeus i nord-americans també instaven en aquest sentit.

No és probable que el líder xinès prengui contacte, ja sigui telefònic o virtual, amb el president ucraïnès. Fins ara totes les maniobres xineses entorn del ‘conflicte ucraïnès’ mostraven clarament al costat de quin bàndol els interessava estar; Xi va dir fins i tot explícitament a Moscou que estaria sempre al costat del ‘gran amic Vladimir’.

Per a Ucraïna és irrellevant el grau de suport xinès a Rússia. Aquest suport és real, encara que no hi hagi subministraments de material bèl·lic. L'important és que Kíiv mai podrà comptar amb el suport del gegant asiàtic, que la Xina tampoc faria d'intermediari per a aconseguir la pau per a Ucraïna. Perquè per a la Xina el més important és destruir l'hegemonia actual dels Estats Units i, com ho va expressar un destacat politòleg xinès, “la Xina ja és l'única que amenaça el lideratge únic dels EUA en el món des que l'URSS perdés la guerra freda”. És la guerra del segle XXI, no és d'armaments, com la II Guerra Mundial, ni d'ideologies, com la Guerra Freda, és una rivalitat tecnològica. Segons aquest politòleg, Putin ja ha perdut en aquesta nova rivalitat. Es decidirà entre dos rivals competents, els EUA i la Xina.

La guerra de Putin no forma part de la gran guerra tecnològica, però sí que fa mal al lideratge dels EUA i torna Rússia més dependent de la Xina. Per això, la “neutralitat” xinesa en la guerra de Putin per tornar al segle XX s'inclina cap a Moscou. Òbviament, els ucraïnesos defensant la seva sobirania, que és un principi que la Xina també vol protegir, es troben al costat equivocat per a la Xina.