Conflicte armat o guerra mundial en el futur

Són molts els analistes qui opinen que la guerra que està en marxa és la quarta guerra mundial, perquè la tercera va ser la Guerra Freda, que sens dubte va tenir un caràcter global. Però en termes precisos, no va ser guerra, sí que va haver-hi conflictes armats, però eren localment limitats i no implicaven molts països. No obstant això, les contradiccions que van provocar la Guerra Freda eren globals, comparables amb els quals van conduir a les guerres anteriors. Es tractava d'una competició entre potències imperialistes per la redistribució de les esferes d'influència, els mercats i l'apoderament de les fonts de matèries primeres. El conflicte armat es va produir quan es van esgotar els mitjans econòmics i polítics de resoldre les contradiccions i es van formar aliances internacionals.

La solució militar a la crisi mundial va ser massa cara per a tots els participants - directes o indirectes - no sols per als perdedors, que van deixar d'existir com a imperis (Àustria-Hongria, l'Imperi Otomà, Alemanya). Per això, els vencedors van recórrer a la creació de mecanismes per a evitar la resolució militar de les crisis mundials (la Societat de Nacions i l'Organització Internacional del Treball, ja que les revolucions socials violentes, igual que la guerra, eren una resposta a la gestió infructuosa de les crisis).

Les mesures de seguretat internacional a penes van aconseguir que la pau durés a Europa dues dècades, perquè les contradiccions no es resolien i acabaven en crisis mundials i els actors internacionals deixaven de costat la intenció de preservar la pau, donant prioritat als interessos egoistes dels qui tenien el poder econòmic. Per a aquests, quan esclata una crisi econòmica internacional, el benefici que els dona la pau va cap al zero, però el mitjà ancestral de tallar els nusos de les crisis, la guerra, es fa altament beneficiós. Per pensar en els seus propis beneficis no es va prestar deguda atenció al desenvolupament en la major perdedora de la guerra mundial, Alemanya. Allí, Hitler va convèncer a la seva nació del seu supòsit dret exclusiu a ‘aixecar-se de genolls’ i conquistar espai vital a costa dels altres, va desafiar la comunitat internacional amb la seva negació a acatar les restriccions del Tractat de Versalles, es va retirar de la Societat de Nacions i va crear l'eix Berlín-Roma-Tòquio amb d’altres qui també estaven descontents amb l'ordre mundial.

La Segona Guerra Mundial es va convertir en una catàstrofe encara més terrible per a la humanitat, però va ser possible detenir als seus instigadors gràcies a la creació d'una coalició antihitleriana, els membres de la qual van ser capaces d'esmorteir les seves contradiccions per tal de derrotar el proclamat enemic de la humanitat. En l'etapa final de la lluita contra l'eix agressor, van crear les Nacions Unides (que per cert es van fer càrrec de la OIT) amb la finalitat d'evitar una nova guerra mundial.

Per primera vegada van ser condemnats els principals responsables de la guerra perquè ningú s'atrevís a fer una cosa similar en el futur, però no es va reestructurar l'ordre mundial de manera que pogués frenar les causes de les crisis i guerres mundials. Immediatament va sorgir una confrontació de blocs amb xantatge nuclear, i el col·lapse del sistema colonial va ser acompanyat de sagnants guerres locals. Així doncs, el període de la Guerra Freda no va estar exempt de conflictes armats, però aquests no es van produir directament entre els blocs mundials.

El final de la Guerra Freda va ser similar al final de la Guerra Mundial: el col·lapse del bloc soviètic i l'aparició de nous Estats independents van posar en l'ordre del dia la reestructuració del sistema de seguretat internacional. Una vegada més, la solució es va trobar en l'esperit de la política com a art del possible. En nom de la simplicitat, es va acceptar a la Federació Russa com a successora de la Unió Soviètica, i se li va cedir tot l'arsenal nuclear, etc. Però les 15 (!) repúbliques són les hereves de la Unió, i la Federació Russa és només una d'elles, i de fet hauria de veure's com la successora de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia! En ser tractada com si fos la nova imatge de Rússia - la Unió Soviètica - l'Imperi Rus, es va sentir encoratjada a recuperar la seva posició com, si més no, l'URSS al 1991. D'aquesta manera la modernització de Rússia va prendre camí al passat.

Des de la segona meitat del segle XX, el món civilitzat ha aconseguit superar les crisis en el seu territori sense guerres ni revolucions. Però aquesta tecnologia moderna no és vàlida per als actuals governants de Rússia, que no van heretar un país organitzat democràticament sinó, per dir-ho així, una peça central de l'imperi. Volen tornar al passat, perquè el seu poder té una base imperial que ja no és viable, que es caracteritza per l'expansió, que al final es pot dur a terme amb els vells mètodes, els de la força brutal.

