dimarts, 29 de setembre del 2015
divendres, 18 de setembre del 2015
dilluns, 3 d’agost del 2015
dimarts, 10 de març del 2015
El President rus Vladimir Putin va reconèixer per primera vegada que l'ordre de dur a terme l'annexió de la península ucraïnesa de Crimea al març de l'any passat es va donar setmanes abans de l'anomenat referèndum sobre l'"auto-determinació".
Crimea va ser formalment absorta per Rússia el 18 de març, malgrat la condemna internacional, després que militars sense identificació provinents de Rússia i les seves bases militars a la península van bloquejar les forces ucraïneses.
Putin va dir en TV que havia donat l'ordre de treballar en el "retorn de Crimea" el 22 de febrer. Va ser en una reunió convocada arran de la fugida de Kyiv del president pro-rus d'Ucraïna, Viktor Yanukovych.
Això recorda el començament de la II Guerra Mundial quan el 17 de setembre 1939, després de la fugida del govern polonès de Varsòvia, les tropes soviètiques van travessar la frontera de Polònia per tal de protegir els "germans d'Ucraïna Occidental i Bielarús Occidental". També es van convocar assemblees populars que "unànimement" van votar per integrar la Unió Soviètica. (Convé mencionar que amb això començaren represàlies no sols contra militars i representants de les autoritats del desaparegut estat polonès, sinó també contra activistes dels moviments nacionals ucraïnès i bielarús i del Partit Comunista de Polònia amb els seus partits autònoms d'Ucraïna Occidental i Bielarús Occidental, que anteriorment havien estat declarats "agents del feixisme").
Molts fets indiquen que allò que passa ara a Ucraïna és resultat de la intervenció russa. En primer lloc, cal subratllar que aquest país és l’únic entre els postsoviètics que no ha tingut confrontacions violentes després de la independència. Quan Yanukovych va passar la ratlla, negant-se a firmar el promès acord amb la Unió Europea, que significava la supeditació definitiva del país al diktat de Putin, les protestes massives van ser pacífiques. I així durant mesos. Fins que arriba la segona persona del servei de seguretat de Rússia, oficialment “per prendre mesures addicionals per tal d’augmentar la seguretat de l’ambaixada russa a Kyiv”. No se sabia si la representació corria cap perill, però al dia següent es va produir la matança del Maidan (també hi ha qui diu haver vist aquell general rus donar ordres directament a les forces especials del servei de seguretat d’Ucraïna, que també estava implicat en els intents de dissoldre les protestes al Maidan).
Les desenes de morts al Maidan no van poder dissoldre les protestes sinó van obligar Yanukovych negociar un acord amb l’oposició sota la mediació de representants europeus. Va interrompre les negociacions moltes vegades dient que necessitava trucar a Moscou (!). Quan es va signar l’acord, Yanukovych va fugir perquè no tenia cap intenció de complir-la. I Putin va dir en una entrevista fa unes setmanes que havia “ajudat” en la seva fugida “pel mar, per l’aire o per la terra”. I no es tractava de salvar la vida del miserable, que no corria cap perill, sinó de crear un buit de poder com a pretexte per intervenir. (al setembre 1939 també es deia que l'estat polonès havia fracassat - una "creació malfeta del Tractat de Versalles", segons el Kremlin)
Tot això deixa veure clarament que, des que va quedar obvi que els ucraïnesos no acceptarien el diktat de Moscou, Rússia va prendre mesures encaminades a desestabilitzar Ucraïna, pensant que podia comptar amb prou població contrària a la sobirania ucraïnesa. Aquesta intervenció cada vegada més descarada va tenir un resultat oposat: fins i tot la gent que abans dubtava de la capacitat d’Ucraïna de ser un estat sobirà se sentia més ucraïnesa i més anti-Rússia. Una realitat que no encaixava en els plans de la Rússia de Putin, que volia ignorar-la i seguir escalant la desestabilització fins introduir armes pesants i personal per provocar hostilitats com a una “guerra híbrida”.
No es tracta dels russos ni dels russoparlants a Ucraïna, qui segueixen parlant la seva llengua sense que s’hagi detectat violacions dels seus drets. Es tracta de que Rússia mai no acceptarà l’existència d’un estat ucraïnès que no sigui una titella seva, que sigui un estat independent de debò fora de l’òrbita de Moscou.
