Ucraína, EUA e Rusia nun triángulo de poderes

O 16 de abril, o Parlamento ucraíno, a Rada Suprema, prorrogou a lei marcial e a mobilización durante outros 90 días, ata o 6 de agosto. Preto de 360 dos 400 deputados votaron a favor, con só un en contra. Esta prórroga, que supón a décimo quinta desde o inicio da invasión a gran escala por parte de Rusia, é unha proba máis da inutilidade da iniciativa de paz do presidente estadounidense Trump en Ucraína; unha iniciativa que, a tres meses do seu mandato, reduciuse a un esforzo pouco alentador, incapaz sequera de lograr un alto o fogo.

Abril 19, 2025

Europa

Guerras Ucraína

Romanov, Oleksiy

Historiador e investigador centrado en cuestións ligadas á liberación nacional e social no século XX e na actualidade, especificamente en Alemaña, España, Catalunya, Ucraína, Bielarús, Lituania, Grecia, etc. En 1986 defendín a tese doutoral sobre movementos migratorios no interior e…

Actualmente, existe un acordo para non atacar infraestruturas enerxéticas —acordo violado por Rusia en 30 ocasións—, o que agrava significativamente tanto a situación militar como a humanitaria. Con todo, as tropas rusas redobraron a intensidade dos bombardeos contra cidades ucraínas, incluídas zonas residenciais, causando decenas de mortes civís.

D. Trump expresou repetidamente o seu descontento coa desobediencia do presidente ruso V. Putin, mais faino con cautela, pois non o considera un agresor a quen se deba condenar e castigar, senón unha contraparte digna de interese para concluír un acordo, neste caso, de paz. Isto concorda coa idea que ten o presidente estadounidense das súas propias actividades na vida política e noutras esferas da vida pública: do mesmo xeito que nos negocios (nos que se considera absolutamente exitoso), parte da premisa de que, se se ten forza, sempre se pode negociar favorablemente con calquera contraparte de forza comparable. En canto aos que non son poderosos aos seus ollos, a estes pódenselles simplemente impor as condicións.

Por tanto, no que respecta ao «conflito en Ucraína», as negociacións sérias están a celebrarse con Rusia e téñense en conta as súas opinións e esixencias. En relación cos recentes e brutais asasinatos de civís polas armas rusas en Kryvyi Rih e Sumy, D. Trump, sen nomear a Rusia, lamentou un «erro» que podería referirse tanto a un desvío de armamento como á «falta de razón» do Comandante en Xefe Supremo ruso, que non aceptou un cesamento do fogo inmediato.

Entre ambos ataques, celebrouse unha reunión de catro horas entre Putin e o enviado especial estadounidense S. Wittkoff, amigo persoal e socio comercial de Trump. Pode que sexa un bo negociador, mais é evidente que descoñece a esencia do «conflito» ao que hai que poñer fin. Tras a reunión, afirmou que «se trata de cinco territorios» (dos cales tiña unha idea dubidosa: «Crimea, Donbás, Luhansk e dous máis»). Pódese deducir, por tanto, que para un cesamento do fogo, Putin insiste no recoñecemento de Crimea e catro rexións ucraínas como rusas, segundo a constitución rusa modificada.

Sábese tamén que quere un cambio de goberno no resto de Ucraína, a súa desmilitarización e a imposibilidade de recibir axuda da OTAN ou de calquera dos «países non amigos de Rusia». Así, mediante a continuación das operacións militares, que lle permitiron controlar máis do 20 % do territorio ucraíno e privar Ucraína dunha parte significativa do seu potencial económico, Putin pretende obter os resultados do uso da forza para afirmar a súa esfera de influencia e conseguir unha rendición preliminar de Ucraína, que perdería entón a súa soberanía real.

