dissabte, 28 de febrer del 2015


Para excusar esa anexión se habla constantemente sobre el hecho de que Crimea pasó a formar parte de Ucrania en el año 1954, en virtud de un acto administrativo (decreto de la Presidencia del Parlamento Soviético, el Presídium del Soviet Supremo, a raíz de presentaciones de las respectivas Presidencias de la Federación Rusa y Ucrania). De este modo, se pretende hacer creer que la península fue parte de Ucrania solo durante 37 años (desde 1954 a 1991), y que una vez disuelta la URSS debía –supuestamente- restablecerse la justicia, puesto que Crimea siempre habría sido rusa.
Los hechos históricos, sin embargo, no confirman este postulado.

En épocas remotas la península fue habitada y dominada por diferentes pueblos, p.e., escitos, godos, la mayoría de los cuales no mantuvo continuidad hasta los tiempos modernos. Unos de los pobladores más antiguos eran griegos. En todo caso, si fuentes históricas mencionan la presencia ocasional o incursión de rusos, en aquel entonces sólo podían ser eslavos de Rus de Kíev, es decir, antepasados de los actuales ucranianos y, obviamente, no de Moscovia, que entonces ni siquiera existía como capital. Más tarde, a partir del siglo XIII se hizo mayoritaria y dominante la población túrquica y en los años 1478 a 1774 existió aquí el Kanato de Crimea, en estrecha unión con el Imperio Otomano, incluyendo en su dominio también los actuales territorios de Ucrania meridional.
    En 17.., bajo Catalina la Grande, el territorio de la actual Crimea fue anexionado por Rusia, que hizo todo lo posible para desplazar la población tártara de Crimea y sustituirla por inmigrantes de otras regiones del Imperio Ruso. A pesar de que se ofrecía todo tipo de ventajas a los pobladores rusos, a comienzos del siglo XX en la gubernia? de Jersón, que incluía la península de Crimea, los rusos seguían siendo minoría, mientras la mayoría la constituían los tártaros junto con los ucranianos.
Cuando se desintegró la Rusia imperial, en Crimea se formó una República Popular como estado nacional de tártaros de Crimea y sólo en 1921 se proclamó la República Socialista Soviética Autónoma de Crimea como parte de la Federación Rusa. Tenemos entonces que Crimea no fue más que durante 33 años parte integrante de Rusia. Y si se toma en cuenta que en 1941 a 1944 estuvo ocupada por los nazis esos 33 años se reducen aún más. Posteriormente, fueron deportados de la península los pueblos autóctonos: los tártaros, búlgaros, armenios y griegos; se cambió más de un 80 por ciento de topónimos para borrar toda reminiscencia de ellos. La república autónoma de Crimea fue degradada a una simple provincia administrativa. La población disminuyó casi a la mitad, no se cumplían los planes de producción en la industria, el rendimiento en la horticultura era de 2000 kg por hectárea contra 5500 kg en el año 1941. 8 años después de la guerra, en la península funcionaban solo tres tiendas de venta de productos de pan, 8 de leche, 18 de carne, 2 de telas…
No se ve mucho en el "período ruso" para recordar con gratitud.
Donde no faltaban inversiones eran en las bases militares, ni en su amplia infraestructura con personal numeroso. Estos son los que hasta ahora justifican la deportación de los tártaros y otros autóctonos, porque no dudan que todos eran traidores, como ha inculcado la propaganda sin cesar durante toda la época soviética y después. Y surge la pregunta lógica: traidores a qué: a Rusia? Al poder soviético? ……….?
También los ucranianos han sido tildados siempre de traidores potenciales , que ahora además se han vendido al Occidente.
La propaganda martilla las mismas consignan, evitando que la gente vea la realidad: ellos han entrado en esta tierra junto con los invasores, que se atribuían derechos como si tuvieran razones en la eternidad de la historia y que deportaba a las etnias que vivían en el lugar. De ahí nace el miedo inconsciente de que pueda llegar el día cuando otros pueblos reclamen sus derechos y tengan más razón para hacerlo. Es más simple verlos como traidores por su naturaleza o vendibles a intereses extranjeros. En el fondo, la potencia invasora hizo a los rusohablantes cómplices de sus crímenes, regalándoles las tierras y los bienes de los deportados, los convirtió en un pilar importante de su predominio, envenenando su conciencia con una ideología que los hacía creer, que por hablar ruso (a menudo ni siquiera correctamente) eran portadores de la liberación y del progreso y se mantenían inmunes a la cultura de las sociedades donde residían, que frente a la superioridad rusa que representaban, les parecía secundaria, poco importante, si no atrasada o reaccionaria.
Con la independencia de esos países, se desvaneció de pronto la ilusión de ser de mayor categoría y se convirtieron en una minoría numerosa que se negaba a reconciliarse con el hecho de que los ciudadanos de nuevos estados podían tener dentro de sus países los mismos derechos lingüísticos que anteriormente gozaban sólo ellos en todo el territorio de la Unión Soviética.



