A manobra de Khersón

A manobra de Khersón: Esta semana comezou cunha declaración importante do presidente ucraíno Zelenskyi, confirmando que Ucrania nunca se negou a negociar con Rusia, pero está disposta a facelo sobre

La maniobra de Kherson

 

Aquesta setmana va començar amb una declaració important del president ucraïnès Zelenski, confirmant que Ucraïna mai s'ha negat a negociar amb Rússia, però està disposada a fer-ho sobre una base seriosa i va nomenar les condicions rellevants per a això:

• restauració de la integritat territorial d'Ucraïna;
• respecte a la Carta de l'ONU;
• la reparació de tots els danys per part de Rússia;
• càstig a tots els criminals de guerra;
• garanties que Rússia no tornarà a envair Ucraïna.

Aquesta vegada no va esmentar, com ho havia fet anteriorment, la impossibilitat de negociar amb l'actual president rus, Putin. Aquesta última condició resultava massa intransigent i feia dependre la terminació de la guerra amb l'evolució interna a Rússia. En mitjans internacionals es comenta que aquest canvi, probablement influït per EUA (dies abans, l'assessor del president nord-americà per  a la seguretat nacional, Jake Sullivan, va visitar Kíiv), ha de senyalitzar una major disposició de Zelenski a entaular converses de pau amb Rússia perquè el món vegi que és Ucraïna, no Rússia, la que està tractant de posar fi a la guerra. Amb això s'alleujaria, en part, la inquietud al món per la durada de la guerra i el consegüent creixement del cost de l'ajuda a Ucraïna i la desfavorable evolució dels mercats mundials de l'energia i els aliments, que continuen patint fortament les conseqüències de la incursió russa.

Rússia, per la seva banda, quan pot, parla del seu desig de negociar la pau, però aquesta retòrica per part d'un país agressor evident, el ministre de l'exterior del qual diu en públic que "Rússia mai ha agredit ningú, ni tan sols ucraïnès", es fa cada vegada menys creïble.  En incorporar altres quatre regions ucraïneses (sense haver aconseguit control complet sobre elles) com  a part de la Federació de Rússia, ha destruït tot el crèdit com a subjecte del dret internacional, perquè es pugui arribar a un acord amb ella. Anteriorment pretenia "protegir" la població rusófona, intentant convertir-la en els seus ciutadans repartint il·legalment passaports russos;  ara ha declarat una cinquena part d'Ucraïna com el seu territori nacional, reclamant el seu "dret a defensar les seves terres" amb tots els recursos, incloses les armes nuclears.

Sense cap dubte, un estat criminal que practica terrorisme tant a l'interior com a l'exterior.

La portaveu del Ministeri de l'Exterior de Rússia, M. Zakhárova afirma que el seu país està obert a les negociacions "sobre la base de les realitats que s'estan conformant", és a dir, que cal acceptar la realitat de l'ocupació, perquè Rússia va quedar-se on ha arribat "per sempre" i, com ha demostrat la remota i recent història,  seguirà conquerint, si s'arribés a celebrar un armistici.

Dimecres passat, el comandant de les tropes del sud, Surovikin, va rebre el vistiplau del ministre de defensa Xoigu per replegar les seves forces de la ciutat de Kherson perquè és "convenient organitzar la defensa al llarg de la línia de barrera del riu Dniprò, a la seva riba esquerra". Va cridar aquesta decisió "poc fàcil", revelant amb això que no era una cosa imprevista. Quan va assumir la comandància fa un mes, va reconèixer en públic que la situació militar de Kherson era complicada i podia implicar presa de "decisions poc fàcils". Es pot entendre que no va aconseguir l'objectiu de recompondre la situació, que evidentment consistia, com a mínim, a establir el control total sobre la "nova província russa". Tot i tenir la reputació d'eficaç, el que va demostrar a Síria amb "les seves tàctiques militars que violen completament les regles de la guerra" (així ho va expressar un oficial de la intel·ligència britànica), va haver de procedir a la retirada, fent creure que es tractava d'un replegament. En termes militars, la "conveniència" d'organitzar la defensa a la riba esquerra del Dniprò sona absurd perquè des de la riba dreta, que és més alta, el foc d'artilleria pot cobrir tot el territori, arribant fins als istmes de Crimea. Amb això es posa en perill la idea principal de la intervenció militar russa, la d'assegurar la connexió de Crimea amb la Rússia continental.

Coneixent Suvorikin com un executor despietat, es pot donar poc crèdit a la seva argumentació que la "decisió poc fàcil" serviria per salvar les vides dels militars russos, perquè mai li han importat les vides ni civils ni militars, però sí que se li pot creure quan va dir que volia salvar "la capacitat de combat de les tropes",  que estava fortament deteriorada pels avenços dels ucraïnesos.

La comandància ucraïnesa va prendre la notícia del replegament rus de Kherson amb molta reserva, perquè es tracta d'una maniobra.

Això no és una mera afirmació sinó que es basi en diverses raons. Primer que res, no es pot creure el que diuen els russos en públic i aquesta maniobra va ser anunciada obertament, igual que les mesures preses anteriorment. Els russos van deixar veure coses que mai havien mostrat prèviament: van retirar alguns monuments russos, van organitzar l'evacuació dels civils, van treure les banderes russes d'edificis públics. D'altra banda, van portar més tropes a la ciutat, van fortificar els accessos a aquesta, es van notar preparatius per a combats al carrer. És possible que estiguin minant la ciutat per volar-la abans de l'entrada de les tropes ucraïneses o després, remotament.

Evidentment, tot el que està passant a la regió de Kherson es deu a la pressió que les forces armades d'Ucraïna exerceixen sobre les tropes russes, fent-les perdre el seu únic assoliment important en aquesta campanya, que és una capital provincial, un centre industrial i port marítim i fluvial, i l'única conquesta russa a la riba occidental del riu Dniprò,  la via fluvial principal que divideix tot el país en dos.

Es tracta d'un revés molt greu per a Rússia, però no significa la seva derrota. No hi ha indicis que el replegament marqui un canvi en l'estratègia terrorista russa: la intensitat dels combats al front de Donbás creix, també la dels atacs contra la infraestructura energètica a tot el país amb el propòsit de trencar la voluntat de tota la nació a oposar resistència al veí agressor. Moscou continua la seva guerra, mantenint invariables els seus objectius principals: destruir l'Estat d'Ucraïna independent i la sobirania del poble ucraïnès com a tal, si cal, exterminant tot aquell que s'oposi a la predominació russa sobre Ucraïna.

 

 El sentit dels “referèndums” de Putin

Recentment, en vespres dels referèndums als territoris ocupats d'Ucraïna en Internet va començar a circular una cita de l'Enciclopèdia Militar Soviètica de l'any 1932: “Annexió, La presa per part d'un Estat d'un territori que no li pertanyia anteriorment, aparentment formalitzada segons les exigències del dret internacional burgès. ... Per a justificar els actes d'annexió en les relacions interestatals, a vegades s'escenifica la "voluntat" popular -en forma de plebiscits entre la població dels territoris annexionats. Aquests pseudo plebiscits representen una falsificació de la voluntat popular, ja que es realitzen en condicions d'ocupació per part de l'Estat que duu a terme l'annexió.” (Això és una cosa que haurien de llegir els que encara es tracten de convèncer que les tropes invasores estan reprenent la “gesta antihitleriana”, perquè exhibeixen la mítica “bandera de la victòria de Berlín” on ara cometen els seus crims de guerra).

Perquè l'annexió duta a terme el 30 de setembre, quan Putin va signar els decrets sobre la incorporació a Rússia de quatre províncies d'Ucraïna, no té aparences de legalitat per cap part que es miri.