Con respecto a Ucraína, a administración Trump parece allearse da realidade da guerra, culpando a V. Zelenskyi e a D. Biden dos últimos tres anos de invasión destrutiva. Con isto elude por completo a noción de xustiza ou lexitimidade, e o seu argumento principal é que non se pode ir á guerra contra alguén que é “20 veces máis forte ca ti”. Sen prometer ningún apoio a Ucraína, D. Trump tenta cobrar unha débeda imaxinaria, supostamente contraída pola axuda gratuíta da administración anterior, e facerse co control do subsolo e das centrais eléctricas do país. A pesar de reducir o importe dos pagos de 300.000 a 100.000 millóns de dólares, o acordo sobre minerais non é xusto e non ofrece garantías de seguridade. Calquera apoio para repeler ao agresor está descartado.

Neste contexto, foi elocuente a evacuación de persoal e equipos militares estadounidenses dunha base aérea no sueste de Polonia, que era o centro neurálxico da recepción e envío de material militar aliado a Ucraína. Esta operación non foi ningunha sorpresa, pois D. Trump xa anunciara en diversas ocasións que o exército estadounidense non se ocuparía da seguridade europea; son os europeos quen deben facerse cargo. Se consideran que Ucraína é unha cuestión de seguridade europea, poden actuar, pero sen Estados Unidos e fóra do marco da OTAN, organización á que Trump negou a Ucraína o acceso de forma permanente, para compracer a Putin.

Tanto Trump como Putin abordan as cuestións desde unha óptica puramente técnica: se un territorio presenta interese en termos de seguridade, militar, política ou económica, calquera medio é válido para facerse con el. Se os recursos económicos non son suficientes, recórrese á presión política e, en última instancia, á intervención militar. Este último método é o máis custoso en todos os sentidos, tanto material como moralmente, con ambas partes sufrindo perdas.

Con obxectivos estratéxicos similares —restaurar a suposta grandeza “perdida” dos seus países—, Rusia e Estados Unidos atópanse en condicións diferentes: a primeira xa está inmersa nunha guerra sangrenta, sufrindo perdas, mentres que o segundo pode perseguir os seus obxectivos mediante aranceis e outras medidas non militares, aproveitando ao mesmo tempo a destrución da legalidade internacional cometida por Rusia e reducindo gastos ao recortar a asistencia e a seguridade doutros países, incluso aliados.

Segundo a fórmula de Trump de «paz mediante a forza», Rusia ten vantaxe suficiente para negociar desde unha posición máis forte, mentres que Ucraína, segundo os EUA, segue sendo impotente e incapaz de conseguir condicións dignas para unha tregua sen capitular ante os poderosos. Nesta situación, os rusos senten que a vitoria está próxima, aínda que sexa parcial e temporal, e intensifican os seus ataques no fronte. Perciben claramente que os EUA non exercerán unha presión seria, xa que o seu principal interese é velar pola súa propia seguridade e contrarrestar o ascenso de China.

Por outra banda, os EUA parecen tolerar a expansión rusa en territorio europeo como forma de debilitar a súa alianza con Pequín, nun contexto no que se senten incómodos ante o crecente poder de China. Segundo o experto militar austríaco Reissner, os rusos poden sentirse tan preto da vitoria como en abril de 1945. Con todo, aínda queda un longo camiño ata que poidan ver a capital inimiga no horizonte. Moscova pode resistir varios anos máis, xa que conta con compoñentes de China para os seus armamentos, drons de Irán, millóns de proxectís de artillería de Corea do Norte, e apoio da India mediante a compra de materias primas.

A cuestión clave é canto tempo poderá resistir Ucraína. Para quen busca beneficios fáciles, resulta arriscado apostar por ela. Con todo, como nación renacida, ten unha capacidade extraordinaria para resistir o agresor ata conseguir a vitoria completa. Ao seu carón están os Estados poderosos de todos os continentes que priorizan a democracia e a liberdade, así como todas aquelas persoas que se negan a someterse a egoístas insaciables dispostos a iniciar guerras e provocar mortes por beneficio propio, que probablemente sexan maioría. Esa maioría impoñerase ao final.

L'atac rus a Ucraïna (ara.cat) 

 

Guanyar la guerra o trobar un compromís amb l'agressor?

