La importància estratègica de Bakhmut

Des d'agost s'estan lliurant atacs ininterromputs de les forces russes contra la ciutat ucraïnesa de Bakhmut. Abunden notícies anticipades per Rússia que la ciutat, completament destruïda i al 95 per cent abandonada per la població civil, està a punt de caure, que les tropes ucraïneses estan pràcticament encerclades. Però els ucraïnesos continuen resistint, a pesar que els russos havien concentrat tota la seva activitat ofensiva en aquesta zona, substituint tropes convencionals per unitats d'elit, les que finalment van ser substituïdes per la infame companyia militar privada de Prigozhin, que va poder declarar haver ocupat tota la fracció de la riba esquerra de Bakhmut. Es tracta d'un gran avanç, però no resol l'ocupació de la ciutat, la part principal de la qual es troba en la riba oposada del riu i és més alta, amb el que posa en perill el desenvolupament reeixit de l'ofensiva russa.

Si s'arriba a prendre la ciutat, els russos tindran el control total de les carreteres i vies fèrries que condueixen a ella, la qual cosa és essencial perquè continuïn la seva ofensiva contra Sloviansk i Kramatorsk i s'acostin al seu objectiu declarat d'"alliberament complet" de la regió de Donetsk.

El president Zelensky va declarar que les forces ucraïneses estaven preparades per a repel·lir als atacants, desmentint així els rumors sobre suposats desacords amb el comandament militar sobre la conveniència de dedicar massa esforços a defensar una zona en la qual l'enemic té un avantatge molt gran. 

L'èxit de la defensa de Bakhmut i la transició a una contraofensiva depenen del subministrament d'armes als defensors, que s'esgoten constantment. No obstant això, els socis i amics d'Ucraïna, als quals allí s'al·ludeix constantment com a aliats, encara que no estiguin vinculats per cap obligació formal i actuïn de bona fe, tradicionalment no tenen pressa per transferir ajuda militar, mentre que el secretari general de l'OTAN i el secretari de Defensa dels EUA intenten convèncer a l'opinió pública que Bakhmut no té importància estratègica i la seva pèrdua no significaria un punt d'inflexió en els combats. 

Tals declaracions poden fer-se potser per a despistar a l'agressor sobre els plans reals, però el fet és que la idea primordial és evitar l'escalada costi el que costi. Però, al mateix temps, l'agressor no té inconvenients a escalar les seves accions militars, i el preu que paguen per això l'exèrcit ucraïnès i tot el poble és senzillament monstruós. A més de les víctimes directes a la zona de guerra, el número de desplaçats, interns i transfronterers, els danys al potencial econòmic d'Ucraïna i el territori minat han aconseguit el nivell de la Segona Guerra Mundial.

En altres paraules, evitar l'escalada militar no impedirá que Rússia destrueixi Ucraïna com a Estat, com a país, com a nació, sense més danys tangibles que les pèrdues militars. Cada dia gasta 300 milions de dòlars a fer la guerra, mentre que rep 800 milions per la venda de matèries primeres a països no sancionadors. Només aquest aspecte permet a l'Estat terrorista amenaçar amb una guerra de desgast prolongada. Encara que en realitat no disposi de recursos suficients per a això, a causa de la disparitat numèrica entre Ucraïna i Rússia, aquesta última podria imposar-se a conseqüència de la desaparició física de tot els ucraïnès o del cansament de les poblacions occidentals per prestar una ajuda ingent a Ucraïna que no produeix cap resultat real.

Els 'aliats' d'Ucraïna són conscients que ella està lluitant per ells, però tracten d'ajudar-la de manera que l'agressor no els pugui acusar d'estar directament implicats. El resultat és que l'ajuda no arriba a fer a Putin un dany suficient perquè es retracti. En el seu discurs davant el parlament al febrer el president rus va dir clarament que, en la seva opinió, la guerra la van començar els EUA 'que a principis de 2022 va incitar a Ucraïna a atacar Crimea'. Aquesta mentida, que no té cap prova, va ser utilitzada com a base per a fonamentar una altra mentida, això és, sobre la decisió de dur a terme l'''operació militar' russa per tal d'"eliminar l'amenaça que suposa el règim neonazi" a Ucraïna. En obrir aquest horitzó enganyós, es va deslliurar de la necessitat d'explicar als seus parlamentaris quins són els objectius concrets de Rússia en aquesta campanya: aniria resolent "pas a pas" les tasques pendents. L'enemic és Occident, que utilitza Ucraïna com a "ariet i camp d'entrenament". També va aclarir que no es detindria a Ucraïna: quants més sistemes de llarg abast se li subministri, més "allunyarà Rússia les amenaces de les seves fronteres". Tenir en compte que aquestes fronteres, per les lleis russes, ja inclouen cinc regions d'Ucraïna, per tant allunyar-les de les fronteres russes significa anar més enllà d'Ucraïna, que en la ment de Putin no existeix, ni com a nació ni com a subjecte de dret internacional.

Pr aquesta raó, intentar arreglar la situació com si fos un conflicte entre Ucraïna i Rússia no tindrà cap efecte. A Putin no li interessa cap acord amb Ucraïna (es conta que en el seu moment va rebutjar l'oferta de quedar-se el *Donbás per a posar fi les hostilitats), li interessa obtenir una posició dominant almenys en el continent euroasiàtic, la qual cosa és incompatible ni amb la pau ni amb el dret internacional. Amb la seva agressió i descarada annexió, que després d'Hitler ningú s'havia atrevit a cometre al continent europeu, es va sostreure del camp legal, va declarar una guerra al dret internacional i l'ordre mundial.

La camarilla del Kremlin actua enfront del dret internacional com un delinqüent, com un terrorista; no obstant això, la comunitat internacional fracassa a donar-li una resposta adequada que li detingui. D'una banda, els nombrosos països que van condemnar a l'agressor rus manquen d'instruments per a fer-li sentir el rebuig i, d'altra banda, tenen molt pes els països que es declaren ‘neutrals’ perquè reconeixen una certa legitimitat de l'oposició russa al *hegemonismo euroatlàntic.

No hauria de ser possible que enmig de la condemna majoritària de l'agressor per la comunitat internacional un actor important de la política mundial com la Xina rebi amb pompa a l'únic aliat declarat de l'agressor, que en el món democràtic és vist com a dictador i il·legítim com a president. I resulta frustrant que algú pugui dir que alguna cosa és ‘legítim’ tractant-se, com és el cas, d'una oberta violació del dret internacional i dels drets humans, perquè d'aquesta manera s'exculpa un *hegemonismo bel·ligerant i basat en l'autoritarisme contra la democràcia i els drets nacionals.

Mentre que en la defensa d'Ucraïna se sent cada vegada més la veu de la ciutadania, que es consolida lluitant contra l'enemic estranger i, alhora, contra els errors i la corrupció dels seus propis governants, a Rússia els corruptes polítics perverteixen moralment a la població i calciguen les restes dels drets ciutadans, humans i nacionals, impregnant tota la vida social de militarisme i xenofòbia. 

La batalla de Bakhmut mostra una vegada més la incapacitat de l'actual sistema de seguretat internacional, perquè els seus operadors, els polítics, es distreuen fàcilment del camí de la pau, guiats per interessos ‘tècnics’ dels seus estats, i els interessats finals de la pau, els pobles, no aconsegueixen ser escoltats.