Els referèndums es van celebrar enmig d'una guerra, en unitats administratives sobre cap de les quals es tenia el control complet. No eren comunitats que, per alguna raó, poguessin tenir motiu per a establir la seva autonomia, els referèndums es van fer als llocs ocupats per militars russos. No existia cap cens electoral, no es van organitzar col·legis electorals apropiats , la població no estava informada degudament on votar, la votació va durar quatre dies, les urnes es posaven als carrers, en maleters de cotxes, s'emportaven a habitatges i la gent obria a persones armades i els donava les respostes “correctes”. Havent tingut només tres dies per a pensar sobre l'absurda pregunta, si volien que la seva província “sigui Estat autònom i s'integri a Rússia com a subjecte de federació.”

De control per part d'observadors independents, ni parlar-ne. En fi, il·legalitat absoluta, un altre crim de guerra que s'agrega als ja perpetrats.

En 2014, ho van fer a Crimea, que era República Autònoma dins d'Ucraïna, amb bases militars russes. Es van infiltrar més militars, es va ocupar el parlament perquè votés per la independència, aprofitant la indecisió d'Ucraïna a enfrontar-se amb la força militar russa.

A les províncies de Donetsk aquest guió no va tenir tant d'èxit, van haver de proclamar “Repúbliques populars” a les parts on els russos van aconseguir establir el seu control. Estratègicament tot allò va ser un fracàs, perquè el manteniment de Crimea com a part de Rússia sense tenir connexió amb la Federació per terra (per cert, aquesta era la raó del “traspàs” de la península a Ucraïna en 1954), resultava més costós que el pagament de lloguer a Ucraïna per les bases abans del 2014. Necessitaven un corredor al llarg de la Mar Azov, per Zaporizzhia i Kherson. El Kremlin pensava que tot el Sud i Est d'Ucraïna, sotmès a una russificació implacable durant segles, cauria fàcilment a les seves mans.

La Rússia de Putin es va donar una treva sense abandonar els seus plans, que consistien a prendre possessió de tot l'Est i el Sud d'Ucraïna, deixant-la sense accés a la mar, Khàrkiv, Mykolaiv i Odessa en la seva imaginació eren “russes” per defecte. Per a la resta d'Ucraïna, la idea era substituir el govern de Kyiv per un règim titella que prepararia la desaparició definitiva de l'Estat ucraïnès i de la nació, en l'existència de la qual Putin i els seus seguidors no creuen.

Una altra vegada els plans expansionistes russos van fracassar, però sí que s'aconseguí ocupar el corredor cap a Crimea. El Ministeri de l'Interior (!) de Rússia va crear als territoris ocupats els seus òrgans regulars, com si es tractés de províncies russes. Es van repartir passaports russos, va començar a circular el ruble en lloc de la moneda ucraïnesa, es va tallar la transmissió dels mitjans ucraïnesos, etc. Amb o sense “referèndums”, l'annexió ja estava consumada. Per això els referèndums es van fer amb tanta negligència, no tenien gens d'importància. Tothom va avisar al Kremlin que no reconeixeria l'annexió.

El sentit que té aquest trist espectacle per a Putin és de donar a Occident (i a tota la humanitat) el missatge que no està disposat a retrocedir, que imposarà les seves regles malgrat un rebuig total. És el seu modus operandi: després d'entrar en una confrontació no pot mostrar-se feble, qualsevol mostra de feblesa significaria la seva caiguda i mort. Per això en el seu discurs sobre la incorporació de nous territoris gairebé no va fer referència a Ucraïna, el 95% va ser dedicat a amenaces a Occident: ara que els territoris ocupats “són Rússia” segons els seus decrets, que per a tothom són lletra morta, els defensarà “” amb tots els recursos, els aplicarà totes les seves doctrines, cosa que significa fins i tot l'ús d'armes nuclears.

Fa amenaces, malgrat que ja està avisat per part d'Occident: si s'atreveix a emprar armes nuclears, immediatament rebrà una resposta nuclear occidental i un dels objectius serà el seu búnquer personal. Putin no pot demostrar por, perquè d'això depèn la seva vida com a capitost de bandits.

Però la veritat és que té suficient raons per a sentir por, les seves tropes no avancen, els ucraïnesos alliberen més i més localitats importants, a l'interior de Rússia creix el descontentament per les mobilitzacions i la fallida “operació militar especial”, se sent la falta de recursos, el material bèl·lic es restitueix comprant a l'Iran i Corea del Nord…

Com a Putin li agrada amenaçar amb reaccions “adequades” i “simètriques”, acaba de rebre un cop fort de Zelenskyi: Ucraïna va presentar la sol·licitud oficial d'admissió a l'OTAN. En la situació actual, quan Ucraïna lluita amb armes occidentals contra Rússia com una antípoda de la democràcia i de la llibertat, com un enemic obert de l'ordre mundial i del dret internacional, no podrà ser rebutjada per l'OTAN i l'aliança haurà de defensar-la com a qualsevol dels seus afiliats.

Lamentablement, abans que es derroti a la Rússia de Putin, que és l'única fi real d'aquesta guerra, haurà de morir molta gent, militars i civils. No es pot permetre que duri més, perquè és el que pretén aconseguir Putin, perquè és la seva última esperança.

No hi ha notícies al front? Això es veu malament

Des que els russos van replegar les seves tropes de les províncies de Kíev i Txerníhiv la situació als fronts de guerra a Ucraïna no coneixia cap canvi important. Els russos encara ocupen el 20 per cent del territori d'Ucraïna, que van prendre en els primers dies i setmanes de l'actual invasió oberta. Van intensificar els seus atacs a la zona del Donbas sense aconseguir cap èxit definitiu. Van prendre el control de les ciutats estratègiques de Siverodonetsk i Lysychansk, podent dir que van complir la tasca d'"alliberar" tota la província de Luhansk (falten trossos del seu territori sense importància), a la província de Donetsk segueixen on havien començat.

Ucraïna esperava que, amb l'arribada al juliol del gruix de les armes promeses per Occident, pogués canviar al seu favor el curs de la guerra. Els militars fins i tot van revelar que havien rebut l'ordre del president d'iniciar la recuperació dels territoris ucraïnesos al sud (tot i que no són professionals del personal militar, feu saber al públic quins són els seus plans abans que comenci l'operació). Amb els sistemes d'alta precisió nord-americans HIMARS han aconseguit causar moltes pèrdues als russos, destruint magatzems de municions, però per poder avançar falten molts més HIMARS i altres armes, que no arriben prou ràpidament. A l'agost, es va anunciar la recuperació de quatre a cinc dotzenes de poblacions al sud, però es tracta de "ubicacions de quatre cases", va dir un assessor militar a l'Oficina del President, que es troben a l'estepa plana i serà difícil mantenir-les si els contraatacs enemics. A Kherson, la capital de província més important presa pels russos, no se senten aparentment gaire amenaçats després de la destrucció per part dels ucraïnesos dels ponts sobre el Dnipro, segueixen intentant convèncer la població local amb els seus cartells que "Rússia és aquí per sempre", igual que a la resta de territoris ocupats. És possible que al setembre se celebrin aquí "refer ésndums" sobre la incorporació d'aquests territoris a Rússia, com va passar el 2014 a Crimea, però a hores d'ara, Rússia ja es posarà com si fos el seu territori, instal·larà les seves administracions, descartarà tot ucraïnès com si l'estat ucraïnès no existís mai.