Enmig de la màxima incertesa al voltant de l'ajuda a Ucraïna després de l'arribada de Trump a la presidència, la primera bona notícia per a Kíiv sobre el desbloqueig de l’últim tram de l'ajuda assignada per J. Biden, que donaria suport als defensors d’Ucraïna durant tres mesos, aquest dimecres va publicar-se la notícia de que en una prolongada conversa telefònica entre els presidents nord-americà i rus s’havia arribat a l’acord de començar de manera immediata negociacions sobre la terminació de la guerra.

Malgrat l’afirmació del president D. Trump que després de conversar amb V. Putin va parlar-ne amb Zelenskyi i aquest va “rebre bé” la notícia, en realitat es tracta de negociar sobre Ucraïna sense ella ni els aliats europeus (ja se sap que Trump i Putin tindran la seva primera reunió a l’Aràbia Saudita, on tampoc veuen al mandatari rus com a agressor), es tracta d’un abandó complet de la línia acordada conjuntament entre els qui donen suport a Ucraïna i, conseqüentment, condemnen Putin. És a dir, suplir armaments i altres tipus d’ajut al país víctima de l’agressió, exercir pressió al país agressor amb sancions econòmiques i aïllament polític i, seguint l’acostament d’Ucraïna a la Unió Europea, mantenir oberta una perspectiva real de que Ucraïna s’afiliï a la OTAN; com a una garantia de seguretat real. Segons D. Trump, la guerra d’Ucraïna afecta només la seguretat europea i els països europeus membres de la OTAN han d’assumir l’augment de despeses per la defensa (per cert, això significa que la pau que pretén aconseguir amb Putin no crearà més seguretat).

No se li tracta ni de la guerra ni de la pau, si no del seu èxit com a promotor de solucions ràpides i senzilles de problemes amb què s’ensopegaven els seu predecessors. No ha complert la seva promesa de resoldre la guerra a Ucraïna en 24 hores, però en 24 dies després de la seva inauguració va fer que Putin accepti “començar immediatament negociacions”. Posar fi a una guerra d’agressió significa derrotar, militarment o econòmica i política, qui la va començar. Però D. Trump mai no parla de que la guerra va esclatar perquè Rússia perpetrar una invasió armada contra Ucraïna. Assegura que no n’hi hauria si s’hagués fet president enlloc de J. Biden (simptomàticament la comprensió telefònica es va produir després que Putin va compartir en públic la queixa de D. Trump que la seva suposada victòria electoral havia estat robada), va ser possible per la dolenta política del seu predecessor i les ganes de fer guerra que va tenir V. Zelenskyi.

El que importa a D. Trump és veure’s victoriós com a líder de la “gran Amèrica”. No ho assolirà entrant en conflicte amb Rússia, per tant redueix la importància de la guerra a Ucraïna a un conflicte entre dos veïns, un dels quals s’ha atrevit a oposar-se a l’altre qui es considera gran per a tothom. Va advertir planament V. Zelenskyi que un dia Ucraïna podrà ser russa. Perquè un diàleg sobre la pau amb l’agressor sembli justificat per la necessitat òbvia d’aturar el vessament de sang, e   Li fan pena les centenes de milers de russos joves qui moren al camp de batalla (tot seguit es va corregir que “en ambos costats”). No parla gaire en general (incloent-hi els seus famosos tuïts), però crida l’atenció que mai no es refereix als sofriments d’ucraïnesos civils, ni parlar de l’obsessió de Putin a aniquilar la identitat ucraïnesa com a tal. Els ucraïnesos no l’interessen i el que vol presentar-se com a el líder de la nació en guerra, V. Zelenskyi, el menysprea. Li posa condicions, per exemple, de celebrar eleccions per l’expiració del seu mandat, cosa impossible per la llei que prohibeix eleccions en estat de guerra, el qual pot ser també una trama: s’acorda una “pau” per poder legitimar el president (o substituir-lo), la qual cosa tampoc impedirà que Putin segueixi amb els seus enganys que tot el “règim de Kíiv” és il·legal després del “cop d’Estat” de 2014, que Ucraïna mateixa és una invenció de l’Estat Major d’Austro-Hongria, etc.