10 March 2015 Last updated at 04:40 GMT
· Ukraine crisis: Poroshenko confirms rebel weapons moved
Ukrainian President Petro Poroshenko says pro-Russian rebels in the east have withdrawn a "significant" amount of heavy weapons.
Speaking on TV, Mr Poroshenko said his government forces had also pulled back "the lion's share" of their rocket and heavy artillery systems.
Under a ceasefire reached in February both sides were due to pull back heavy weapons by the beginning of March.
The ceasefire appears to be taking hold despite continuing clashes.
The opposing sides have accused each other of breaking the truce or using it as a cover to regroup.
At least 6,000 people are believed to have been killed and more than one million have fled their homes since conflict erupted last April in the eastern regions of Donetsk and Luhansk.
In another development, Russian President Vladimir Putin admitted for the first time that the plan to annex Ukraine's Crimea region last March was ordered weeks before the referendum on self-determination.
Crimea was formally absorbed into Russia on 18 March, to international condemnation, after unidentified gunmen took over the peninsula.
Mr Putin said on TV he had ordered work on "returning Crimea" to begin at an all-night meeting on 22 February. The meeting was called after Ukraine's pro-Russian President, Viktor Yanukovych, was ousted from power in Kiev.
UK Foreign Secretary Philip Hammond will warn in a speech on Tuesday that President Putin's policies "fundamentally undermine the security of sovereign nations in Eastern Europe".
By "illegally annexing Crimea and now using Russian troops to destabilise eastern Ukraine", the Russian leader was "bent not on joining the international rules-based system which keeps the peace between nations, but on subverting it," the foreign secretary will say.
'Lion's share'
Three days ago, President Poroshenko accused the rebels in eastern Ukraine of reluctance to withdraw heavy weapons under international supervision, in accordance with the terms of the ceasefire agreed in the Belarussian capital Minsk.
But on Monday he said: "Ukraine has withdrawn the lion's share of its rocket and heavy artillery systems. The Russian-backed fighters have also withdrawn a significant amount."
As for the truce itself, he said, "There is a ceasefire or there isn't - it depends on how you look at it."
Since 15 February, when the ceasefire officially began, 64 Ukrainian servicemen have been killed, he added. In all, the Ukrainian leader said, 1,549 Ukrainian soldiers have been killed since the rebellion began.
Observers from the Organization for Security and Co-operation in Europe are monitoring the ceasefire agreed in Minsk, Belarus, on 12 February.
The two sides are due to create a buffer zone between them of at least 50km (30 miles) for artillery of 100mm calibre or more, 70km for multiple rocket systems and 140km for the heaviest rockets and missiles.
Self-propelled guns of the self-proclaimed People's Republic of Donetsk stood parked in a hangar in Snizhne, some 90km (56 miles) east of Donetsk, on Saturday
US President Barack Obama agreed last month not to send lethal defensive aide to Ukraine, a top German diplomat told the AP news agency on Monday.
The German Ambassador to the US, Peter Wittig, said Mr Obama had agreed to hold off during a White House meeting in February with German Chancellor Angela Merkel.
Mr Obama, he said, had concurred with Mrs Merkel that it was important to "give some space for those diplomatic, political efforts that were under way".
dissabte, 28 de febrer del 2015
Para
excusar esa anexión se
habla constantemente
sobre el
hecho de que Crimea pasó a formar parte de Ucrania en el año 1954, en virtud de un acto administrativo (decreto
de la Presidencia del Parlamento Soviético, el Presídium del Soviet Supremo, a
raíz de presentaciones de las respectivas Presidencias de la Federación Rusa y
Ucrania). De este
modo, se
pretende hacer creer que la península fue parte de Ucrania solo durante 37 años (desde 1954 a 1991), y que una vez disuelta la URSS debía –supuestamente- restablecerse la justicia, puesto
que Crimea siempre habría sido rusa.
Los
hechos históricos,
sin embargo, no
confirman este postulado.
En
épocas remotas la península fue habitada y dominada por diferentes
pueblos, p.e., escitos, godos, la mayoría de los cuales no mantuvo continuidad
hasta los tiempos modernos. Unos de los pobladores más antiguos eran griegos.
En todo caso, si fuentes históricas mencionan la presencia ocasional o
incursión de rusos, en aquel entonces sólo podían ser eslavos de Rus de Kíev,
es decir, antepasados de los actuales ucranianos y, obviamente, no de Moscovia,
que entonces ni siquiera existía como capital. Más tarde, a partir del siglo
XIII se hizo mayoritaria y dominante la población túrquica y en los años 1478 a
1774 existió aquí el Kanato de Crimea, en estrecha unión con el Imperio
Otomano, incluyendo en su dominio también los actuales territorios de Ucrania
meridional.
