Conflicte armat o guerra mundial en el futur

Són molts els analistes qui opinen que la guerra que està en marxa és la quarta guerra mundial, perquè la tercera va ser la Guerra Freda, que sens dubte va tenir un caràcter global. Però en termes precisos, no va ser guerra, sí que va haver-hi conflictes armats, però eren localment limitats i no implicaven molts països. No obstant això, les contradiccions que van provocar la Guerra Freda eren globals, comparables amb els quals van conduir a les guerres anteriors. Es tractava d'una competició entre potències imperialistes per la redistribució de les esferes d'influència, els mercats i l'apoderament de les fonts de matèries primeres. El conflicte armat es va produir quan es van esgotar els mitjans econòmics i polítics de resoldre les contradiccions i es van formar aliances internacionals.

La solució militar a la crisi mundial va ser massa cara per a tots els participants - directes o indirectes - no sols per als perdedors, que van deixar d'existir com a imperis (Àustria-Hongria, l'Imperi Otomà, Alemanya). Per això, els vencedors van recórrer a la creació de mecanismes per a evitar la resolució militar de les crisis mundials (la Societat de Nacions i l'Organització Internacional del Treball, ja que les revolucions socials violentes, igual que la guerra, eren una resposta a la gestió infructuosa de les crisis).

Les mesures de seguretat internacional a penes van aconseguir que la pau durés a Europa dues dècades, perquè les contradiccions no es resolien i acabaven en crisis mundials i els actors internacionals deixaven de costat la intenció de preservar la pau, donant prioritat als interessos egoistes dels qui tenien el poder econòmic. Per a aquests, quan esclata una crisi econòmica internacional, el benefici que els dona la pau va cap al zero, però el mitjà ancestral de tallar els nusos de les crisis, la guerra, es fa altament beneficiós. Per pensar en els seus propis beneficis no es va prestar deguda atenció al desenvolupament en la major perdedora de la guerra mundial, Alemanya. Allí, Hitler va convèncer a la seva nació del seu supòsit dret exclusiu a ‘aixecar-se de genolls’ i conquistar espai vital a costa dels altres, va desafiar la comunitat internacional amb la seva negació a acatar les restriccions del Tractat de Versalles, es va retirar de la Societat de Nacions i va crear l'eix Berlín-Roma-Tòquio amb d’altres qui també estaven descontents amb l'ordre mundial.

La Segona Guerra Mundial es va convertir en una catàstrofe encara més terrible per a la humanitat, però va ser possible detenir als seus instigadors gràcies a la creació d'una coalició antihitleriana, els membres de la qual van ser capaces d'esmorteir les seves contradiccions per tal de derrotar el proclamat enemic de la humanitat. En l'etapa final de la lluita contra l'eix agressor, van crear les Nacions Unides (que per cert es van fer càrrec de la OIT) amb la finalitat d'evitar una nova guerra mundial.

Per primera vegada van ser condemnats els principals responsables de la guerra perquè ningú s'atrevís a fer una cosa similar en el futur, però no es va reestructurar l'ordre mundial de manera que pogués frenar les causes de les crisis i guerres mundials. Immediatament va sorgir una confrontació de blocs amb xantatge nuclear, i el col·lapse del sistema colonial va ser acompanyat de sagnants guerres locals. Així doncs, el període de la Guerra Freda no va estar exempt de conflictes armats, però aquests no es van produir directament entre els blocs mundials.

El final de la Guerra Freda va ser similar al final de la Guerra Mundial: el col·lapse del bloc soviètic i l'aparició de nous Estats independents van posar en l'ordre del dia la reestructuració del sistema de seguretat internacional. Una vegada més, la solució es va trobar en l'esperit de la política com a art del possible. En nom de la simplicitat, es va acceptar a la Federació Russa com a successora de la Unió Soviètica, i se li va cedir tot l'arsenal nuclear, etc. Però les 15 (!) repúbliques són les hereves de la Unió, i la Federació Russa és només una d'elles, i de fet hauria de veure's com la successora de la República Socialista Federada Soviètica de Rússia! En ser tractada com si fos la nova imatge de Rússia - la Unió Soviètica - l'Imperi Rus, es va sentir encoratjada a recuperar la seva posició com, si més no, l'URSS al 1991. D'aquesta manera la modernització de Rússia va prendre camí al passat.

Des de la segona meitat del segle XX, el món civilitzat ha aconseguit superar les crisis en el seu territori sense guerres ni revolucions. Però aquesta tecnologia moderna no és vàlida per als actuals governants de Rússia, que no van heretar un país organitzat democràticament sinó, per dir-ho així, una peça central de l'imperi. Volen tornar al passat, perquè el seu poder té una base imperial que ja no és viable, que es caracteritza per l'expansió, que al final es pot dur a terme amb els vells mètodes, els de la força brutal.

I així va succeir des del principi de l'existència de l'actual Federació Russa. Per a "evitar l'escalada", les democràcies occidentals van fer els ulls grossos davant les accions obertament imperialistes de Rússia a Transnístria i Txetxènia, i després a Abkhàzia i Ossètia del Sud. Era clar per a qualsevol observador sobri que el manteniment de les bases russes a Crimea acabaria conduint a l'annexió. Però els polítics civilitzats preferien creure's capaços de pacificar a un imperialista passat de moda, a més a més, es tranquil·litzaven amb la il·lusió de que mai s'atreviria a una guerra de veritat. De totes maneres, ni l'URSS es va atrevir a emprendre una acció directa contra el bloc occidental.