El més curiós és que l’actual president nord-americà no posa cap condició al dictador rus, el fet que es trobi al poder des de fa 25 anys no el fa dubtar de la seva legitimitat no li provoca dubtes ni les múltiples intervencions armades durant el seu mandat no minven la seva validesa com a interlocutor en qüestions de la pau internacional. No sols pot brindar-li comprensió per ser ambdós governants autoritari, fins i tot D. Trump pot tenir respecte a V. Putin per la seva capacitat de anar cap als seus objectius sense reparar en les normes i lleis vigents per la majoria de la comunitat internacional. Ambdós “superpolítics s’assemblen” en la seva admiració a la força i el menyspreu als valors humans i democràtics. L’atac dels partidaris de D. Trump, molt poc presentables, al Congrés i la seva amnistia és sols una mostra de les més contundents del poc respecte que D. Trump té a la democràcia, al dret, al poder judicial, l’opinió internacional.

En promoure negociacions sobre la pau a Ucraïna sense ella ni els seus partidaris europeus, D. Trump crea la imatge dels únics dos grans al món qui tenen la capacitat de resoldre problemes. Però atès que ja se sap que Ucraïna, segons la part nord-americana, haurà de renunciar a l’OTAN, els territoris ocupats, això significa que, encara que s’aconsegueixin alguns concessions per part de Rússia, Putin serà la part vencedora: com que no se li donava el que exigia injustament, va llançar una invasió agressiva i ara està aconseguint el que exigia, confirmant-se així per a ell l’efectivitat del seu terrorisme internacional.

A D. Trump no li convé que V. Putin es vegi com a l’únic guanyador, per això fa creure que s’està tractant d’un conflicte local amb implicacions com més no per a Europa, que es resolgui al pati europeu. I D. Trump brillaria triomfant al seu hemisferi sense que l’eclipsi res ni ningú al seu pati. Això complaurà fins a no poder més els seus nombrosos partidaris desitjosos de només sentir-se orgullosos de ser ciutadans d’un Estat que trepitja els immigrants i els seus veïns propers i llunyans.

Putin obtindrà una satisfacció parcial de les seves pretensions que el van “obligar” a començar la gran guerra: redistribució de territoris, mercats i influències. Podrà fer cas a D. Trump i detenir-se amb satisfacció incompleta, però això serà temporal. Perquè el seu mètode terrorista ha funcionat efectivament, perquè no li queda gaire temps de vida per veure més triomf seu, perquè hi ha altres desitjosos de fer servir el mètode de Putin, perquè el món ja ha entrat en una nova època d’opressió i guerres massives.

De la fórmula de pau al pla de victòria sense vector definit

Abans del seu últim viatge als Estats Units en el marc de l'Assemblea General de l'ONU, el president ucraïnès V. Zelenskyi va prometre de forma misteriosa que estem molt més a prop de la pau del que pensem. Això estava en consonància amb l'igualment misteriós «Pla de la Victòria» que suposadament tenia. Aquest pla semblava substituir la fórmula de pau de 10 punts del 2022, cadascun dels quals era perfectament just i havia de posar fi a l'agressió i les seves conseqüències, nogensmenys, semblava radicalment irrealista. Si el 2023 més de 140 països van condemnar a l'ONU l'agressió russa, el 2024 van ser 92 els països que van participar en la cimera de pau, on es van considerar només 3 dels deu punts de la fórmula ucraïnesa. Per assegurar-se la continuïtat del suport pel principal donant, EUA, que sosté que la pau tornarà a Ucraïna només després de la seva victòria sobre l'agressor, l'administració de V. Zelenskyi va anunciar que tenia un pla de victòria.

El fet que no existís un pla de victòria real o no estigués formulat de forma específica va quedar palès per l' absència de filtracions d'informació al respecte. Segons V. Zelenskyi, el pla per a la contraofensiva del 2023 era conegut pel Kremlin l'endemà, de la mateixa manera els russos sabien amb mesos d'antelació la imminent invasió de la regió de Kursk (cal assenyalar de pas, que no es coneixen mesures per corregir aquestes «fallades» en la planificació de la defensa, tot i que el cap de la intel·ligència militar ucraïnesa assegura que un topo en el mateix Kremlin treballa per a ell). Aquesta vegada el portaveu de Putin, V. Peskov, va anunciar que no disposa d'informació fiable sobre el pla de victòria, que seria un pla de derrota de Rússia, però que quan aparegui una cosa oficial al respecte, serà analitzat atentament.