divendres, 20 de febrer del 2015

El corresponsal del diario ruso "Kommersant" I. Barabánov cuenta sobre los que combatieron contra las tropas ucranianas en Debàltseve. Habla de más de ocho hombres de 20 a 23 años, nacidos en diferentes lugares de Rusia, pero que tienen algo en común: llegaron al territorio de Ucrania desde la ciudad N,  donde está estacionada la unidad militar N de la brigada de infantería N. Hasta hace poco, todos prestaban allí servicio militar como profesionales de contrato. Aparecieron en Donbás después del 20 de enero, cuenta el periodista, "encontrándose como si estuvieran en una comisión de servicio indeterminada. Los comandantes no estaban en contra, al contrario, celebraron esta iniciativa apasionada, explicándoles por qué hay que ir justamente ahora y justamente a estos lugares a defender la patria". Resulta muy ingeniosa la forma de describir cómo militares profesionales pueden interrumpir - en grupos - su servicio efectivo para ir a cumplir con su deber patriótico en el extranjero, por lo visto, llevándose sus armas con municiones, sólo quitándose signos de identificación de su uniforme.
"No se iban a Donbás como pequeña unidad militar sino en grupos de tres personas, que es tripulación de un vehículo de combate", prosigue el periodista, sarcástico o no.
"para cumplir misiones de combate … van los que saben de verdad cómo se hace guerra. Después de cumplir la tarea planteada, se retiran y en la población ocupada entran milicianos locales a las comandancias y los puestos de control. Una vez que llegan los periodistas, los milicianos locales están muy dispuestos a contar sobre su pasado como mineros de la zona. En algún momento uno de veras está a punto de creer que, para hacer guerra a la «junta» [de Kiev] se han levantado exclusivamente los locales, pero luego de repente a alguien se le escapa:
Detrás de aquel escorial están los buriats [una etnia mongólica de Siberia].
¿Qué clase de buriats?
Vamos... Los indios de Donbás.
Todo el mundo sonríe, pues todo el mundo lo entiende."
El periodista comenta que existe la probabilidad de que después de la conquista estratégica de Debáltseve el alto el fuego acordado en Minsk se cumpla generalmente. Hasta que a alguien no se le ocurra que hay que conquistar algun centro más. "Entonces en todas las unidades militares por todo el país grande volverán a ponerse activos los «oficiales políticos» contando cuán importante es ayudar al Donbás amante de la paz contra una agresión del Occidente. Sin forzarle a nadie a nada, sólo sobre una base de voluntariedad."
Sumamente significativo es lo que dijo un soldado "voluntario" ruso al periodista, cuando éste le preguntó sobre cuál era su interés propio: "Nos han explicado que aquí ayudaremos a detener la guerra". Se nota que el "voluntario" ha tomado su propia decisión conscientemente: es porque alguien se lo explicó, había que tomar armas e invadir un país vecino. No hay otra forma de preservar la paz.
En su guerra "híbrida" contra Ucrania, que en realidad es contra la democracia - en el interior de Rusia, en su vecindad, en Europa y en el mundo, Putin en su componente propagandística, si no ha obtenido una victoria final, está teniendo un éxito aplastante.
В пампасах Донбасса
Специальный корреспондент “Ъ” Илья Барабанов о тех, кто воевал под Дебальцево
19.02.2015, 20:15
20-летний Миша родился в Екатеринбурге, 21-летний Леша в Моздоке, Артему 22 года, он из Славянска-на-Кубани, а Диме 23, он из Владикавказа. А еще ребята из Читы, Норильска, Улан-Удэ.
Всех их на первый взгляд ничто не объединяет. Но общее все же есть город N, войсковая часть *****, N-ская отдельная мотострелковая бригада.
До недавнего времени все они проходили там контрактную службу. Еще в декабре и январе вешали в профайлах социальных сетей совместные фотографии из части, минувшим летом с учений рядом с БТР. А еще в красивой форме перед зеркалом.
Но две-три недели назад все изменилось, и вот уже двое сослуживцев без знаков отличия обнимаются на одной из площадей Горловки, другой в той же социальной сети размещает фотографию, где трое молодых ребят сидят на броне где-то на дороге на Дебальцево. Третий кадр с застрявшим в окопе дээнэровским танком главной достопримечательностью на въезде в разрушенный Углегорск.