Va ser una avaluació equivocada, perquè Putin no és l'URSS, que usava el xantatge nuclear per a preservar el seu domini. L'actual governant del Kremlin vol ampliar el domini de la Rússia actual sota el pretext que li ha de pertànyer el que era de l'URSS, i això ho fa per força militar. En 2014, quan Ucraïna, volent associar-se a la UE, apuntava a deixar de ser dependent de Rússia definitivament, Putin va procedir a l'annexió oberta des de les bases que tenia a Crimea. En lloc de fer tot el possible per a dissuadir a l'arrogant agressor, les "democràcies" van començar a buscar maneres de negociar amb ell per a evitar una escalada. Com a resultat, sota el nom d’"operació especial", es va produir una nova escalada en forma d'invasió a gran escala, com Europa no havia vist des de la Segona Guerra Mundial.

La guerra és de debò i té un abast mundial. La possibilitat d'alleujar alguns dels impactes mundials, per exemple, amb els acords sobre l'exportació del gra, el transport d'amoníac a través del territori on tenen lloc els combats, no detenen la guerra. El que no és possible és arribar a un acord per a restablir la pau i detenir l'escalada. Els mantres de què no es tracta d'una guerra total no alleugen la situació d'aquells els assentaments dels quals han estat completament destruïts, ni dels qui poden ser víctimes dels atacs en qualsevol lloc d'Ucraïna. La guerra és real, i els intents de restar-li importància només augmenten la impunitat de l'agressor i fomenten l’escalada. Existeixen tots els signes de crisis, tant en el món com al país agressor. Però mentre el món busca solucions no militars, l'agressor ja ha optat per la guerra.

Els preparatius per a ella porten molts anys en marxa i, igual que a l'Alemanya d'Hitler, a la Rússia actual la majoria de la població està convençuda que ha d'aixecar-se dels genolls, que la seva pàtria està envoltada d'enemics, que el nazisme ha ressuscitat (?!) a Ucraïna i que és necessari destruir a l'enemic que no s'ha sotmès. Encara que la guerra també comporta pèrdues tangibles per a l'agressor, aquest ja ha passat a l'escalada perquè necessita que s'accepti la nova realitat que ha creat, és a dir, que se li condoni l'annexió de l'est i el sud d'Ucraïna. En altres paraules, Putin vol que el món reconegui el seu dret a resoldre les qüestions militarment en allò que considera legítim com al seu territori. El seu menyspreu per les normes internacionals de comportament va quedar confirmat amb la seva visita a l'annexionada Mariúpol, que va ser objecte de bombardeigs especialment brutals l'any passat, just després que el Tribunal Penal Internacional emetés una ordre de detenció.

En una situació en la qual l'agressor terrorista està deixant clar que continuarà intensificant la guerra tret que es reconegui el seu dret a l'annexió, la pau només pot restablir-se derrotant-lo en el camp de batalla. Una solució no militar seria possible si l'agressor es trobés en un veritable aïllament internacional. Però malgrat que la demanda de la "retirada immediata i incondicional" dels invasors, el cessament de les hostilitats i una resolució pacífica i justa va ser secundada per 141 països en l'ONU, 32 es van abstenir de votar. Desgraciadament, l'abstenció no significa neutralitat; de fet, aquests països, que constitueixen la majoria del continent asiàtic i africà, estan del costat de Rússia i, d'una manera o un altre, l'ajuden a fer la guerra subministrant-li materials estratègics i fins i tot armes. Tots ells representen, per dir-ho així, una posició "antihegemonista" i es refereixen al suposat "interès legítim" de Rússia a protegir-se de l'expansió de la influència d'els altres hegemonistes. Aquesta tesi és falsa i poc sincera, perquè els "altres *hegemonistes" no estan fent la guerra a Rússia ni directa ni indirectament, i ella sí que està atacant amb força militar als qui volen deslliurar-se de la seva "abraçada fraternal".

El fet que sí que fan costat a l'agressiva Rússia el demostra la recent recepció de l'únic aliat declarat de Putin, el cap del règim governant a Bielorússia, *Lukashenko, que s'autodenomina co-agresor en la guerra d'Ucraïna i fa "tot el possible" per fer costat a l'exèrcit rus, excepte no enviar les seves tropes a Ucraïna. Tot això recorda molt a la cooperació de Stalin amb Hitler al començament de la Segona Guerra Mundial, mentre condemnava als "bel·licistes anglo-francesos". Els dubtes sobre la neutralitat dels països que es van abstenir en la votació les va dissipar el president Xi en la seva visita a Moscou. Va prometre que el seu govern estarà del costat del rus per a defensar un sistema “basat en el Dret Internacional” i en la Carta de l'ONU. Ho va prometre a un polític l'arrest del qual per crims de guerra acaba de ser emès pel Tribunal Internacional i l'agressió del qual està condemnada per gairebé un 80 per cent de les Nacions Unides.

Així doncs, hem de constatar que el món no ha aconseguit evitar una nova guerra, el ‘gran assoliment’ dels esforços pacificadors consisteix a mantenir-la dins d'un sol país, però l'escalada continua i l'una o l'altra implicació en la guerra abasta tots els continents. Per tant, el destí de la pau s'està decidint en el camp de batalla d'Ucraïna, i si Ucraïna no gana, les conseqüències per al món sencer seran catastròfiques. M'agradaria creure als experts militars i polítics que prediuen que, amb el suport adequat, Ucraïna podrà alliberar-se en 2024.