Se suposa que el pla inclou estratègies militars, polítiques, diplomàtiques i econòmiques. Atès que V. Zelenskyi va confiar tota l'estratègia a uns 5-6 gerents, no s'ha d'esperar que el pla contingui solucions efectives, perquè fins ara no s'ha demostrat l'efectivitat en cap d'aquestes àrees. Fins i tot les impressionants quantitats d'ajuda occidental no han donat els resultats desitjats: l'envestida de l'agressor continua sota les creixents amenaces llançades pel Kremlin contra l'Occident col·lectiu, inclosos els vols de mitjans militars russos a l'espai dels països de l'OTAN, la revisió de la doctrina nuclear russa per fer més fàcil l’ús d’armes nuclears, etc.

El cap de l'oficina presidencial, A. Iermak, que en realitat determina les decisions polítiques expressades pel president, va declarar al Consell de Relacions Exteriors de Nova York que el pla de victòria consta de cinc punts, un dels quals s'aplicarà després de la guerra (reconstrucció d'Ucraïna). El que ha sortit a la llum sobre el pla no ha demostrat ser res nou ni radical que permeti d'alguna manera predir un final efectiu de la guerra en un futur pròxim. El pla pretén «crear les condicions i l'ambient perquè Rússia no pugui continuar ignorant la fórmula de pau i la cimera de pau». S'insta els socis d'Ucraïna a fer cas omís de les amenaces de Rússia sobre l'escalada de tensions i a recolzar l'ús per part d'Ucraïna d'armes de llarg abast, inclosos míssils proporcionats per Occident, per atacar objectius militars a l'interior de Rússia, en particular els aeròdroms des dels quals enlairen els avions russos per atacar les infraestructures civils ucraïneses. Presumiblement, Ucraïna presentarà la seva sol·licitud d'ingrés a l'OTAN dins d'uns mesos, cosa que hauria de garantir la seva seguretat.

Va ser el mateix Zelenskyi qui va desmentir la inclusió d'un «alto el foc parcial» en el pla de pau: «No hi ha ni hi pot haver cap alternativa a la pau, cap congelació de la guerra ni cap altra manipulació que simplement porti l'agressió russa a la següent fase». Tanmateix, darrere de totes aquestes frases generals de caràcter resolt i intransigent, no hi ha solucions reals que condueixin a la derrota de l' agressor i garanteixin el desenvolupament pacífic i democràtic d' Ucraïna. Tant abans com durant la invasió, les accions de V. Zelenskyi com a comandant en cap no han estat capaces d'impedir l'avanç de l'agressor, mentre que la qüestió de l'alliberament de les terres ocupades ha desaparegut de l'ordre del dia.

Fa un any, l'alt comandament militar d'Ucraïna, davant la irrealitat d'una contraofensiva i l'alliberament dels territoris ocupats, va plantejar la perspectiva d'una guerra de defensa contra Rússia, ja que el front estava bàsicament estancat i calia passar a una defensa prolongada fins a trobar una solució tecnològicament nova per expulsar els invasors. Amb això, caldria tenir la consciència clara sobre que una guerra de desgast és extremadament perillosa per a Ucraïna, que disposa de molts menys recursos que el país agressor. Calia continuar prestant la màxima atenció a preparar-se de debò a infligir a l'enemic un poderós contracop (que s'hauria d'haver donat al començament mateix de la invasió, així hauria tingut el màxim efecte), que hagués destruït en gran mesura la força militar de l'enemic i l'hauria obligat a abandonar l'aventura militar.