Actualment el canvi qualitatiu en l'actitud del Kremlin és aquest: ja hom no parla de protegir la suposada "integritat" de les "repúbliques de Donetsk i Luhansk" o de "desnazificació" i "desmilitarització" d'Ucraïna, ara vol que el món reconegui, o accepti de fet, que en la mesura que li resulta estendre el seu control militar, hi pot posar el seu ordre. Algú podrà dir-li en la llengua de la diplomàcia tradicional “faits accomplis”, no obstant, segueix tractant-se de la vulgar "política" del bandolerisme de carrer: "aquest barri és meu, aquí mano", i els veïns s’estimen més deixar-ho passar per tal d’evitar víctimes en més barris. Només que no es tracta de barris sinó de països i nacions i l'arma amb què amenaça el bandoler no és un ratpenat sinó coets que poden transportar càrrega nuclear. Continua sent un vàndal malgrat que descobreixi que, pel que sembla, el seu modus operandi és similar al del primer emperador rus, Pere I: va lluitar contra tots els seus veïns per tal de conquerir sortides a la mar, però, segons els historiadors oficials, no va "arrabassar" res a ningú, sinó que va "fer acrèixer" allò seu. Cal veure com de satisfet es va mostrar Putin pronunciant-ho davant les càmeres després de visitar l'exposició dedicada al 300è aniversari del monarca bàrbar i batejada com "El naixement de l'imperi". S’ha de creure, que el que està fent la Rússia de Putin no és assaltar un veí, sinó recuperar allò conquerit pels emperadors russos. Fent ressorgir el segle 18 al segle 21, imposant la força a la llei.

La qüestió és si la Rússia de Putin té la capacitat de continuar fent xantatge al món amb aquesta pressió. La resposta és malauradament que sí. Putin ho va dir el mes passat i és cert: Encara no ho han començat a fer seriosament. Tota la força militar de Rússia no es va mobilitzar. Hi participen totes les forces armades, terrestre, aèria i marítima, però no s'utilitzen les millors armes ni la millor tropa. La mobilització general no va tenir lloc a Rússia al maig ni al juliol, contra totes les expectatives. Encara duen a terme mobilitzacions encobertes, reclutant soldats per contracte com a farratge de canó.

Per obtenir aquest farratge de canó, Rússia té prou regions en depressió. Un soldat per contracte cobra 200.000 rubles (més de 3.200 dòlars) al mes i és un sou que difícilment es pot aconseguir a la vida civil, on els salaris són miserable, que sovint no arriben a pagar les necessitats mínimes de la vida diària. Vist això, val la pena arriscar la vida, fins i tot la mort pot beneficiar els familiars supervivents: rebran 1 milió de rubles pels caiguts (per un soldat caigut o per un soldat caigut de Moscou es paga 7 vegades més).

Tenint en compte que se recruta de preferència en regions perifèriques o poblades per ètnies no russes (ultimamente la força militar privada Wagner, pròxima a Putin, recruta en centres penitenciaris), s'entén que Moscova els tracta com a material d'un sol ús. Si la contesa es prolonga, no tindria gaire pèrdua, mentre que Ucraína, les seves infraestructures continuaran sent destruïdes. Ja ha perdut més de 10 milions de persones com a refugiats, gairebé una quarta part de tota la població, el seu retorn es fa cada vegada més difícil en la mesura que el seu país està devastat per l'agressor delspietosos: no tindran habitatge, feina, menjar... Rússia, encara que pateixi una derrota final i abandoni tots els territoris ocupats, es retirarà a un país intacte, ja que les armes occidentals que faran possible la victòria d'Ucra í na, tenen la prohibició de ser utilitzades contra objectius en territori rus.

Recentment Putin ha fet saber a través dels pocs polítics estrangers que encara es comuniquen amb ell, que hi ha possibilitats de negociar sobre Ucraïna. Òbviament, si es tractés de negociacions, no es tractaria de resoldre el conflicte, sinó d'obtenir un reconeixement del que ha ocupat fins ara, i ho prendria com a un permís per continuar el seu avanç contra Occident. Es prendria una pausa per recomposar la seva força, però no  se sent feble per no seguir.  Malgrat totes les sancions i altres mesures adoptades contra l'agressor, l’estat de les coses que tenim ara és el que ens ha imposat la seva mala voluntat. La força del bandit que vol sotmetre nous barris al seu control (o recuperar el domini del que considera que tenien els seus predecessors) encara és "respectada", amb el mateix respecte que coneix la tradició criminal russa: "tens por de mi, llavors em respectes".

El perill d'intentar tractar amb l'agressor de manera civilitzada, apunyalar-lo amb gran menyspreu perquè es retiri avergonyit, pot conduir a que aquesta situació animi altres possibles agressors. Les recents tensions entre la Xina i Taivan, Kosovo i Sèrbia, l'Azerbaidjan i l'Alt Karabakh tenen una altra naturalesa i, potser justament per això, poden provocar "solucions amb aplicació de la força": si toleren les bogeries de Putin amb tanta violència brutal, no s'atreviran a dir-nos res.

110 dies i n'hi haurà molts més

Fa ara més de cent dies va començar una guerra agressiva malament dissimulada com a una "operació militar especial". Tothom estava en xoc: estava passant quelcom que hom creia impossible a Europa des de la segona guerra mundial. La Rússia de Putin va atrevir-se a fer una guerra a gran escala - amb aviació, marina de guerra, bombardeigs de catifa, bombes de buit i de fòsfor, altres mitjans de gran abast, impensables per a l'Europa d'avui  - contra un estat veí per tal d'imposar a tot preu el seu "dret" a l'àrea de dominació de Rússia, que últimament era la Unió Soviètica.

Tal invasió brutal, que a més era només una continuació lògica de l'agressió iniciada el 2014, necessitava ser repel·lida immediatament, sense demora, perquè amenaçava no només la pau a Europa, sinó tot el sistema de seguretat internacional. L'Occident col·lectiu, contra qui realment volia imposar-se l'agressor a Ucraïna, no va aconseguir trobar una decisió adequada ràpidament. El que es va fer en primer terme va ser descreditar les raons de l'agressor: segons aquest, l'aliança l'amenaçava massa i ja ho estava fent des del territori d'Ucraïna, que Moscou considera seu.  L'aliança va prometre no acceptar Ucraïna en un temps previsible. El compliment de l'exigència del terrorista agressor no va servir per aturar-lo perquè la neutralitat d'Ucraïna li interessa només per engullir-la, i ell considera que el moment per a això s'està vivint. L'OTAN està tan preocupada a demostrar que només protegeix els seus afiliats i no farà cap dany a Rússia, que deixa l'agressor amb les mans deslligades.

Les sancions econòmiques aplicades a Rússia, "infernals" de debò, poden causar un dany enorme al país agressor, però encara no se senten, les reserves russes donen per a bastant aguant. Les sancions imposades encara no han passat factura, i l'augment dels preus de tots els béns fins i tot ha augmentat els ingressos, segons el banc central de Rússia.

D'altra banda, les sancions no són completes, després de cent dies es va saber que el banc principal de Rússia, Sberbank, no estava desconnectat de SWIFT. A petició del primer ministre hongarès, hom va excloure del llistat de sancionats el patriarca de l'església russa, Ciril, qui ocupa en la cúpula del règim de Moscou el mateix pes que el ministre de l'exterior, defensa i pot ser més que el cap de la intel·ligència.

La generosa acollida de milions de refugiats a Europa ha estat veritablement commovedora, la gent rep allotjament, pot estudiar, treballar. Tanmateix, aquestes mesures no donen protecció a la població minvada a Ucraïna i no fan dany a l'agressor.

La decisió d'Occident a no immiscir-se militarment era correcta en el sentit de no permetre que l'agressor tingui pretexts per atacar més països, malgrat que les seves intencions van clarament contra l'ordre mundial existent des del 1945 i deixa veure que no es descarta la possibilitat d'atacar Moldàvia i fins i tot els països del Bàltic i Polònia, tot i la seva afiliació a l'OTAN. Ja ha avisat que atacaria els subministraments d'armaments occidentals a Ucraïna. Finlàndia, que ha decidit a adherir-se a l'aliança sent el perill d'un atac rus ben real.

Rússia es porta a Ucraïna com a un terrorista qui, per a aconseguir els seus objectius criminals, ha pres hostatges i els mata despietadamentfins que l'altra part cedeixi i accepti les seves exigències. e des  La guerra desencadenada per Putin només pot ser aturada amb mitjans militars. Els mesos transcorreguts han mostrat que la força militar d'Ucraïna té una motivació molt alta i molt bona preparació, però és inferior a la russa numèricament i tècnica.

