Entesos

 La guerra que Rússia va deslligar contra Ucraïna -el 2014- i vuit anys més tard va ser elevada a nivells comparables amb la II Guerra Mundial, ‘tècnicament’ continua sent una contesa entre dos estats, encara que els capitostos del Kremlin no deixen els seus intents per convèncer l'opinió pública mundial que solament estan fent front a l'hegemonisme estatunidenc, que va posar a Kíiv un règim de “titelles neonazis” per tal de fer mal a Rússia. A partir d'aquí es perd qualsevol lògica en el discurs rus. Per què, si les basis ianquis són amenaça per a Rússia, aquesta envaeix un país que no té aquestes bases, però sí que tolera, i això en contra de la seva pròpia constitució, la presència en el seu territori de les bases militars russes, d'on va sortir l'agressió, la guerra i l'annexió? Per què l'aliança nordatlántica, que va ser creada per a “destruir a Rússia”, nogensmenys no ho ha intentat mai i fins i tot ara es preocupa perquè les seves armes lliurades a Ucraïna no aconsegueixin el territori rus? Perquè per a prevenir l'expansió de l'aliança, s'extermina a Ucraïna, a qui se li nega l'afiliació a l'OTAN, mentre es permet que s'associï un altre país veí, Finlàndia, clarament espantat pel que aquesta fent Rússia, que li va exigir “neutralitat eterna” fa 80 anys? És molt fàcil entendre aquestes ‘contradiccions’ quan hom s'adona que l'“imperialisme”, l'“hegemonisme”, la “guerra” i l'“annexió”, etc., són mals només quan no són russos.

No obstant això, hi ha polítics que prefereixen creure que l'imperialisme rus és agressiu només contra països veïns com a Ucraïna, que, mostrant-se ‘lleials’ o ‘imparcialment comprensius’ amb Moscou, obtindrien descomptes o altres avantatges, que estant del costat de Moscou, tindrien unes certes garanties per a seguir en el poder. Només amb aquests interessos particulars pot explicar-se l'abstenció d'alguns països a l'hora de votar contra l'agressió de Rússia, que és impossible de negar, en l'ONU, una organització creada precisament per a excloure les guerres agressives de la vida dels pobles. De tota manera, necessiten expressar-se a favor de la pau, encara que sigui en forma abstracta, sense acusar a qui realment atempta contra ella. La guerra a Ucraïna i les seves conseqüències afecta en major o menor mesura tothom, independentment de si fan costat a alguna de les parts implicades immediatament o es mantenen neutrals. Especialment la crisi alimentària global a conseqüència del bloqueig de la Mar Negra per part de Rússia, i el primer afectat en aquest cas és el continent africà.

La iniciativa per la pau promoguda recentment per alguns països africans encapçalats per Sud-àfrica representava una voluntat de posar fi a les hostilitats, però estava limitada per un evident desig de no perjudicar la seva relació amb Rússia. El líder de la “missió africana”, el president de Sud-àfrica Cyril Ramaphosa, ja s'havia complicat, atès que enguany el seu país és seu del cim de BRICS i ha de rebre Putin, però estant adherit a la jurisdicció del Tribunal Penal Internacional haurà d'arrestar al president rus obeint l'ordre emesa per aquesta instància. La República de Sud-àfrica no ha donat suport a cap de les resolucions de l'ONU contra l'agressió russa, la qual cosa és el cas d'altres quatre països membres de la missió (Congo, Uganda, Egipte, el Senegal), mentre que dos altres (Zàmbia, Illes Comores) van donar suport a les resolucions parcialment.

Amb aquesta composició la missió parlaria molt sobre la necessitat d'aconseguir la pau, evitant sempre referir-se a qui va desfermar la guerra, la qual cosa no permetria trobar una solució per a acabar-la. Ho va apreciar anticipadament el cap de la diplomàcia russa, Lavrov: “La missió africana va destacar els coneguts “dotze punts de la iniciativa de pau de la RP de Xina i van assenyalar aquelles parts que els resultaven pròximes i que nosaltres compartim”. Com se sap, la iniciativa xinesa, feta publica al començament de l'any, no va tenir cap efecte, perquè plantejava un alt al foc sense proposar alguna concessió per part de l'agressor. El mateix va passar amb la iniciativa africana. Ni tan sols els atacs aeris russos durant la permanència de la delegació africana en Kíiv, que la van obligar baixar al refugi, la van fer reconèixer d'on ve el perill de guerra. En la roda de premsa conjunta, Ramaphosa va declarar que els atacs de míssils que van escoltar durant la visita “no funcionen molt bé per a establir la pau”, i va concloure que “per això parlem de la necessitat d'una desescalada per totes dues parts". Una sentència d'una lògica més que discutible, perquè les parts són l'agressor i la víctima, i ambdues han de desescalar, encara que des de 2014 Rússia ve escalant la seva agressió annexionista motu proprio, sense necessitat que ho provoqui la víctima.

Arran de la visita a Kíiv, la delegació de mediadors africans es va traslladar a Rússia l'endemà, però abans de mantenir una trobada entre tots, el mandatari sud-africà va anar a reunir-se personalment amb Putin per a discutir qüestions del cim de BRICS. Aixó succeïa després que el governant rus s'hagués vanat en públic que tenia més armes nuclears que Occident i no pensava negociar la seva redacció, usant per a major convenciment una expressió vulgar russa que podria traduir-se com “que els donin”. És a dir, el sud-africà anava a parlar sobre una cooperació constructiva com si la seva contrapart no fos el demiürg d'una guerra agressiva no vista a Europa des de l'època d'Hitler, i no li hagués enviat míssils a Kíiv amb el missatge clar “que vol més la guerra que la pau”, segons l'expressió del ministre d'exteriors ucraïnès.

La delegació africana va explicar a l'amo del Kremlin el seu pla que inclou un replegament de les tropes russes, la retirada de les armes nuclears tàctiques russes de Bielarús, la suspensió de l'ordre de detenció contra Putin dictada per la Cort Penal Internacional i la relaxació de les sancions contra Rússia. Un pla evidentment inservible: el replegament és insuficient per a acabar la guerra i a més mai ha funcionat amb els russos. Quant a les armes nuclears a Bielarús, es tracta només d'una moguda de Putin en l'escalada del seu xantatge nuclear contra Occident; Rússia té les seves pròpies fronteres amb els tres veïns de Bielarús i l'enclavament de Kaliningrad li proporciona més abast en direcció occidental que el país dominat pel dictador Łukašenka. La suspensió de l'ordre de detenció i la relaxació de les sancions són simplement un premi barat per a l'agressor.

Impressionat per tanta comprensió, Putin va compartir amb els líders africans que sempre havia volgut negociar i els va mostrar un document redactat fa deu mesos a Istanbul: un projecte d'acord amb Ucraïna aconseguit amb ajuda del president turc T. Erdogan i rubricat pel cap de l'equip ucraïnès en les negociacions fracassades. El que estipulava el paper era la neutralitat “permanent” d'Ucraïna i garanties de la seva seguretat amb Rússia, els EUA, el Regne Unit, la Xina i França com a garants. La veritat és que la neutralitat d'Ucraïna consagrada en la constitució i Rússia com un dels garants de la seva seguretat van ser justament el “marc de dret internacional” que existia en el moment que Rússia va començar la seva agressió militar.

És inútil preguntar si de debó els líders africans volien detenir la guerra, més important és adonar-se que la realitat és que l'extermini d'Ucraïna com a poble, país continua escalant i l'agressor pot donar-se per comprès per algú més en el món.