Però això no va succeir. Havent-se negat fa temps a reforçar la defensa amb les seves pròpies forces, també en les condicions d'una guerra a gran escala, V. Zelenskyi va fer que el rebuig de l'agressió depengués de l'ajuda estrangera i no va transformar la gestió politicomilitar del país d'acord amb les condicions de la guerra. El recent relleu d'una meitat del govern no va millorar la professionalitat de l'administració ni la va subordinar als objectius d'assolir la victòria i l'alliberament del país. L'ocupació de territoris a la regió de Kursk de la Federació Russa va demostrar una vegada més la capacitat de les FF.AA. d'Ucraïna per derrotar l'enemic, però no va causar greu preocupació al Kremlin i no va desviar la seva atenció ni les seves forces de la ferotge empentada a Donbàs, on creix l'amenaça de perdre l'estratègicament important per a Ucraïna ciutat de Pokrovsk.

La falta de professionalitat es manifesta inevitablement també en les activitats de política exterior, en les quals V. Zelenskyi es considera erròniament una estrella, en prendre l’empatia dels polítics i de la comunitat mundial envers el sofriment del poble ucraïnès el 2022 com una simpatia cap a la seva persona com a estadista. L'actual visita del president ucraïnès als Estats Units va tenir una acollida molt més freda i no va estar exempta d'escàndol a causa de la incorrecció de la part ucraïnesa durant una visita a una fàbrica d'armes a Pensilvània.

La intervenció de Zelenskyi a l'ONU va sonar poc convincent. Va demanar al Consell de Seguretat, on Rússia té dret de veto, que obligués Moscou a concloure un acord de pau amb Kíiv. «Putin ha violat tantes normes internacionals que no s’aturarà per si sol. Només es pot obligar Rússia a la pau i això és exactament el que es necessita. Forçar Rússia a la pau, com a únic agressor en aquesta guerra i qui viola la Carta de l'ONU», va subratllar el president d'Ucraïna. A l'Assemblea General, en fer èmfasi en la seguretat nuclear com a posició incondicionalment compartida, va repetir la seva fórmula de pau de 10 punts, sense proposar accions efectives per obligar Rússia a renunciar a l'agressió i l'annexió ni mesures per transformar l'ONU en un instrument eficaç de manteniment de la pau.

Abans de viatjar als Estats Units, V. Zelenskyi va dir vagament que es proposava garantir que Ucraïna comptés amb el suport dels qui encara podien prendre decisions. Òbviament, va voler reiterar la importància vital que té l'ajuda dels Estats Units, que està a punt de veure un canvi de president. Joe Biden va confirmar la seva ajuda i així ho va manifestar a l'Assemblea General, demanant fermesa als partidaris d'Ucraïna: "No podem cansar-nos. No podem apartar la mirada." Segons totes les aparences, ho va dir per convicció pròpia i no sota la influència de l'eloqüència de V. Zelenskyi, al qual se li va ocórrer el seu «Pla de victòria» (o només el seu nom) perquè Joe Biden ha declarat en repetides ocasions que la pau a Ucraïna només arribarà si venç en la guerra.

El que ha quedat resolt a curt termini és la continuació de la resistència del poble ucraïnès a l'agressor rus i el seguiment en poder de l'administració de Zelenskyi. Dues coses diferents nodrides d'una font, l’una merescudament i l’altra no. I la qüestió principal, la de la guerra i de la pau al món i de la independència nacional d'Ucraïna, continua oberta, sense solució ni vector.

Волинь-1943: нові дослідження архівів про причини українсько-польського ...

Resultats de la cimera de l'OTAN a Vilnius: la victòria ucraïnesa és certa, però en un futur indefinit

Quan el president ucraïnès Zelenskii viatjava a Vilnius com a convidat a la cimera de l'OTAN, estava segur d'aconseguir l'afiliació del seu país a l'aliança, almenys una promesa ferma amb garanties de ser acceptat pròximament. No ho va aconseguir i va haver d'escoltar explicacions del que se sabia: que un país en guerra no pot adherir-se a l'OTAN, que per demanar-ho cal complir certes condicions, etc. Va ser com una píndola amarga per al jove mandatari, que fins ara havia aconseguit – amb cert retard – tot el que inicialment se li negava: armes letals, artilleria de gran abast, sistemes antiaeris, tancs alemanys, fins i tot la formació de pilots ucraïnesos per als avions caça que són imprescindibles per a la contraofensiva ucraïnesa, però encara no estan per ser subministrats.