I així va succeir des del principi de l'existència de l'actual Federació Russa. Per a "evitar l'escalada", les democràcies occidentals van fer els ulls grossos davant les accions obertament imperialistes de Rússia a Transnístria i Txetxènia, i després a Abkhàzia i Ossètia del Sud. Era clar per a qualsevol observador sobri que el manteniment de les bases russes a Crimea acabaria conduint a l'annexió. Però els polítics civilitzats preferien creure's capaços de pacificar a un imperialista passat de moda, a més a més, es tranquil·litzaven amb la il·lusió de que mai s'atreviria a una guerra de veritat. De totes maneres, ni l'URSS es va atrevir a emprendre una acció directa contra el bloc occidental.

Va ser una avaluació equivocada, perquè Putin no és l'URSS, que usava el xantatge nuclear per a preservar el seu domini. L'actual governant del Kremlin vol ampliar el domini de la Rússia actual sota el pretext que li ha de pertànyer el que era de l'URSS, i això ho fa per força militar. En 2014, quan Ucraïna, volent associar-se a la UE, apuntava a deixar de ser dependent de Rússia definitivament, Putin va procedir a l'annexió oberta des de les bases que tenia a Crimea. En lloc de fer tot el possible per a dissuadir a l'arrogant agressor, les "democràcies" van començar a buscar maneres de negociar amb ell per a evitar una escalada. Com a resultat, sota el nom d’"operació especial", es va produir una nova escalada en forma d'invasió a gran escala, com Europa no havia vist des de la Segona Guerra Mundial.

La guerra és de debò i té un abast mundial. La possibilitat d'alleujar alguns dels impactes mundials, per exemple, amb els acords sobre l'exportació del gra, el transport d'amoníac a través del territori on tenen lloc els combats, no detenen la guerra. El que no és possible és arribar a un acord per a restablir la pau i detenir l'escalada. Els mantres de què no es tracta d'una guerra total no alleugen la situació d'aquells els assentaments dels quals han estat completament destruïts, ni dels qui poden ser víctimes dels atacs en qualsevol lloc d'Ucraïna. La guerra és real, i els intents de restar-li importància només augmenten la impunitat de l'agressor i fomenten l’escalada. Existeixen tots els signes de crisis, tant en el món com al país agressor. Però mentre el món busca solucions no militars, l'agressor ja ha optat per la guerra.

Els preparatius per a ella porten molts anys en marxa i, igual que a l'Alemanya d'Hitler, a la Rússia actual la majoria de la població està convençuda que ha d'aixecar-se dels genolls, que la seva pàtria està envoltada d'enemics, que el nazisme ha ressuscitat (?!) a Ucraïna i que és necessari destruir a l'enemic que no s'ha sotmès. Encara que la guerra també comporta pèrdues tangibles per a l'agressor, aquest ja ha passat a l'escalada perquè necessita que s'accepti la nova realitat que ha creat, és a dir, que se li condoni l'annexió de l'est i el sud d'Ucraïna. En altres paraules, Putin vol que el món reconegui el seu dret a resoldre les qüestions militarment en allò que considera legítim com al seu territori. El seu menyspreu per les normes internacionals de comportament va quedar confirmat amb la seva visita a l'annexionada Mariúpol, que va ser objecte de bombardeigs especialment brutals l'any passat, just després que el Tribunal Penal Internacional emetés una ordre de detenció.

En una situació en la qual l'agressor terrorista està deixant clar que continuarà intensificant la guerra tret que es reconegui el seu dret a l'annexió, la pau només pot restablir-se derrotant-lo en el camp de batalla. Una solució no militar seria possible si l'agressor es trobés en un veritable aïllament internacional. Però malgrat que la demanda de la "retirada immediata i incondicional" dels invasors, el cessament de les hostilitats i una resolució pacífica i justa va ser secundada per 141 països en l'ONU, 32 es van abstenir de votar. Desgraciadament, l'abstenció no significa neutralitat; de fet, aquests països, que constitueixen la majoria del continent asiàtic i africà, estan del costat de Rússia i, d'una manera o un altre, l'ajuden a fer la guerra subministrant-li materials estratègics i fins i tot armes. Tots ells representen, per dir-ho així, una posició "antihegemonista" i es refereixen al suposat "interès legítim" de Rússia a protegir-se de l'expansió de la influència d'els altres hegemonistes. Aquesta tesi és falsa i poc sincera, perquè els "altres *hegemonistes" no estan fent la guerra a Rússia ni directa ni indirectament, i ella sí que està atacant amb força militar als qui volen deslliurar-se de la seva "abraçada fraternal".