En 17..,
bajo Catalina la Grande, el territorio de la actual Crimea fue anexionado por Rusia, que hizo
todo lo posible para desplazar la población tártara de Crimea y sustituirla por
inmigrantes de otras regiones del Imperio Ruso. A pesar de que se ofrecía todo
tipo de ventajas a los pobladores rusos, a
comienzos del siglo XX en la gubernia? de Jersón, que incluía la
península de Crimea, los rusos seguían siendo minoría, mientras la mayoría la
constituían los tártaros junto con los ucranianos.
Cuando
se desintegró la Rusia imperial, en Crimea se formó una República Popular como
estado nacional de tártaros de Crimea y sólo en 1921 se proclamó la República
Socialista Soviética Autónoma de Crimea como parte de la Federación Rusa. Tenemos
entonces que Crimea no fue más que durante 33 años parte integrante de Rusia. Y
si se toma en cuenta que en 1941 a 1944 estuvo ocupada por los nazis esos 33
años se reducen aún más. Posteriormente, fueron deportados de la península los
pueblos autóctonos: los tártaros, búlgaros, armenios y griegos; se cambió más
de un 80 por ciento de topónimos para borrar toda reminiscencia de ellos. La
república autónoma de Crimea fue degradada a una simple provincia
administrativa. La población disminuyó casi a la mitad, no se cumplían los
planes de producción en la industria, el rendimiento en la horticultura era de
2000 kg por hectárea contra 5500 kg en el año 1941. 8 años después de la guerra,
en la península funcionaban solo tres tiendas de venta de productos de pan, 8
de leche, 18 de carne, 2 de telas…
No
se ve mucho en el "período ruso" para recordar con gratitud.
Donde
no faltaban inversiones eran en las bases militares, ni en su amplia
infraestructura con personal numeroso. Estos son los que hasta ahora justifican
la deportación de los tártaros y otros autóctonos, porque no dudan que todos
eran traidores, como ha inculcado la propaganda sin cesar durante toda la época
soviética y después. Y surge la pregunta lógica: traidores a qué: a Rusia? Al
poder soviético? ……….?
También
los ucranianos han sido tildados siempre de traidores potenciales , que ahora además
se han vendido al Occidente.
La
propaganda martilla las mismas consignan, evitando que la gente vea la
realidad: ellos han entrado en esta tierra junto con los invasores, que se atribuían
derechos como si tuvieran razones en la eternidad de la historia y que
deportaba a las etnias que vivían en el lugar. De ahí nace el miedo
inconsciente de que pueda llegar el día cuando otros pueblos reclamen sus
derechos y tengan más razón para hacerlo. Es más simple verlos como traidores
por su naturaleza o vendibles a intereses extranjeros. En el fondo, la potencia
invasora hizo a los rusohablantes cómplices de sus crímenes, regalándoles las
tierras y los bienes de los deportados, los convirtió en un pilar importante de
su predominio, envenenando su conciencia con una ideología que los hacía creer,
que por hablar ruso (a menudo ni siquiera correctamente) eran portadores de la
liberación y del progreso y se mantenían inmunes a la cultura de las sociedades
donde residían, que frente a la superioridad rusa que representaban, les
parecía secundaria, poco importante, si no atrasada o reaccionaria.
Con
la independencia de esos países, se desvaneció de pronto la ilusión de ser de
mayor categoría y se convirtieron en una minoría numerosa que se negaba a
reconciliarse con el hecho de que los ciudadanos de nuevos estados podían tener
dentro de sus países los mismos derechos lingüísticos que anteriormente gozaban
sólo ellos en todo el territorio de la Unión Soviética.
divendres, 20 de febrer del 2015
El
corresponsal del diario ruso "Kommersant" I. Barabánov cuenta sobre
los que combatieron contra las tropas ucranianas en Debàltseve. Habla de más de
ocho hombres de 20 a 23 años, nacidos en diferentes lugares de Rusia, pero que
tienen algo en común: llegaron al territorio de Ucrania desde la ciudad N, donde está estacionada la unidad militar N de
la brigada de infantería N. Hasta hace poco, todos prestaban allí servicio
militar como profesionales de contrato. Aparecieron en Donbás después del 20 de
enero, cuenta el periodista, "encontrándose como si
estuvieran en una comisión de servicio indeterminada. Los comandantes no estaban en contra, al contrario, celebraron esta iniciativa apasionada, explicándoles por qué hay que ir justamente ahora y justamente a estos
lugares a defender la patria". Resulta muy ingeniosa la forma de describir
cómo militares profesionales pueden interrumpir - en grupos - su servicio
efectivo para ir a cumplir con su deber patriótico en el extranjero, por lo
visto, llevándose sus armas con municiones, sólo quitándose signos de
identificación de su uniforme.