Tot i aquesta superioritat no aconsegueixen avançar ni després de concentrar les seves forces de xoc a Donbàs. Intenten esgotar les capacitats de combat de les tropes ucraïneses, que no poden passar a contraofensiva sense els armaments pesants promesos per Occident. Tenint en compte el temps per a transportar-los i formar el personal ucraïnès en el seu ús, els russos tenen temps per maçolar els ucraïnesos fins a finals de juliol. I ho estan fent gairebé amb desesperació, perquè a finals d'estiu el seu propi personal es farà escàs, si Rússia no anuncia una mobilització, és a dir, declara oficialment la guerra.

L'objectiu immediat és imposar el seu poder sobre Ucraïna, de fet, fer desaparèixer Ucraïna com a estat independent. Putin ara diu que no fa altra cosa que el primer emperador rus Pere el Gran: retornar i enfortir. Les terres que conqueria el monarca per tenir accés a les mars, suposadament havien de pertànyer a Rússia per un dret històric, en incorporar-les, va proclamar-se emperador, i Putin només està recreant l'imperi.

Actualment està sota el control rus un 20 % del territori d'Ucraïna, és desconnectat i els habitants només poden fer servir mitjans de comunicació i telefonia russos, com a mitjan de pagament s'introdueix el ruble rus, hom commina la gent que rebi passaports russos, l'ucraïnès és eliminat de l'ús oficial i de l'ensenyament, es practiquen deportacions massives de persones a l'interior de Rússia. El que volen els terroristes és que el món accepti que Rússia té un dret "natural" sobre les terres ucraïneses - i totes les altres que ella cregui necessàries per ser imperi - i deixi d'intentar impedir-ho, perquè això causarà moltes més morts.

El perill de l'actual situació és que el terrorista no va ser aturat a l'inici. Ja està matant hostatges tot i sabent que si els mata tots, no aconseguirà res, ho perdrà tot. Però li dona esperança el veure que li tenen por, que apareixen estadistes qui, per no se sap quina raó inconcebible, davant assassinats en massa es preocupen que el criminal se'n surti no humiliat.

 

 Objectes de la Federació

Vitali Portnikov, 26.05.2022

A més de l'"operació militar especial" a Ucraïna, Putin en va començar una més: una "especial de passaport ". El president rus va decidir que els residents de quatre regions d'Ucraïna (Donetsk, Luhansk, Kherson i Zaporízzhia) podran obtenir d'una vegada la nacionalitat russa de manera simplificada. Per què precisament aquestes regions, i no, per exemple, les de Khàrkiv o Sumy?  Doncs perquè els plans immediats de Putin no inclouen l'ocupació i annexió de les regions de Kherson i Sumy. El seu decret és un senyal no tan sols per al món exterior, ni per a Ucraïna, sinó per a la seva pròpia "elit": preparinse, estem incorporant a nous "sujetos de la federació", encara que les regions ucraïneses ocupades son més objectes que subjectes per a la Federació. No va ser casual que el ministre de Finances de Putin, Anton Siluanov, deixar a saber els governadors, amb desgana, que havien de deixar d'esperar des  de la Federació: els diners restants esrànquien per a el enrabiat exèrcit i, igualment, pera les terres ocupades d'Ucraïna;  aquí és on hi ha el Klondike per treure recursos pressupostats.

L'expedició de passaports en territoris estrangers és un dels trucs favorits de Rússia. Primer, es distribueixen passaports i, a continuació, Moscou comença a reclamar les terres estrangeres. Això va començar sota Ieltsin, quan es van distribuir passaports russos a Transnístria, Abkhàsia i Ossètia del Sud i, per cert, a Crimea. El 2008, la "protecció dels interessos dels ciutadans russos" va servir de justificació per  a l'agressió rusa contra Geòrgia i l'annexió de facto de les seves autonomies. Ara s'està practicant gairebé el mateix truc amb les regions ucraïneses.

Es podria dir que Rússia no és l'únic estat que distribueix els seus passaports als "compatriotes": Hongria ho fa també als països veïns, Romania ...  No obstant, és que Hongria, fins i tot sota Orban, vol hongaresos, amb qui no vol perdre llaços històrics, Romania, a romanesos.  En el cas de Rússia, a aquesta no li importen ni els russos ni els "rusòfons". ¿No va quedar això de manifest quan els russos van bombardejar Khàrkiv i Mariúpol, o ara, quan estan esborrant Bàkhmut i Severodonetsk de la faç de la terra? ¿No recordem que quan el governant turcomà Saparmurat Niyazov va decidir asseure's en l'acord amb Rússia sobre la doble nacionalitat i privar els russos d'allà dels  seus passaports, Moscou simplement va decidir no reaccionar de cap  manera   , perquè el gas turcomà és més important que alguns russos allà?

Para Putin, els russos són només una eina per satisfer les seves ambicions criminals. Utilitza indiferentment els seus propis ciutadans com a carn de canó barata i examina els especímens que se li presenten en un hospital amb la curiositat d'un entomòleg.  Doncs els "compatriotes" en altres països per a ell ni tan sols són insectes, sinó una eina per a l'ocupació d'aquests països. Està disposat a destruir els civils amb míssils balístics, a lliurar dones i nens perquè  el seu propi exèrcit salvatge els maltracti, i atorgar passaports russos a aquells que sobrevisquin als bombardejos i les violacions, per tal de poder seguir disparant i matant, ja en les pròximes regions destinades a ser destruïdes.

Heu aquí, de fet, el sentit de totes les operacions especials de Putin: tant de la militar com de la de passaports.

El sentit és assassinar.

versió original en rus: Грани.Ру: Объекты федерации | Колонки / Портников (graniru.org)

 

Los rusos anunciaron como una gran victoria suya la captura de los útimos defensores de Mariúpol, unos 2500 efectivos. No se rindieron,  sino que siguieron la orden de su comandancia superior, que quería salvar su vida porque la resistencia ya no tenia perspectivas.

Los rusos quieren hacer creer a todo el mundo y entre sus propias filas y pueblo, que los defensores de Mariúpol eran nazis. Pero, para ver quien es nazi y quien es fascista de verdad, me parece muy importante el testimonio de Kasianov, ex oficial del ejército soviético, activista del Maidán y voluntario de la defensa desde el comienzo de la agresión rusa en 2014, sobre los combatientes del regimiento Azov, que eran la parte más resiliente de los defensores de Mariúpol.

. Una característica muy importante de Kasianov es que es rusófono y, aunque sabe ucraniano y a pesar de que la rusofonía es interpretada por la propaganda rusa como una muestra de no existencia de la nación ucraniana, Kasianov sigue hablando ruso, porque así no dispersa sus esfuerzos y los centra en la lucha contra el invasor ruso.

Respecto de los nazis y los de "Azov" señala:

“En mayo de 2014, cuando yo supuestamente crucificaba despreocupado al niño en calzoncillos cerca de Slovyansk [se refiere a un invento estúpido de la propaganda rusa sobre presuntas atrocidades de los “nazis ucranianos”], y comía descaradamente camachuelos [creo que lo dijo Putin mismo, que los nacionalistas ucranianos se comían estos pajaritos porque tenían los colores de la bandera rusa] en Liman, el batallón Azov, entonces todavía un batallón, fue declarado una "organización neonazi".

Esta declaración era previsible y largamente esperada. En un comienzo, el rol de los principales neonazis se le adscribía a Yarosh con su ultranacionalista “sector derecho”, pero estos chicos claramente carecían de carisma. Baste recordar las discutibles "tarjetas de visita de Yarosh" [las recién impresas tarjetas que aparecían, como por arte de magia, en cada uno de los lugares donde ocurrían hechos atribuidos al sector derecho, incluso en un coche absolutamente consumido por las llamas] rápidamente aburrieron al público, Sin embargo, una parte de los de “Azov” tenía la moda de venerar a dioses paganos, el ruedo del sol y otros misterios "neonazis". Ese fue su craso error: el Kremlin necesitaba un “enemigo” cien por cien seguro para su propaganda, y el regimiento "Azov" encajó en este rol mejor que cualquier otro. Vaya que suerte tuvo...