El fet que sí que fan costat a l'agressiva Rússia el demostra la recent recepció de l'únic aliat declarat de Putin, el cap del règim governant a Bielorússia, *Lukashenko, que s'autodenomina co-agresor en la guerra d'Ucraïna i fa "tot el possible" per fer costat a l'exèrcit rus, excepte no enviar les seves tropes a Ucraïna. Tot això recorda molt a la cooperació de Stalin amb Hitler al començament de la Segona Guerra Mundial, mentre condemnava als "bel·licistes anglo-francesos". Els dubtes sobre la neutralitat dels països que es van abstenir en la votació les va dissipar el president Xi en la seva visita a Moscou. Va prometre que el seu govern estarà del costat del rus per a defensar un sistema “basat en el Dret Internacional” i en la Carta de l'ONU. Ho va prometre a un polític l'arrest del qual per crims de guerra acaba de ser emès pel Tribunal Internacional i l'agressió del qual està condemnada per gairebé un 80 per cent de les Nacions Unides.

Així doncs, hem de constatar que el món no ha aconseguit evitar una nova guerra, el ‘gran assoliment’ dels esforços pacificadors consisteix a mantenir-la dins d'un sol país, però l'escalada continua i l'una o l'altra implicació en la guerra abasta tots els continents. Per tant, el destí de la pau s'està decidint en el camp de batalla d'Ucraïna, i si Ucraïna no gana, les conseqüències per al món sencer seran catastròfiques. M'agradaria creure als experts militars i polítics que prediuen que, amb el suport adequat, Ucraïna podrà alliberar-se en 2024.

La importància estratègica de Bakhmut

Des d'agost s'estan lliurant atacs ininterromputs de les forces russes contra la ciutat ucraïnesa de Bakhmut. Abunden notícies anticipades per Rússia que la ciutat, completament destruïda i al 95 per cent abandonada per la població civil, està a punt de caure, que les tropes ucraïneses estan pràcticament encerclades. Però els ucraïnesos continuen resistint, a pesar que els russos havien concentrat tota la seva activitat ofensiva en aquesta zona, substituint tropes convencionals per unitats d'elit, les que finalment van ser substituïdes per la infame companyia militar privada de Prigozhin, que va poder declarar haver ocupat tota la fracció de la riba esquerra de Bakhmut. Es tracta d'un gran avanç, però no resol l'ocupació de la ciutat, la part principal de la qual es troba en la riba oposada del riu i és més alta, amb el que posa en perill el desenvolupament reeixit de l'ofensiva russa.

Si s'arriba a prendre la ciutat, els russos tindran el control total de les carreteres i vies fèrries que condueixen a ella, la qual cosa és essencial perquè continuïn la seva ofensiva contra Sloviansk i Kramatorsk i s'acostin al seu objectiu declarat d'"alliberament complet" de la regió de Donetsk.

El president Zelensky va declarar que les forces ucraïneses estaven preparades per a repel·lir als atacants, desmentint així els rumors sobre suposats desacords amb el comandament militar sobre la conveniència de dedicar massa esforços a defensar una zona en la qual l'enemic té un avantatge molt gran. 

L'èxit de la defensa de Bakhmut i la transició a una contraofensiva depenen del subministrament d'armes als defensors, que s'esgoten constantment. No obstant això, els socis i amics d'Ucraïna, als quals allí s'al·ludeix constantment com a aliats, encara que no estiguin vinculats per cap obligació formal i actuïn de bona fe, tradicionalment no tenen pressa per transferir ajuda militar, mentre que el secretari general de l'OTAN i el secretari de Defensa dels EUA intenten convèncer a l'opinió pública que Bakhmut no té importància estratègica i la seva pèrdua no significaria un punt d'inflexió en els combats. 

Tals declaracions poden fer-se potser per a despistar a l'agressor sobre els plans reals, però el fet és que la idea primordial és evitar l'escalada costi el que costi. Però, al mateix temps, l'agressor no té inconvenients a escalar les seves accions militars, i el preu que paguen per això l'exèrcit ucraïnès i tot el poble és senzillament monstruós. A més de les víctimes directes a la zona de guerra, el número de desplaçats, interns i transfronterers, els danys al potencial econòmic d'Ucraïna i el territori minat han aconseguit el nivell de la Segona Guerra Mundial.