"No se iban a Donbás como pequeña unidad militar sino en grupos de tres
personas, que es tripulación de un vehículo de combate",
prosigue el periodista, sarcástico o no.
"para cumplir misiones de combate … van los que saben de verdad cómo se
hace guerra. Después de cumplir la tarea
planteada, se retiran y en la población ocupada entran milicianos locales a las
comandancias y los puestos de control. Una vez que llegan los periodistas, los
milicianos locales están muy dispuestos
a contar sobre su pasado como mineros de la zona. En algún momento uno de veras está a punto de creer que, para hacer
guerra a la «junta» [de Kiev] se han levantado exclusivamente los locales, pero luego de repente a alguien se le escapa:
— Detrás de aquel escorial están los buriats [una etnia
mongólica de Siberia].
— ¿Qué clase de buriats?
— Vamos... Los indios de Donbás.
Todo el mundo sonríe,
pues todo el mundo lo entiende."
El periodista
comenta que existe la probabilidad de que después de la conquista estratégica
de Debáltseve el alto el fuego acordado en Minsk se cumpla generalmente. Hasta
que a alguien no se le ocurra que hay que conquistar algun centro más. "Entonces en todas las unidades militares por todo el país grande
volverán a ponerse activos los «oficiales políticos» contando cuán importante es ayudar al Donbás amante de la paz contra
una agresión del Occidente. Sin forzarle a nadie
a nada, sólo sobre una base de voluntariedad."
Sumamente
significativo es lo que dijo un soldado "voluntario" ruso al
periodista, cuando éste le preguntó sobre cuál era su interés propio: "Nos han explicado que aquí ayudaremos a detener la guerra". Se
nota que el "voluntario" ha tomado su propia decisión
conscientemente: es porque alguien se lo explicó, había que tomar armas e
invadir un país vecino. No hay otra forma de preservar la paz.
En su guerra "híbrida" contra Ucrania, que
en realidad es contra la democracia - en el interior de Rusia, en su vecindad,
en Europa y en el mundo, Putin en su componente propagandística, si no ha
obtenido una victoria final, está teniendo un éxito aplastante.
В пампасах Донбасса
Специальный корреспондент “Ъ” Илья Барабанов о тех, кто воевал под Дебальцево
19.02.2015, 20:15
20-летний
Миша родился в Екатеринбурге, 21-летний Леша — в Моздоке, Артему 22 года, он из Славянска-на-Кубани, а Диме — 23, он из Владикавказа. А еще ребята из Читы, Норильска, Улан-Удэ.
Всех
их на первый взгляд ничто не объединяет. Но общее все же есть — город N, войсковая часть *****, N-ская отдельная мотострелковая бригада.
До
недавнего времени все они проходили там контрактную службу. Еще в декабре и
январе вешали в профайлах социальных сетей совместные фотографии из части,
минувшим летом — с учений рядом с БТР. А еще — в красивой форме перед зеркалом.
Но
две-три недели назад все изменилось, и вот уже двое сослуживцев без знаков
отличия обнимаются на одной из площадей Горловки, другой в той же социальной
сети размещает фотографию, где трое молодых ребят сидят на броне где-то на
дороге на Дебальцево. Третий — кадр с застрявшим в окопе дээнэровским танком — главной достопримечательностью на въезде в разрушенный Углегорск.
На войну
они попали уже после 20 января, когда в Донбассе возобновились активные боевые
действия. Тут они вроде как в бессрочной командировке. Командиры были не
против, наоборот, порыв они приветствовали, рассказав, почему именно сейчас и
именно в эти места надо поехать родину защищать.
Уходили
они в Донбасс не подразделением, а группами по три человека — экипаж боевой машины. Теперь, оказавшись без связи, они у меня интересуются судьбой своих друзей, спрашивают, живы ли они. На месте их также распределили в разные уже сформированные подразделения армии ДНР.