Debo decir que no soy un observador externo. Me encontré con los de Azov en junio de 2014, conocí a Biletski [historiador, fundador de “Azov”] en julio de 2014, y nunca más perdí de vista a estos "neonazis". Combatientes cabales. Algunos con sus peculiaridades paganas, su forma original de saludar, con su rechazo a los malos hábitos... es que cualquiera tiene sus defectos... con todo esto, me comunicaba con casi todos ellos en idioma ruso puro. ¡Así con la “rusofobia”…!

Hoy "Azov" es definitivamente una marca militar bien merecida, que algunas de nuestras "fuerzas políticas" están tratando de utilizar para sus propios intereses, con miras a las futuras elecciones de posguerra; y en el país agresor, para crear una imagen de enemigo, castigar a los inocentes y alentar a los no involucrados....

En realidad, hablando honestamente, los de Azov, en su mayoría ni siquiera son paganos, les da lo mismo... son patriotas, ucranianos de verdad. Y ciertamente no son nazis. Por cierto, en nuestro tiempo, la palabra "nazi" suena casi a orgullo, cuando los fascistas se llaman a si mismos antifascistas, los nazis pretenden ser “libertadores”, la guerra se llama paz, y la verdad, mentira.

Es solo jugar con palabras.”

PD. Los invasores rusos en Ucrania obligan a todos los hombre a levantarse la camiseta: pretenden de ese modo encontrar tatuajes “nazis”. Así lo hicieron también con los cautivos de Azov.  Según las noticias oficiales rusas, algunos tenían símbolos que “parecían” a “nazis” y solo uno tenia una calavera, un símbolo que se encuentra en cualquier templo cristiano, pero que para la propaganda rusa es exclusivamente el emblema de la “Panzerdivision SS Totenkopf”... La verdad es que todo el mundo debería leer minuciosamente el discurso de Umberto Eco sobre los criterios del fascismo esencial. Hasta los 10 años de edad, este autor no tuvo otra visión del mundo que la fascista. Posteriormente aprendió que la realidad humana es todo lo contrario al ideario fascista. Ahora bien, si alguien sin prejuicios lee la definición que hace Eco del fascismo esencial, verá que aplica completamente a la Rusia de hoy en día, con todo su caudillismo, su sueño imperial, la intolerancia a los divergentes, el menosprecio a los diferentes, el culto a la fuerza y la agresión, al heroicismo, etc., etc.

Entendre el que no va dir el president rus

El 9 de maig a Rússia se celebra el dшo de la victòria de l'URSS sobre l'Alemanya hitleriana. A la Rússia de Putin la memòria històrica va ser manipulada de tal manera que se silencia el pacte amb Hitler, que li va permetre deslligar la II Guerra Mundial, i el tractat d'amistat després de la partició de Polònia. En la versió mitologitzada es destaca només la part de la guerra quan la Unió Soviètica va ser víctima de l'agressió hitleriana i s'insinua que només van lluitar de veritat els russos, que l'aportació d'altres pobles de l'URSS i dels aliats va ser insignificant i que, en certa mesura, van jugar un paper traïcioner. Es fa creure que la Rússia d'avui és l'única hereva de la lluita contra el feixisme i es veu amenaçada per tot l'Occident, que imposa la seva influència en els antics països del bloc socialista i les repúbliques postsoviètiques.

Aquesta idea es difonia persistentment a l'estil d'una veritable guerra psicològica, tal com s'ensenyava en escoles militars i de seguretat de l'estat soviètiques. Van mobilitzar una enorme maquinària propagandística (RT, Sputnik, etc.), van subornar acadèmics en diferents països perquè corroboressin el paper singular de l'URSS en la guerra de fa 80 decennis i el suposat antifeixisme de la Rússia d'avui. On realment van guanyar aquesta mentirosa campanya, va ser al seu propi país. Van treure partit de la vanitat de la població de la Federació de Rússia, que necessita sentir-se orgullosa de la grandesa del que solia ser un imperi que donava por als seus veïns i a tot el món. En la seva mentalitat,  tradicionalment la  por s'anomena respecte i en aquesta línia la propaganda va anar creant en els caps un món a l'inrevés. Els que volen llibertat i democràcia per al seu país són nazis, el bombardeig d'habitatges en ciutats amb població russòfona s'anomena protecció dels drets de la gent russòfona, l'intent ucraïnès de recuperar l'illa ocupada pels militars russos s'anomena "provocació per capturar-la", els que compten la veritat sobre la realitat russa són agents estrangers,  l'estat cleptòcrata i fascistoide de Putin és l'única força al món que fa front al neonazisme. En què consisteix el neonazisme, com han mostrat el seu neonazisme aquells a qui el Kremlin va etiquetar de neonazis, no importa. Si algú no se sotmet als dictats de Moscou, és igualment nazi i ha de desaparèixer.

A banda de la imatge inversa del món real, el més terrible que va crear aquesta  guerra psicològica és la indiferència cap a la vida humana, que s'ha fet massiva entre els russos. Si se'ls diu que en els dos mesos d'ocupació els russos van matar el doble del que van assassinar els nazis durant dos anys de la II Guerra Mundial, no són pocs els qui diuen que cal matar-los a tots, esborrar el nom d'Ucraïna de la faç de la terra. Putin va dir: "els nostres objectius són nobles" i amb això els militars russos a Ucraïna saben que tenen carta blanca, perquè estan lluitant contra els mals i qualsevol "irregularitat" serà perdonada. Els que cometen crims de guerra no només no són perseguits, sinó alguns d'ells són condecorats.

Per tractar d'entendre aquesta confrontació amb tanta crueltat cal veure un aspecte molt important, perquè no es tracta d'una guerra dels russos contra els ucraïnesos, perquè en els dos bàndols hi ha representants d'altres nacionalitats. No s'oposen i participen en l'aventura criminal de Putin contra Ucraïna per l'opció de vida que, probablement, ja van fer els seus ancestres per oportunisme o conveniència: la seva etnicitat originària no té perspectiva perquè l'opressió per l'imperi la va limitar fatalment: per aconseguir una posició respectable dins de la seva pròpia comunitat lingüística i ètnica no hi ha prou estructura social.  Per altra banda, en renunciar a la seva identitat, un pot aspirar a ascendir a llocs lucratius en l'estructura colonial o imperial. O sigui, es tracta de fer-se voluntàriament una sort de genísser modern. Serveixen a l'imperi amb més fervor que qualsevol altre súbdit i odien sense pietat als que s’han atrevit a aixecar-se contra l'imperi, perquè posen en dubte la seva opció i els fan sentir-se menyspreats com a renegats.

Així són la gran part de la població de Luhansk i Donetsk. Aquests ucraïnesos van ser russificats sistemàticament i sense pietat, fent-los creure que són la "carbonera de la Unió", que alimenta tota la indústria soviètica, per la qual cosa havien de sentir-se orgullosos i superiors a tots els ucraïnesos, tot i que el seu ardu treball resultava en una esperança de vida de 45 anys.

Amb tantes galimaties al cap, que no s'uneixen entre si i desorienten totalment, però donen el sentiment de pertinença a la grandària de l’imperi, es van prestar gustosament com a material disponible a l'operació especial (aquesta sí ho era) de creació de "repúbliques populars" (amb forces especials russes infiltrades per neutralitzar les autoritats ucraïneses i testaferros enviats des de Moscou per encapçalar les repúbliques). Ara viuen una nova fase d'abús per l'imperi, sent utilitzats com a pretext perquè Putin agredeixi a Ucraïna. 75 dies després que Rússia va reconèixer la "independència" de les "repúbliques populars" i va anunciar que els ajudaria a recuperar la resta del seu territori, tot està succeint en altres zones d'Ucraïna. La protecció de les pseudorrepúbliques òbviament no estava entre els "objectius nobles" del Kremlin.