En altres paraules, evitar l'escalada militar no impedirá que Rússia destrueixi Ucraïna com a Estat, com a país, com a nació, sense més danys tangibles que les pèrdues militars. Cada dia gasta 300 milions de dòlars a fer la guerra, mentre que rep 800 milions per la venda de matèries primeres a països no sancionadors. Només aquest aspecte permet a l'Estat terrorista amenaçar amb una guerra de desgast prolongada. Encara que en realitat no disposi de recursos suficients per a això, a causa de la disparitat numèrica entre Ucraïna i Rússia, aquesta última podria imposar-se a conseqüència de la desaparició física de tot els ucraïnès o del cansament de les poblacions occidentals per prestar una ajuda ingent a Ucraïna que no produeix cap resultat real.

Els 'aliats' d'Ucraïna són conscients que ella està lluitant per ells, però tracten d'ajudar-la de manera que l'agressor no els pugui acusar d'estar directament implicats. El resultat és que l'ajuda no arriba a fer a Putin un dany suficient perquè es retracti. En el seu discurs davant el parlament al febrer el president rus va dir clarament que, en la seva opinió, la guerra la van començar els EUA 'que a principis de 2022 va incitar a Ucraïna a atacar Crimea'. Aquesta mentida, que no té cap prova, va ser utilitzada com a base per a fonamentar una altra mentida, això és, sobre la decisió de dur a terme l'''operació militar' russa per tal d'"eliminar l'amenaça que suposa el règim neonazi" a Ucraïna. En obrir aquest horitzó enganyós, es va deslliurar de la necessitat d'explicar als seus parlamentaris quins són els objectius concrets de Rússia en aquesta campanya: aniria resolent "pas a pas" les tasques pendents. L'enemic és Occident, que utilitza Ucraïna com a "ariet i camp d'entrenament". També va aclarir que no es detindria a Ucraïna: quants més sistemes de llarg abast se li subministri, més "allunyarà Rússia les amenaces de les seves fronteres". Tenir en compte que aquestes fronteres, per les lleis russes, ja inclouen cinc regions d'Ucraïna, per tant allunyar-les de les fronteres russes significa anar més enllà d'Ucraïna, que en la ment de Putin no existeix, ni com a nació ni com a subjecte de dret internacional.

Pr aquesta raó, intentar arreglar la situació com si fos un conflicte entre Ucraïna i Rússia no tindrà cap efecte. A Putin no li interessa cap acord amb Ucraïna (es conta que en el seu moment va rebutjar l'oferta de quedar-se el *Donbás per a posar fi les hostilitats), li interessa obtenir una posició dominant almenys en el continent euroasiàtic, la qual cosa és incompatible ni amb la pau ni amb el dret internacional. Amb la seva agressió i descarada annexió, que després d'Hitler ningú s'havia atrevit a cometre al continent europeu, es va sostreure del camp legal, va declarar una guerra al dret internacional i l'ordre mundial.

La camarilla del Kremlin actua enfront del dret internacional com un delinqüent, com un terrorista; no obstant això, la comunitat internacional fracassa a donar-li una resposta adequada que li detingui. D'una banda, els nombrosos països que van condemnar a l'agressor rus manquen d'instruments per a fer-li sentir el rebuig i, d'altra banda, tenen molt pes els països que es declaren ‘neutrals’ perquè reconeixen una certa legitimitat de l'oposició russa al *hegemonismo euroatlàntic.

No hauria de ser possible que enmig de la condemna majoritària de l'agressor per la comunitat internacional un actor important de la política mundial com la Xina rebi amb pompa a l'únic aliat declarat de l'agressor, que en el món democràtic és vist com a dictador i il·legítim com a president. I resulta frustrant que algú pugui dir que alguna cosa és ‘legítim’ tractant-se, com és el cas, d'una oberta violació del dret internacional i dels drets humans, perquè d'aquesta manera s'exculpa un *hegemonismo bel·ligerant i basat en l'autoritarisme contra la democràcia i els drets nacionals.

Mentre que en la defensa d'Ucraïna se sent cada vegada més la veu de la ciutadania, que es consolida lluitant contra l'enemic estranger i, alhora, contra els errors i la corrupció dels seus propis governants, a Rússia els corruptes polítics perverteixen moralment a la població i calciguen les restes dels drets ciutadans, humans i nacionals, impregnant tota la vida social de militarisme i xenofòbia. 

La batalla de Bakhmut mostra una vegada més la incapacitat de l'actual sistema de seguretat internacional, perquè els seus operadors, els polítics, es distreuen fàcilment del camí de la pau, guiats per interessos ‘tècnics’ dels seus estats, i els interessats finals de la pau, els pobles, no aconsegueixen ser escoltats.

Propostes de pau xineses o de pax Sinarum?