На войну они попали уже после 20 января, когда в Донбассе возобновились активные боевые действия. Тут они вроде как в бессрочной командировке. Командиры были не против, наоборот, порыв они приветствовали, рассказав, почему именно сейчас и именно в эти места надо поехать родину защищать.
Уходили они в Донбасс не подразделением, а группами по три человека экипаж боевой машины. Теперь, оказавшись без связи, они у меня интересуются судьбой своих друзей, спрашивают, живы ли они. На месте их также распределили в разные уже сформированные подразделения армии ДНР.
Логика военных действий в последние месяцы достаточно проста: на выполнение боевых заданий со стороны то ли самопровозглашенных республик, то ли «отдельных районов Донецкой и Луганской области» (как написано в Минском соглашении) выезжают те, кто действительно умеет воевать. Они решают поставленную задачу и отходят, а в занятый ими населенный пункт, в комендатуры и на блокпосты встречать журналистов заступают уже местные ополченцы, с готовностью рассказывающие о своем шахтерском прошлом. В какой-то момент можно и правда решить, что на войну с «хунтой» поднялись исключительно местные, но потом кто-то проговаривается:
За тем терриконом буряты стоят.
А что за буряты?
Ну... Донбасские индейцы.
Все улыбаются, все всё понимают. В последние дни перед окончательным штурмом Дебальцево, чтобы лишний раз не светить «бурятов», журналистам постарались максимально закрыть въезд в Углегорск, откуда развивалось наступление внутрь котла. Спустя пару дней после штурма, когда Дебальцево окончательно «зачистят», на блокпосты выставят шахтеров, а журналистам снова будет открыта дорога.
Про стратегическое значение Дебальцево в последние дни было сказано много это и прямая дорога, связывающая Донецк с Луганском, и крупнейший железнодорожный узел, и важная с артиллерийской точки зрения высота. Про то, сколько сот человек с обеих сторон погибло за время растянувшегося почти на месяц штурма, мы узнаем не скоро.
После взятия Дебальцево линия фронта в очередной раз «выровнялась». Не исключено, что достигнутое в Минске соглашение о перемирии теперь будет местами выполняться, огонь прекратится совсем или хотя бы чуть стихнет на месяц или два, пока кому-то не придет в голову, что самопровозглашенные республики не могут дальше жить без Мариуполя, Артемовска или Лисичанска. Тогда в воинских частях по всей большой стране вновь активизируются «политруки» с рассказами о том, как важно помочь свободолюбивому Донбассу от агрессии Запада. Никакой принудиловки только добровольцы.
И Миша, и Леша, и Артем, и Дима перед отъездом подписали рапорты об увольнении. Если кому-то из этих ребят при штурме Дебальцево очень сильно не повезло, то не повезло добровольцу, который к моменту своей смерти к той войсковой части и той бригаде точно не имеет никакого отношения.
И напоминает все это гражданскую войну в Испании. Добровольцы из СССР ехали туда с «нансеновскими паспортами» или документами одной из европейских стран. Добираться было сложней, да и псевдонимы были совсем другие: будущий маршал СССР Родион Малиновский был не «Моторолой», а полковником «колонель Малино».
Военный советник Ян Берзин мог погибнуть под именем генерала Доницетти, но в итоге был расстрелян в 1938 на полигоне «Коммунарка».
Илья Эренбург в книге «Люди, годы, жизнь» вспоминал: «В 1943 году на КП возле Гомеля я увидел командующего армией генерала Батова. Мы говорили о предстоящем наступлении. Вдруг кто-то крикнул: “Фриц!” показались вражеские самолеты. А генерал и я смеялись: в Испании наши военные советники носили различные имена Валуа, Лоти, Молино, Гришин, Григорович, Дуглас, Николас, Вольтер, Ксанти, Петрович. Павлу Ивановичу Батову почему-то досталась фамилия Фриц».
Вас отправляли на учения в Ростовскую область или прямо сказали, что едем воевать на Украину?
Сразу сказали. Сам видишь, что эти твари делают, все сюда просились. Я в армии служу не для того, чтобы учиться шить и копать.
А «командировка» надолго или бессрочная, пока не отзовут?
Пока сами не уедем. Я хочу либо до конца войны, либо до последнего вздоха воевать.
А тебе самому это зачем? спросил я одного из них.
Нам объяснили, что мы поможем остановить тут войну, был мне ответ.
Но, сидя на броне, войну остановить нельзя. Войну можно остановить, только если все слезут с брони и вернутся домой, хотя бы в свою страну из соседней.
P. S. Автору известны полные имена и фамилии всех героев текста, но редакция не считает правильным их пока публиковать.
Илья Барабанов