La idea inicial era atacar els centres estratègics a la meitat oriental d'Ucraïna creant al sud un corredor que unís Donetsk amb Crimea i tragués l'accés d'Ucraïna al mar, i aconseguir algun tipus de capitulació de Kíiv. No va resultar aconseguir-ho en les 72 hores pressupostades per a la "operació", però el fracàs no els va importar, van seguir atacant en cinc direccions descoordinades, sense cap sentit militar.

El sentit es troba en la mentalitat de cap de colla urbana que té el duc de Kremlin. No li importen les vides humanes que es perden per totes dues bandes, tampoc li importa Ucraïna com a tal. El món ha de reconèixer, però més que res el rival occidental, que Ucraïna és part del seu domini, que ningú pot encabir-se allà i ell pot fer tot el que vulgui

No hi ha un altre pla. Si els ucraïnesos no accepten ser part de Rússia, seran matxucats fins a desaparèixer tots, mentre Occident segueixi ajudant-los i no reconegui que estan en el domini de la banda de Putin. Són com hostatges d'atracadors de banc. Les autoritats han de decidir si salven la vida dels hostatges i compleixen les exigències dels bandits o es posen intransigents i no negocien amb els bandits, que si maten tots els hostatges no aconseguiran res. La qüestió és quant val la vida humana. En el cas de l’hostatge Ucraïna, els seus amics occidentals encara estan en la fase de considerar els guanys i pèrdues de la renúncia als hidrocarburs russos. No s'assabenten de la gravetat de la situació.

Per a aquest 9 de maig, el món esperava que Putin, al no poder declarar la seva victòria, digués alguna cosa sobre com pensa procedir a Ucraïna, que l'assumpte ja està oliant a la III Guerra Mundial. Com un veritable cap de pandilla no va dir res del que hom volia saber. Va repetir la burda mentira que l'OTAN amb Ucraïna estava preparant una incursió a Crimea, que l'aliança ja havia començat l'assimilació militar dels territoris aliats a la Federació de Rússia i que a Kíev havien començat a parlar sobre l'adquisició d'armes nuclears. Semblava reeditar el discurs de Hitler sobre l'atac a Polònia: "Rússia ha assestat un cop preventiu a l'agressor. Va ser una decisió forçada d'un país fort, sobirà i independent."

Tot i això, no va pronunciar ni una sola vegada el nom d'Ucraïna. Sol fer-ho amb els opositors que més odia, es refereix a ells com "aquell personatge", "el subjecte", etc. El que vol dir és que Ucraïna per a ell no existeix. Va dir que "els milicians de Donbás juntament amb soldats de l'Exèrcit de Rússia estan combatent en la seva pròpia terra".

En vigílies del 9 Maig, a Mariúpol i altres llocs que la premsa russa anomena "territoris alliberats" van estar el vicecap de l'Administració del President responsable per la política interior de Rússia i el vicepresident del Consell de la Federació de Rússia. Un senyal clar que es prepara una integració a Rússia. A la premsa russa es parla de "ex Ucraïna" (el 1939 la premsa soviètica parlava de "ex Polònia"). És possible que es prescindeixi de l'espectacle de "referèndums", com a Crimea i Donbás.   Els símbols d'Ucraïna s'eliminen, suplantats pel tricolor rus, com si no hi hagués res més prioritari per a aquests territoris danyats per la guerra;  els senyals amb topònims en ucraïnès es canvien pels en rus, els noms històrics es canvien pels russos soviètics, que no tenen relació amb el lloc. S' introdueix el ruble rus, es prepara l'expedició de documents d'identitat, de totes maneres s' imposa l'ús del rus sense cap lloc per a l'ucraïnès.

La conclusió que s'ha de treure del que no va dir expressament el president rus en la sagrada data del 9 de Maig, és que en la guerra/operació especial no es tracta d'Ucraïna, es tracta d'imposar el seu domini en els terrenys que en la seva opinió li corresponen i que els seus rivals i la resta del món acceptin que ningú pot encabir-se en el que ell considera seu. En altres paraules, es tracta d'un nou repartiment del món, cosa que en dues ocasions va causar guerres mundials. Més val evitar-les pel poder destructiu de les armes modernes.  Però si l'Occident no cedeix, Putin pot usar-les, per convèncer. A Mariúpol i Borodianka va demostrar que no li importa fer terra cremada, portar una guerra d'extermini.  Tots els bacanals del 9 de Maig durant el seu govern eren per demostrar la seva disposició a usar fins i tot el "darrer recurs", la guerra, per expandir el seu poder. Per als incrèduls, ho està mostrant a Ucraïna. Com ho va fer Hitler a Polònia. No sé si li molesta que la seva actuació s'assembli tant a la d’Hitler.  D'acord amb la seva mentalitat de delinqüent xantatgista, li pot gustar ser capaç de quelcom que tothom està segur que ningú s'atreviria a repetir.

Un „objectivisme“´inconcebible

L'"ara" va publicar una noticia dient que el ministre d'afers estrangers d'Ucraïna va denunciar la deportació ´d'evacuats de Mariúpol a l'interior de Rússia. Em va sorprendre com ho comentaven els lectors "objectius" del diari, n'eren una dotzena, tots escrivien en català i tots l'acusaven de divulgar propaganda antirussa. Que suposadament la gent agraïa el seu alliberament i el trasllat a un lloc més segur, que Ucraïna no ho era, que segurament havien estat hostigats pel batalló "nazi" Azov, que potser se sentien russos...  Tot això podria ser veritat, no n'hi ha proves convincents, tampoc el ministre ucraïnès tenia dades precises, però hom veu fets contundents que no permeten fer suposicions a favor dels "alliberadors", que són crims de guerra innegables. Els russos van bloquejar la ciutat amb centenars de milers d'habitants, impedint-ne la sortida i creant-hi una catàstrofe humanitària, van bombardejar-la indiscriminadament,   reduint a runes infraestructures civils, van treure gent fora del seu país. I no han aportat cap prova de la presència dels "nazis" de l'"Azov" ni a l'hospital ni al teatre bombardejats, ni tan sols van poder mostrar el seu maldit emblema "NI" que es veu com "SS".

I què dirien els autors de comentaris "objectius" si aquells catalans que se sentien espanyols, després de llur alliberament del "terror roig", fossin traslladats de Tarragona, diguem-ne, a Saragossa o Cáceres?

Vaig trobar aquells comentaris després de llegir el relat d'una sobrevivent de Mariúpol qui va poder sortir-ne per refugiar-se a prop d'Odessa, que també és sota perill, però més lluny de Rússia. Vull que el llegeixi com més gent com a una mostra de com "se sent rus" a Mariúpol. Està escrit en rus, la seva llengua nativa i usual, i n'he fet una traducció al castellà, així es veu millor el paral·lelisme entre les relacions Ucraïna-Rússia i Catalunya-Espanya.

Nadezhda Sukhorukova

 

SOBREVIVIR EN MARIUPOL

Crónicas de tiempos inhumanos

En el sótano, soñaba. Especialmente en los últimos días antes de huir. Estaba sentada en una vieja silla, escuchando el rugido del avión, e imaginaba que iba a suceder un milagro. La bomba que el piloto ruso lanzó volaría de regreso al avión. Explotaría en el aire y se desmoronaría sobre el mar.

En los últimos días, me convertí en una sustancia congelada e indiferente. El único sentimiento que me llenaba hasta el borde era el sentimiento de miedo animal. Estaba condenada. ¿Quieres saber cómo sobreviví al bombardeo? Yo, una adulta, durante los bombardeos tomaba la mano de mi madre y me acurrucaba hacia ella, como en mi infancia, cuando quería esconderme después de un terrible cuento de hadas.