Quan el conseller Wang Yi va anunciar en la Conferència de Seguretat de Munic que la Xina presentaria una proposta per a posar fi a la guerra, van sorgir sospites que el gegant asiàtic abandonaria la seva actitud abstencionista en el conflicte i es pronunciaria amb més claredat en quin costat estava: del 'bel·licista', que està disposat a anar "fins al final" perquè Rússia no guanyi a Ucraïna, o del costat que té 'preocupacions legítimes' sobre l'expansió euroatlàntica en el seu entorn i està mostrant al poble ucraïnès quins serien per a Rússia les temibles conseqüències de tal expansió.

Abans de fer públic el pla de pau, el cap de la diplomàcia xinesa va visitar a Putin a Moscou, deixant amb això bastant clar quin és l'interès que Pequín vol més respectar amb el seu pla.

la Xina i Rússia coincideixen en el seu interès a soscavar l'hegemonisme nord-americà, no obstant això, en denunciar la unipolaridad del món manat pels EUA, prefereixen ocupar lloc per a si mateixa cadascuna.

Objectivament, la Xina està interessada en què Rússia pugni contra l'Occident col·lectiu als terrenys d'Ucraïna, ja que així s'afebliran els seus dos rivals globals. El destí d'Ucraïna en aquest conflicte no li interessa, tenint en compte que ni tan sols s'ha pronunciat sobre la il·legitimitat de la invasió oberta.

La proposta xinesa no és cap pla de pau, perquè ni tan sols pretén fer alguna cosa contra les causes de la guerra. De voler la pau, l'aconseguiria immediatament demanant (i exercint la seva influència) perquè Rússia acabi la seva agressió i retiri les seves tropes de tot el territori ucraïnès. Sense això, el plantejament de "respectar la sobirania de tots els països" no té destinatari real; tampoc el de "abandonar la mentalitat de Guerra Freda", perquè l'agressor està aplicant idees anteriors a la II Guerra Mundial i fins i tot es compara amb monarques del segle XVIII.

El "cessament al foc de totes dues parts" per a "evitar que la crisi es deteriori encara més" significaria deixar de disparar contra l'agressor permetent-li que romangui fins a on ha arribat i fer creure que la defensa de la seva víctima només deteriora la crisi.

La mateixa cosa val per a la "represa de les converses de pau", que els russos negociaran sol sobre la base d'acceptació de la situació actual, és a dir, l'annexió de cinc regions d'Ucraïna, que les autoritats de Rússia ja han 'legalitzat' la seva incorporació. 

Com les primeres quatre propostes no serveixen per a establir la pau o un cessament al foc, les altres 8 també es converteixen en bones intencions impracticables, també sense destinatari: "resoldre la crisi humanitària", "protecció de civils i presoners de guerra", "mantenir segures les centrals nuclears", "no fer ús d'armes nuclears", "facilitar les exportacions de cereals", "detenir les sancions unilaterals", "mantenir estables les cadenes industrials i de subministrament", "promoció de la reconstrucció".

Molt 'simpàtica' resulta la preocupació dels xinesos per les "sancions unilaterals", mentre que els té sense cura l'agressió unilateral.

Per on es miri, es veu que l'interès xinès està a favor de Rússia, per alguna cosa en la reunió de Wang Yi amb Putin es va constatar que la guerra de Rússia contra Ucraïna no va influir en l''associació de coordinació' sino-russa.

I la mentalitat de la Guerra Freda l'ostenta precisament Pequín, perquè pretén veure exclusivament a l'imperialisme nord-americà que només busca guerres i no adverteix l'imperialisme rus en plena guerra al més pur estil hitlerià, com si li cregués que està renovant la victòria de l'exèrcit vermell sobre el nazisme.

Els imperialismes continuen vius i tracten d'adaptar-se a la realitat de la societat moderna, però és només l'imperialisme rus el que, en aquest moment, està desafiant descaradament el dret internacional i l'ordre mundial. I independentment de l'embull dels imperialismes i dels seus governants, la lluita en què està immers el poble ucraïnès és per la seva llibertat i sobirania nacional. I és la gent ucraïnesa del carrer a qui passen per alt aquells qui volen semblar antiimperialistes i comunistes. 

És molt probable que sigui veritat la sospita que la Xina podria enviar armes i municions necessàries a Rússia, ja que ja li està ajudant amb materials. Es farà de manera discreta i en aquesta llum es veu encara més sospitosa la sobtada visita del dictador bielarús, Łukašenka, a qui fa temps ningú havia convidat des de fa molt temps i qui reconeix que en l'agressió està al costat de Putin.