Логика
военных действий в последние месяцы достаточно проста: на выполнение боевых
заданий со стороны то ли самопровозглашенных республик, то ли «отдельных
районов Донецкой и Луганской области» (как написано в Минском соглашении)
выезжают те, кто действительно умеет воевать. Они решают поставленную задачу и
отходят, а в занятый ими населенный пункт, в комендатуры и на блокпосты
встречать журналистов заступают уже местные ополченцы, с готовностью
рассказывающие о своем шахтерском прошлом. В какой-то момент можно и правда
решить, что на войну с «хунтой» поднялись исключительно местные, но потом
кто-то проговаривается:
— За тем терриконом буряты стоят.
— А что за буряты?
— Ну... Донбасские индейцы.
Все
улыбаются, все всё понимают. В последние дни перед окончательным штурмом
Дебальцево, чтобы лишний раз не светить «бурятов», журналистам постарались
максимально закрыть въезд в Углегорск, откуда развивалось наступление внутрь
котла. Спустя пару дней после штурма, когда Дебальцево окончательно «зачистят»,
на блокпосты выставят шахтеров, а журналистам снова будет открыта дорога.
Про
стратегическое значение Дебальцево в последние дни было сказано много — это и прямая дорога, связывающая Донецк с Луганском, и крупнейший железнодорожный узел, и важная с артиллерийской точки зрения высота. Про то, сколько сот человек с обеих сторон погибло за время растянувшегося почти на месяц штурма, мы узнаем не скоро.
После
взятия Дебальцево линия фронта в очередной раз «выровнялась». Не исключено, что
достигнутое в Минске соглашение о перемирии теперь будет местами выполняться,
огонь прекратится совсем или хотя бы чуть стихнет на месяц или два, пока
кому-то не придет в голову, что самопровозглашенные республики не могут дальше
жить без Мариуполя, Артемовска или Лисичанска. Тогда в воинских частях по всей
большой стране вновь активизируются «политруки» с рассказами о том, как важно
помочь свободолюбивому Донбассу от агрессии Запада. Никакой принудиловки — только добровольцы.
И Миша, и
Леша, и Артем, и Дима перед отъездом подписали рапорты об увольнении. Если
кому-то из этих ребят при штурме Дебальцево очень сильно не повезло, то не
повезло добровольцу, который к моменту своей смерти к той войсковой части и той
бригаде точно не имеет никакого отношения.
И
напоминает все это гражданскую войну в Испании. Добровольцы из СССР ехали туда
с «нансеновскими паспортами» или документами одной из европейских стран.
Добираться было сложней, да и псевдонимы были совсем другие: будущий маршал
СССР Родион Малиновский был не «Моторолой», а полковником — «колонель Малино».
Военный
советник Ян Берзин мог погибнуть под именем генерала Доницетти, но в итоге был
расстрелян в 1938 на полигоне «Коммунарка».
Илья
Эренбург в книге «Люди, годы, жизнь» вспоминал: «В 1943 году на КП возле Гомеля
я увидел командующего армией генерала Батова. Мы говорили о предстоящем
наступлении. Вдруг кто-то крикнул: “Фриц!” — показались вражеские самолеты. А генерал и я смеялись: в Испании наши военные советники носили различные имена — Валуа, Лоти, Молино, Гришин, Григорович, Дуглас, Николас, Вольтер, Ксанти, Петрович. Павлу Ивановичу Батову почему-то досталась фамилия Фриц».
— Вас отправляли на учения в Ростовскую область или прямо сказали, что едем воевать на Украину?
— Сразу сказали. Сам видишь, что эти твари делают, все сюда просились. Я в армии служу не для того, чтобы учиться шить и копать.
— А «командировка» надолго или бессрочная, пока не отзовут?
— Пока сами не уедем. Я хочу либо до конца войны, либо до последнего вздоха воевать.
— А тебе самому это зачем? — спросил я одного из них.
— Нам объяснили, что мы поможем остановить тут войну,— был мне ответ.
Но, сидя
на броне, войну остановить нельзя. Войну можно остановить, только если все
слезут с брони и вернутся домой, хотя бы в свою страну из соседней.
P. S.
Автору известны полные имена и фамилии всех героев текста, но редакция не
считает правильным их пока публиковать.
Илья
Барабанов
Subscriure's a:
Missatges (Atom)