Fins i tot els mandataris letó i lituà, que són dels més decidits partidaris d'Ucraïna, van comentar que el procés d'adhesió és molt llarg i passa per diverses fases, tot i que just a causa de la guerra a Ucraïna va ser ràpidament admesa Finlàndia i en aquesta mateixa cimera es va acordar l'afiliació de Suècia, una vegada vençuda l'oposició de Turquia:  el president Erdogan va prometre demanar tan aviat com es pugui l'aprovació pel parlament turc.

És fàcil comprendre la decepció d’en Zelénskii, que representa un país que va ser agredit per Rússia justament per voler ser part de la UE i l'OTAN i està defensant els valors euroatlàntics en nom de tots, però se li nega la formalitat de ser-ne membre. Perquè en molts aspectes fonamentals ja té el que és propi d'un país membre: té armaments procedents de l'OTAN, té personal militar format segons els criteris de l'Aliança i aplica els seus mètodes de lluita armada en el camp de batalla. El que canviaria la qualitat de membre oficial seria el fet que Ucraïna no estaria sola en el camp de batalla, la seva defensa seria assumpte de tots, cosa que podria desembocar en una guerra mundial.

El perill és massa real. Des que Putin va anunciar la seva pretensió d'assumir el rol de l'URSS en l'ordre global, o sigui, fer retrocedir el món al segle passat, ve produint-se una escalada agressiva per part del Kremlin. Encara no ha culminat amb la guerra contra Ucraïna, que ha mostrat un grau de devastació no vist a Europa des del 1945, el senyor del Kremlin ha demostrat la seva capacitat de cometre coses que per a la resta del món semblen impensables.

Per això tots els responsables de la presa de decisions en el bloc noratlàntic van manifestar la seva convicció que a Ucraïna sí que li correspon un lloc a l'OTAN, però van evitar concretar la data. "Un cop acabada la guerra", fins i tot van explicitar que això només podria significar la victòria d'Ucraïna, però, convé admetre que no seria possible ni aquest any ni el vinent. Van crear un Consell OTAN-Ucraïna que agilitzarà el suport a la lluita d'Ucraïna contra els invasors, es va decidir eximir Ucraïna del Pla d'Acció per a l'Adhesió (MAP) per fer-la més fàcil i es va aprovar un pla a llarg termini de suport a les Forces Armades ucraïneses.

A més d’això, i el fet es deu a la pressió exercida per Zelenskii durant les seves voltes per mig món, Ucraïna va aconseguir al marge del format de l'OTAN diversos compromisos bilaterals i multilaterals sobre l’entrenament de militars, subministraments d'armaments i altres ajudes. França va prometre a Ucraïna míssils de llarg abast, mentre que Alemanya va prometre sistemes Patriot addicionals i míssils per a ells, els països del G7 van prometre suport militar a Ucraïna a llarg termini per ajudar-li a lluitar contra les forces russes i, el que és molt important, evitar que es repeteixi la guerra.

El "llarg termini" és el que enfosqueix totes aquestes mesures positives. Ningú pot dubtar que al poble ucraïnès no li falta la decisió de lluitar fins a l'alliberament complet del seu país i amb l'ajuda exterior pot reunir prou mitjans i forces per a això, el que no té és el temps, la pèrdua en va començar el 2014: alliberar Crimea, que va ser annexionada en a penes un mes,  costarà moltíssim més temps. Va passar pel temor dels amics d'Ucraïna al a que l'agressivitat de Putin "escali".

Probablement ara aquest temor s'està superant. El Secretari General de l'OTAN J. Stoltenberg va constatar a Vilnius que, en atacar Ucraïna, Putin havia subestimat també l'aliança. "Volia menys OTAN i va obtenir més OTAN", va ser un greu error estratègic. Malgrat això Putin es creu amb força per seguir escalant, continua sentint-se temut. Perquè només per aquest temor 'ritual' davant d'una escalada que ja s'està desatenent es pot explicar el fet que Ucraïna es defensa sola en una guerra que el Kremlin va declarar a tot l'Occident col·lectiu.