dilluns, 9 de febrer del 2015

14 ministres d'afers exteriors d'Europa exigeixen que les autoritats russes posin en llibertat l'aviadora ucraïnesa Sàvtxenko qui havia estat seqüestrada per ser acusada per un tribunal a Rússia
Посмотреть изображение в Твиттере
We European FoMin stand united demanding to - illegally detained in July, 59d on hunger strike
A prop de la ciutat ucraïnesa de Mariúpol, els grups armats prorrussos es fan servir municions de dispersió, altament perillosa per a  la població civil.

Бойовики застосували в околицях Маріуполя касетні боєприпаси
  •  
  •  
  •  
Бойовики застосовують проти мирного населення в околицях Маріуполя – селищах Сартана, Гнутове, Новоселівка – вдосконалені російські касетні боєприпаси для установок БМ 21 «Град» - Торнадо-Г. Про це заявив заступник командувача сектором «М» полковник Віктор Шідлюх.
За його словами, даний боєприпас має підвищену потужність і значно більший ефектом ураження, ніж стандартна ракета «Граду».
«Дістатися нам у спадок від СРСР ці боєприпаси не могли, так як розроблялися тільки в Росії», - стверджує Шідлюх.
Крім того, на корпусах снарядів виявлене маркування у вигляді «зірочки», яка використовується на підприємствах колишнього CССР і, зокрема, Російської Федерації.
L'aviació russa ha realitzat avui dos atacs a les posicions de les tropes ucraïneses que defensen la ciutat de Debàltseve. Se suposa que dimecres es negociarà la pau amb Putin a Minsk...

 Авиация России нанесла второй удар по позициям ВСУ под Дебальцево: необходимо прикрытие от авиаударов

су-25

Опорный пункт под Дебальцево атаковали 4 штурмовика российских ВВС.

Как сообщил Цензор.НЕТ заместитель командира роты 40-го мотопехотного батальона старший лейтенант Ломакин, в 14-00 по опорному пункту под Дебальцево 4 штурмовика российских ВВС нанесли авиаудар.