Mi vida se había convertido en una pesadilla. La vida de mi ciudad se habia convertido en un infierno. Había héroes por todas partes. Estaba débil y agotada: luchaba contra ataques de pánico y me consideraba culpable de todo. Tenía miedo de admitir frente a los demás que tenía miedo. Y quería ser útil a alguien.

Una semana antes, Natasha vino a mí. Mi colega. Con su marido y su hijo habían caminado por la ciudad haciendo videos. Para mostrar a todos esta pesadilla. Le pregunté: "¿Qué debo hacer?", Me dijo: "Sobrevive, Nadia. Necesitamos sobrevivir". "Le pregunté: '¿Cómo ayudo a la ciudad?' y ella dijo: 'No lo sé'.

Los tres fueron a la unidad de cuidados intensivos de niños, donde los médicos permanecían todo el día, tomaron los teléfonos de sus seres queridos y les enviaron mensajes durante las raras sesiones de comunicación. Les informaron que todos estaban vivos y bien.

Luego dos minas volaron contra su apartamento y mataron a su esposo. Fue la primera muerte cerca de nosotros. Hace apenas un día habíamos visto a un hombre. Vivo. Sano y fuerte. Tranquilo y confiado en que viviría mucho tiempo. Y ahora se ha ido. Solo porque algún monstruo disparó contra un edificio de apartamentos.

En la víspera de nuestra partida, bombardearon sin parar. Pensamos en cómo irnos. Teníamos un coche fantasmal. Nueve personas y un perro para sacar. Y un mínimo de posibilidades de llegar al garaje. Estaba en las inmediaciones de la escuela, y allí golpeaban con todo tipo de armas. Los ocupantes no se hacían los modestos para nada. Escogían un área en la superficie y la machacaban hasta convertirla en ruinas.

Daban contra un mismo edificio de varios pisos docenas de veces. Juro que nuestros militares nunca estuvieron allí. Ni uno solo. Allí vivían personas pacíficas que esperaban que el bombardeo terminara y pudieran salir a tomar agua o cocinar comida sobre el fuego. Estos edificios recibieran una docena de impactos. Los rusos estaban golpeando con fuerza ciega. Escuchábamos estos sonidos desde el sótano y jadeábamos de horror. Parecían bofetadas. Era como si un enorme látigo estuviera siendo azotado a través de las casas.

Los sonidos de la guerra tocaban una sinfonía de la muerte. Primero, el crujir de los enormes dientes del gigante y los golpes de hierro en el techo. Creo que esto fue solo un calentamiento. Alguien se estaba preparando para la actuación. Luego venía la melodía de los lanzacohetes Grad. Temblaba el suelo y tiritaban las paredes. Enormes asesinos ciegos volaron a través de nosotros. No podíamos entender en qué dirección. Había gente por todas partes. Para algunos de ellos, esta música fue la última. Para mí, lo más aterrador era el zumbido de los aviones. Nunca los he visto. Tal vez si los viera, no les tendría miedo. Me cubría la cabeza con una almohada y soñaba con quedar sorda de un fuerte golpe en el suelo. El suelo se doblaba y el avión estaba tomando una segunda vuelta y volvíamos a morir, hasta la siguiente explosión.

Y el 15 de marzo, el cumpleaños de mi hijo, sollocé en el portal porque no podía felicitarlo ni hablar con él. Qué cosa tan ridícula. Sollocé no por el hecho de que la gente estaba siendo bombardeada constantemente, no porque la gente estuviera muriendo, no porque el mañana no llegara, sollocé por no poder hablar por teléfono con mi hijo.

Y sucedió un pequeño milagro. Justo en el portal hubo conexión. Mis vecinos del sótano se dijeron entre sí que el proveedor Kyivstar había sido bombardeado, pero uno de los empleados enciende periódicamente el generador y lo llena con gasolina para que la gente pueda hablar durante al menos un minuto y enterarse de las noticias. Y aunque era imposible conectarse con nadie en Mariupol, podíamos informar a nuestros familiares en otras ciudades sobre nosotros mismos. Gracias a una persona desconocida que daba la oportunidad a los residentes de Mariupol una vez al día para decir a las personas que se volvían locas por no tener noticias, una sola palabra: "estoy vivo".

Fue el 15 de marzo que escuchamos nuevos sonidos de la sinfonía de la muerte. Eran diferentes a cualquiera que hubiera sonado antes. Dos fuertes y poderosas explosiones. Todo en el interior se puso patas arriba por ellos, la cabeza se volvió enorme y vacía, las paredes del sótano vibraron durante algún tiempo. Decidí que era un arma de destrucción masiva. Y pensé con horror qué vería cuando saliera.

Luego la gente de un pueblo cerca de Mariupol nos contó que los buques de guerra rusos estaban disparando contra la ciudad. Nos mataban desde la tierra, desde el aire y desde el mar. Nos mataban desde todas partes. Mi ciudad consecuentemente era reducida a escombros.

Salíamos a la superficie cada vez menos. Y el penúltimo día, antes del toque de queda, nos vino a ver Liosha. Comenzó a beber mucho después de ir a ver a sus hijos en la ribera izquierda. Cuando regresó de allí, estaba segura de que él no sentía miedo. Pero a la entrada del sótano, contó cómo se tiraba al suelo cuando llegaban las minas. "No escuchaba el ruido, pero las veía explotar". Entonces le confesé que estaba muy asustada. Me dijo: "¿Me lo estás diciendo a mí?", Me alegré de que no fuera un héroe, de que fuera una persona común, de que también tuviera miedo. Simplemente no lo deja ver. Aun ahora está en Mariupol. Sentado en el sótano de nuestro edificio de nueve pisos. No puede irse hasta que encuentre a los niños.

Ahora estoy en Chernomorsk, cerca de Odessa. Donde mi hijo. Fue muy difícil irse. Y ni siquiera porque nos bombardeaban y estábamos conduciendo un coche roto, sin cristales y con agujeros de proyectiles. Todos estábamos en shock. Todos en el coche estábamos rezando por llegar al destino sin que nos mataran los proyectiles. Nos detenían los militares rusos y nos hacían todo tipo de preguntas. Todos sonaban como bullying. Por ejemplo, ¿no tienen frío sus hijos en un coche con cristales rotos? Cierren las ventanillas, que los niños no se vayan a resfriar. Qué bestias más cariñosas. Bombardearon las casas, lanzaron misiles contra áreas residenciales, refugios antiaéreos con mujeres y niños, y ahora se preocupan porque los críos de Mariupol no tengan rinitis. Todo dentro de mí se revolvía como si me estuvieran disparando.

Hubo un tiempo que pensé que si escribía, todo cambiaría. Pero, desafortunadamente, nadie todavía saca a la gente de Mariupol, nadie cierra el cielo y no declara un régimen de alto el fuego. No entiendo contra quién están luchando los rusos. ¿Contra mujeres y niños? ¿Por qué matan a civiles? ¿Por qué están convirtiendo la ciudad en ruinas? Estoy desesperada. En Mariupol, miles de personas están sufriendo desastres y muriendo. Por favor, ayúdenlos a sobrevivir.

 

       

 

 
Sobre la possibilitat d’arribar a una solució pacífica amb Rússia
 

Un general soviètic-rus, qui va combatre a l'Afganistan, Transnístria, Txetxènia, un "falcó" per on se'l miri, va dir una vegada: qualsevol guerra, en començar, es converteix en un cul-de-sac, després arriba la catàstrofe. I qualsevol guerra sempre acaba amb negociacions. Si es procedís directament a les negociacions s'hauria evitat la fase no civilitzada i nombroses morts de persones, els sobrevivents de les quals mai ho oblidaran ni perdonaran ningú.