Читайте также на Цензор.НЕТ, Россия применила авиацию под Дебальцево: 2 штурмовика СУ-25 нанесли удар по позициям 40-го батальона, - источник

"Нам необходимо прикрытие от авиаударов. Это уже второй налет за день", - заявил заместитель командира роты 40-го мотопехотного батальона.

divendres, 6 de febrer del 2015

La propaganda russa pretèn fer creure que la regió de Donbàs, on es lliuren confrontacions armades, mai no ha estat ucraïnesa i que es tracta de protegir la població russa contra l'"opressió ucraïnesa". El que correspon al concepte ideològic actual del "món rus" del Kremlin: on hi ha russos, hi és Rússia.
Els propagandistes de Putin volen fer oblidar que la regió de Donbàs, malgrat dos segles de russificació, ha proliferat personalitats importants de la cultura ucraïnesa, entre elles, els eminents poetes Volodymyr Sossiura i Vassyl Stus.
El periodista ucraïnès V. Pòrtnikov reflexiona sobre el patriotisme de Sossiura i el "món rus".

Els límits dels mons
Vitaly Portnikov

El 2 de  juliol 1951, al diari [del Comité Central del PC de la Unió Soviètica] "Pravda" va aparèixer l'editorial "Contra les distorsions ideològiques en la literatura"[...]. El protagonista de l'editorial del Pravda va ser el poeta ucraïnès, galardonat amb el Premi Stalin, Volodymyr Sossiura, l'autor del cèlebre poema que ara no falta en cap antologia: "Estimeu Ucraïna." Les autoritats van veure en aquesta obra elements de l'ominós nacionalisme - el poeta no va poder amagar el fet de que així i tot era la seva veritable pàtria que ell estimava, i no la Unió Soviètica i el Partit Comunista. En aquest poema el lector va veure ressorgir el vertader Sossiura - un autor de lirisme commovedor, enamorat del seu propi país, i no un agitador bolxevic - i aquest retorn a si mateix havia de ser castigat.

El poeta, qui ja es trobava doblegat per la detenció i el desterrament de la seva esposa (la Maria Sossiura havia estat acusada de divulgar pressumptament secrets d'Estat, una cosa habitual), es va fer objecte de persecució per tot el Comitè Central del Partit Comunista d'Ucraïna i tota la Unió d'Escriptors. Va sofrir un colapse nerviós i durant els següents anys de la seva vida es va veure obligat a recórrer més d'una vegada als serveis de psiquiatres. Però el poema ha sobreviscut. I no només ha sobreviscut, sinó que roman la principal declaració d'amor al seu propi país, malgrat els elements "soviètics" que no se'n pot treure, per descomptat.
[...]
Любіть Україну у сні й наяву,
вишневу свою Україну,
красу її, вічно живу і нову,
і мову її солов'їну…
[Estimeu Ucraïna en somnis i en realitat,
La vostra Ucraïna de cirerers,
La seva bellesa, sempre viva i nova,
I la seva llengua de rossinyols...]
Volodymyr Sossiura va néixer a Debáltseve. La seva infància va transcórrer a les estepes de Donbàs. Va treballar a prop de Lysytxansk (més tard va descriure aquests anys en la novel·la "La Tercera Companyia"), va estudiar a Síverske. Aquí Sossiura es va formar com a poeta ucraïnès. D'aquí es va incorporar a l'exèrcit de la República Popular d'Ucraïna acabada de proclamar-se [el 1917]. El Donbàs era per a Sossiura el seu "món ucraïnès", que era diferent del món ucraïnès de les regions centrals del país, de Halytxynà i del Kuban, però no era menys real, ni menys emocionant i tenia la capacitat de crear un sentiment d'amor pel país, que ha sobreviscut el mateix poeta. Aquest sentiment ens sobreviurà a nosaltres.

La ciutat natal de Sossiura ara apareix en notícies, perquè hom tracta d'esborrar-la de la faç de la terra. És esborrada perquè sigui part del "món rus". Però, tindrà el món d'un poble fronteres d'Estat? Per descomptat, hom pot traçar aquests límits basant-se en el judici personal, en la il·lusió dels historiadors i les ambicions polítiques dels dictadors. Durant les guerres de Iugoslàvia, qualsevol dels implicats en el conflicte podria mostrar-nos un mapa d'una Gran Sèrbia, una Gran Croàcia, una Gran Albània, àdhuc una Gran Macedònia. Comparàvem aquells mapes on coincidien i es travessàven les fronteres d'aquells estats mítics, i enteníem que aquells mapes eren de sang. És impossible instaurar la grandesa d'un sense matar l'altre. Sense fer una Srebrenica. Sense haver expulsat els albanesos de Kosovo. Però sovint hom ens responia - què hi fa! En canvi, el món és nostre.

El mapa del "món rus" ara també és un mapa de sang. Pel fet de que els límits de la civilització russa  són més amplis que els límits de la Federació de Rússia, i del territori canònic de l'Església Ortodoxa Russa, i fins i tot de l'àrea de propagació de la llengua russa. Com en cada món nacional, són límits de l'interès cultural i la comprensió mútua. I si hom intenta delinear aquests límits amb tancs i míssils, la meitat d'Euràsia es convertirà en un caos sagnant. I després d'això no hi haurà cap "món rus", sinó un odi, un desig de erigir un mur de civilització entre un mateix i l'invasor, oblidar la llengua d'ell, la seva poesia, les seves cançons - i si no resulta oblidar-ho de seguida, conservar només aquella part del passat que no fereixi i recordi el mal.

El "món ucraïnès" també és més ample que les fronteres de l'Estat ucraïnès actual. Ho entén qualsevulgui qui travessa la frontera entre Ucraïna i Rússia, Ucraïna i Bielorússia, Ucraïna i Polònia - i al llarg de desenes, si no centenars de quilòmetres segueix sent el mateix, diferent de qualsevol altra civilització. Però també el "món  polonès", tot i el desplaçament de les fronteres de l'estat polonès per centenars de quilòmetres cap a l'oest, encara segueix existint el seu antic hàbitat - a Ucraïna, Bielarús, Lituània ... Tampoc el "món bielarús" no ha desaparegut de Smolensk o Vilnius. Les fronteres del mons a Europa de fet no coincideixen mai amb els límits dels estats. I qualsevol intent a fer coincidir per força els límits del món amb les fronteres de l'estat - sempre significa la mort, la sang i les llàgrimes. I la destrucció del món - sobretot del món "en extensió", del que agredeix, del que demostra la seva superioritat i el dret a espai de vida amb les armes.

A Debáltseve mai naixerà un nen, que després escrigui un poema "Estimeu Rússia", ni tan sols si aquesta ciutat ferroviària, després d'arrasada, és incorporada al món que avui és molt més fort que l'ucraïnès.

dimecres, 4 de febrer del 2015

From The Independent


JOAN SMITH

Sunday 1 February 2015
President Putin is a dangerous psychopath - reason is not going to work with him

A secret war in Ukraine, murder in London, incursions into others' airspace. His behaviour is getting worse


Everyone knows the saying about people who fail to learn the lessons of history being condemned to repeat it. It's a slight misquotation, but the idea that we should be able to avoid making the same mistakes by studying the past is undeniably attractive.

So what does history tell us about the behaviour of Europe's biggest country, Russia, which is currently fighting an undeclared war with its neighbour, Ukraine?
I'll come back to that in a moment but Nato's secretary general, Jens Stoltenberg, singled out Russia's military ambitions in a speech on Friday, describing 2014 as "a black year" for European security. He revealed that the alliance recorded more than 400 incursions into foreign airspace by Russian warplanes last year, around four times as many as in 2013. The previous day, British fighters were scrambled to intercept two Russian bombers over the English Channel, an episode that resulted in the Russian ambassador being summoned to the Foreign Office.
Around the time Stoltenberg was giving his assessment of the Russian threat to peace, the reality of the situation in Ukraine was brought home by the shelling of a cultural centre in Donetsk, killing at least six people. In theory, the conflict is between Ukrainian forces and pro-Russian separatists who have declared a breakaway republic, but no one seriously believes that Russia isn't behind the fighting. More than 5,000 people are believed to have been killed since April yet public attention, which suddenly turned to Ukraine after the shooting down of a Malaysian passenger plane in July last year, is focused elsewhere.
Vladimir Putin



 


 

While the terrorist organisation Islamic State (Isis) is responsible for huge numbers of casualties, it has killed far fewer people in Europe than have died in the Ukrainian conflict. It could be argued that the spectacular type of warfare favoured by Isis has actually done the Russian government a favour, deflecting attention with a series of attention-grabbing atrocities. Russia's tradition of covert warfare is long-established, and some Kremlin officials visibly enjoy the process of repeating denials which are bare-faced lies.