Pel que estem vivint i observant aquests dies o ja setmanes, lamentablement, aquesta visió realista és incapaç de penetrar en la ment de l'agressor Putin. Ja es veu que la seva aventura bèl·lica, tal com se l'havia proposat, ha fracassat: ningú li ha cregut que es tractava d'una operació especial, tothom parla d'una guerra. En comptes de conquistar en pocs dies Kíiv i canviar la "junta feixista" per algun titella, demostrant a l'Occident col·lectiu que Ucraïna es mantindrà dins de l'esfera d'interessos del Kremlin, es va trobar amb la resistència d'un exèrcit ben preparat (i no de "batallons nazis"), una cohesió del poble decidit a rebutjar l'agressió a tota costa, una nació política consolidada en lloc d'un "pseudoestat", una solidaritat internacional de tal envergadura que ningú hagués pogut preveure i un aïllament de Rússia sense precedents. Políticament el tret li va sortir per la culata: en voler imposar el seu "dret" a mantenir la seva esfera d'influència davant l'aliança occidental, va aconseguir que les neutrals Finlàndia i Suècia consideressin seriosament la seva afiliació a l'OTAN, la històrica discòrdia entre els polonesos i ucraïnesos va ser deixada de banda, donant lloc a un agermanament des de ciutadans d'a peu fins als més alts dirigents.

En allò militar, Rússia no ha aconseguit cap dels objectius proposats, les tropes dissimulades com a grups tàctics de batalló han quedat sense plans, no poden avançar, no saben què fer, tenen greus problemes de logística: militars russos deixen tirades les seves màquines sense combustible, ronden buscant aliments. Incapaços de trencar la força militar ucraïnesa, els mitjans bèl·lics s'empren per crear terror entre civils: es bombardegen habitatges, es destrueixen establiments d'ensenyament (al dia d'avui, més de 400) i hospitals, s'empren armes prohibides, per exemple, bombes termobàriques, que maten persones amagades en refugis, bombes de ràcord. La fase del "cul-de-sac" evidentment s'ha completat i ja s'està entrant en la fase de catàstrofe.

Tanmateix, la part russa, en comptes d' aturar-se i tractar de trobar alguna solució raonable, segueix escalant aquesta bogeria militar i política. Perquè la guerra no és un accident per a la cúpula governant a Kremlin, és el que ha volgut, el que ha vingut preparant i de fet duent a terme de forma "híbrida". És la seva ultima ratio regium. Saben perfectament que en el món d'avui no és possible aconseguir els seus objectius per mitjans militars. El que passa és que ells no volen el món d'avui, volen que retrocedeixi cap enrere, perquè no hi tenen cabuda, i el seu poder i riquesa corren perill mortal.

L'estat que tenen a les seves mans és un relicte de l'imperi que no tenia una altra forma de creixement més que l'expansió. Va començar des del principat de Moscou que primer es va posar a "recol·lectar les terres russes" sota el seu domini, fent córrer molta sang germana quan algú no entenia que l'exèrcit moscovita arribava per "alliberar". Els ucraïnesos i bielarussos quedaven fora de perill al Gran Ducat de Lituània, Rússia i Samogitia, on la seva llengua, la rutènia, era oficial, podien imprimir els seus llibres, tenir les seves universitats, desenvolupar la seva cultura, practicar la seva religió, tot en l'àmbit europeu, molt diferent pel que fa a tot el rus. Moscou es va enfrontar al Gran Ducat en guerres sagnants, per cert, també al·legant "alliberament de germans".

La relació desigual entre Moscou i els seus germans occidentals es posa en relleu en dos fets. Quan Iván Fedorov el 1654, 40 anys més tard que a Bielarús, va intentar imprimir el primer llibre rus, va ser hostigat per l'església russa i va haver de fugir al Gran Ducat per poder continuar la seva obra. Fins a mitjans del segle XVIII tots els homes cultes del Regne de Moscou i de l'Imperi Rus es formaven a l'acadèmia de Kíiv, l'únic centre docent superior a les terres.

Segle rere segle, Moscou anava conquistant parts del Gran Ducat, fins a tragar-se l'última resta a finals del segle XVIII. S'obria sortides al Mar Azov, Bàltic, Negre, després l'Oceà Pacífic, perquè suposadament un país no pot desenvolupar-se sense sortida al mar, però en el cas de Rússia cap dels mars li va solucionar els seus problemes de desenvolupament. L'imperi dels saraus va deixar d'existir en la Primera Guerra Mundial quan, entre altres coses, es va plantejar conquistar els Dardanels.

A diferència d'altres imperis, que generalment tenien dominis a l'ultramar i extreien d'ells matèries primeres, Rússia aglutinava els pobles conquerits, s'aprofitava de les seves aportacions econòmiques, culturals i intel·lectuals, se les feia pròpies. La població russa s'expandia pels nous terrenys conquistats, sense respectar el fet diferencial dels locals, convertint-se en un instrument d' assimilació, conscientment o no. Per això, en proclamar-se independents i separar-se de l' imperi, les noves nacions lliures tenien el seu cos nacional més o menys complet, mentre que el restant de l'antic imperi es veia mutilat, incomplet, ja que el seu cos estava en major mesura conformat per aportacions d'altres pobles, que resultaven de vital importància.

La revolució bolxevic el 1917 va semblar acabar amb l'opressió nacional i als anys vint es va veure un auge impressionant de cultures i autonomies nacionals que va il·lusionar, fins i tot, entusiastes de renaixement nacional d'ideologia aliena al comunisme. Deu anys després, quan es va abandonar definitivament la idea de la revolució proletària mundial i es va tractar de preservar l'estat, va tornar el xovinisme rus i la desconfiança cap als no russos, plantejant-se i practicant-se la recuperació dels territoris que abans formaven part de l'Imperi Rus.

Amb la disgregació de l'URSS va succeir quelcom similar: els nous governants de la Federació de Rússia, que són aquells que van aconseguir fer-se ducs de grans parts del patrimoni privatitzable de l'extint estat soviètic, mitjançant una coparticipació dels serveis secrets, que tenien la informació estratègica política i econòmica, i els cercles criminals que ja s'anaven apropiant de  béns públics i necessitaven legalitzar-se. Aquesta classe mafiosa, en arribar a la cúpula del poder amb Putin, es va adonar que se'ls anava definitivament el diamant més precios de la corona de l'Imperi Rus: Ucraïna disminuïa la seva participació en estructures com la Comunitat d'Estats Independents, la finalitat de la qual era mantenir el domini de Moscou sobre els estats postsoviètics. El titella Ianukòvitx, qui havia de mostrar la força del sentiment prorrus a Ucraïna, va fracassar i juntament amb ell, l'últim recurs polític per retenir la independència d'Ucraïna i la seva elecció europea.

Es va posar en moviment la força militar, van annexionar Crimea, van ocupar part de Donbás i van començar la guerra en forma híbrida. Mentrestant es ralentitzava perillosament el creixement econòmic de Rússia.  Aleshores, per salvar el seu poder, van recórrer al clàssic mètode de dictadors del passat: una guerra ràpida triomfant.

Aquell va ser el que va proclamar Putin el 24 de febrer passat i no va ser cap decisió impulsiva, tot i que se li notava tremolar la veu en pronunciar el seu discurs. L'agressió contra tota Ucraïna estava pensada, preparada, perquè la necessitaven. I la continuaran.

Les negociacions que porten els russos amb els ucraïnesos actualment no deixen veure cap voluntat d'aturar la guerra, segueixen plantejant les mateixes condicions que van declarar en començar la seva "operació militar especial". Malgrat tots els revessos i de l’"incompliment del pla d'operació" volen seguir fins a aconseguir la capitulació d'Ucraïna. Perquè ni tan sols poden tornar a l'estat d'abans del 24 de febrer. La seva derrota militar seria la mateixa, amb la consegüent pèrdua del poder i de les seves riqueses.

I, per la seva banda, Ucraïna necessita, com a mínim, aconseguir la retirada completa dels militars del seu territori i el restabliment ple de sobirania en la totalitat del seu territori, inclosos Crimea i Donbás. Això serà possible només quan es destrueixi la força militar de Rússia o aquesta reconegui una força capaç de destruir la seva prepotència militar i senti exactament la mateixa por que ella vol infondre amb el seu expansionisme.