In a repeat of recent history, dead Russian soldiers are once again being returned to their families without any information about where they were killed. The names of more than 260 have been published on a website run by opponents of President Putin, along with a map of eastern Ukraine showing where they died. The Russian government denies involvement but 10 Russian paratroopers were captured in Ukraine in August. The mother of a Russian soldier, whose body was returned with his legs blown off, said he had phoned her to say his unit was being deployed to Donetsk.

When something similar happened during the second Chechen war, the Russian journalist Anna Politkovskaya interviewed bereaved mothers and wrote about what was going on. She was assassinated in Moscow on President Putin's birthday in 2006, a month or so before the Russian spy Alexander Litvinenko was murdered in London. At a public inquiry last week, Litvinenko's death was described as "an act of nuclear terrorism on the streets of a major city". Ben Emmerson, the QC representing Mr Litvinenko's widow, said the trail led directly to Putin and called for him to be "unmasked by this inquiry as a common criminal dressed up as a head of state".
This is a staggering statement. Some commentators are reluctant to accept it, arguing that Putin genuinely feels under threat from Nato; Greece's inexperienced new government, led by the coalition of left-wing parties known as Syriza, is making friendly overtures towards Russia. No one wants a new cold war but the evidence suggests they're making a mistake of epic proportions: what European leaders are dealing with here is  classic psychopathic behaviour. Putin displays a complete absence of empathy and is painfully thin-skinned; he found being mocked by the punk band Pussy Riot so intolerable that two of the women ended up in penal colonies. Even more alarming is his lack of fear and enjoyment of risk, which means he enjoys baiting people he sees as opponents.
All of this brings me back to the problem with learning from history. The leader-as-psychopath is far from unusual: Saddam Hussein displayed similar characteristics, although a closer parallel in this instance is Stalin. The question is what to do about it, and it would help if people who make excuses for Putin stopped fooling themselves about how dangerous he is. I've believed this ever since the assassination of Politkovskaya, whom I knew slightly, and I've watched the evidence accumulate: at least 29 journalists have been murdered in direct connection with their work since Putin came to power: opponents have had their assets seized and been sent to harsh prisons in Siberia; neighbouring countries live in fear of cyber-attacks, such as the one on Estonia in 2007, or military invasion.
The Conservative MP Rory Stewart, who chairs the Defence Select Committee, described last week's incident over the Channel as "a symptom of a much bigger pattern which means we got Russia wrong". I think it's more accurate to say that world leaders got Putin wrong, treating him as an authoritarian who would nevertheless keep his behaviour within recognisable boundaries. Remember when George W Bush gave him the affectionate nickname Pootie-Poot? If history teaches us anything, it is that treating unstable psychopaths as if they are normal, reasonable people doesn't work.
Psychopaths love attention, so allowing Putin to host big sporting events such as the Winter Olympics and the World Cup is a mistake. They like to feel important, so he shouldn't be invited to attend summits with other world leaders. His behaviour is escalating as economic sanctions start to bite, which is why he is sending military aircraft to test the air defences of other countries. He isn't going to give up power of his own accord, which means that keeping open  back-channels to people around him is vital. Europe didn't pick this fight, but we should be in no doubt that Russia under Putin is an unpredictable rogue state. 

 

Z <http://www.independent.co.uk/voices/president-putin-is-a-dangerous-psychopath--reason-is-not-going-to-work-with-him-10015896.html>

Resultats de la cimera de l'OTAN a Vilnius: la victòria ucraïnesa és certa, però en un futur indefinit Quan el president ucraïnès Zele...