Què ha passat amb el Wagner de Prigojin?

Aquest dissabte els mitjans de comunicació es van veure plens de notícies sensacionals: el propietari i cap de la companyia militar privada “Wagner”, Prigojin, va afirmar que els militars russos van bombardejar el seu campament, van matar els seus combatents i que ell no toleraria més tals abusos. En un dia, les seves forces havien ocupat Vorònej, al nord-est d'Ucraïna, i Rostov, al sud-est, i bloquejat totes les instal·lacions militars de la zona, inclosos el comandament del districte militar i el quarter general de la denominada operació militar especial. No va trobar resistència i va exigir que se li permetés reunir-se amb S. Xoigu, ministre de Defensa rus, i amb el cap de l'Estat Major rus, General Gueràsimov.

El cert és que l'animadversió de Prigojin cap a la cúpula militar russa s'havia anat acumulant i escalfant des de feia mesos. La seva estranya empresa, que manca de personalitat jurídica, va ser creada en col·laboració amb la Direcció general d'intel·ligència del Ministeri de Defensa, per dur a terme fora de Rússia tasques especials en què els militars russos no podien participar obertament. Inicialment es van reclutar efectius retirats de tropes especials per realitzar operacions poc transparents a l'estranger, per exemple, a Mali, la República Centreafricana i Sudan, on els governants necessitaven afermar la seva pròpia seguretat, el que significava repressió de qualsevol manifestació de dissidència. Per això Rússia, representada per l'empresa o pel mateix Prigojin, rebia una part substancial en l'explotació minera de les riqueses naturals més grans dels anomenats països: or, volfram, titani i urani. Gràcies a això Rússia, va replenar considerablement la seva reserva d'or i, com a conseqüència d'això, la campanya militar de Prigojin es va convertir en una organització d'elit que gaudia d'una confiança gairebé il·limitada de Putin i tots els alts comandaments. Per tant, quan el Kremlin va començar la seva agressió contra Ucraïna, la companyia Wagner es va tornar a involucrar per resoldre tasques de tipus subversiu, soscavant la posició de l'estat ucraïnès en aquells territoris que Rússia pretenia ocupar i incorporar.

Ja l'any passat, Prigojin, que no té ni gradació ni formació militar, va acusar la direcció del Ministeri de Defensa rus d'incompetència i, sentint que ell estava complint el paper principal en la guerra bruta, va proposar que s'enviés als generals que estaven al comandament com a soldats rasos a les seccions més dures del front, més tard va afirmar que els seus combatents no rebien munició suficient i que ara simplement els disparava amb llançamíssils. Prigojin probablement es va adonar que, com passa en les associacions criminals, el favor dels líders podia canviar fàcilment a desfavor i que llavors hauria de témer per la seva pròpia vida. La campà d'alarma va sonar quan Putin va signar una llei que obligava els membres d'una empresa militar privada a signar contractes individuals amb el Ministeri de Defensa. Com que això podia significar la fi de Prigojin, aquest va decidir anar a l'assegurança. Va arribar a afirmar que Putin no disposava d'informació crible sobre la situació, afirmant fins i tot que la decisió d'envair Ucraïna havia estat errònia perquè aquest país no estava preparant cap atac contra Rússia. Això ja qualificava per a una acusació a nivell estratègic.

Encallant-se fins a tal nivell, Prigojin es va dirigir a Moscou amb els seus 25.000 combatents. Segons ell, aquesta havia de ser una marxa per la justícia: primer l'aconseguiria per a la tropa (fent alguna cosa contra els caps corruptes del Ministeri de Defensa), després rescataria la justícia per a tota la nació. "No volem que el país segueixi vivint en la corrupció, el frau i la burocràcia", va dir el cap de l'agrupació criminal que durant dècades s'havia beneficiat d'aquest mateix sistema i havia rebut encàrrecs multimilionaris del Kremlin.

Prigojin sempre ha estat considerat un intocable, entre altres coses per la seva proximitat a Putin. Tots dos són oriunds de Leningrad i tots dos van practicar esports per desenvolupar la seva força física per tal d'assentar-se en una rodalia marcada per la delinqüència juvenil (la diferència és que gràcies a l'esport Putin va aconseguir una beca a la universitat i posteriorment va ser acceptat en la seguretat de l'Estat, mentre que Prigojin, en complir 18 anys, va començar el seu periple pels presons, condemnat per crims violents).

Per a la marxa dels “rebels” a Moscou, a la capital es va declarar estat d'amenaça terrorista, es va activar la defensa antiaèria i es va disposar maquinària militar en llocs estratègics. La televisió va emetre una al·locució gravada de Putin en la que va anomenar traïdors als responsables del motí i va prometre castigar-los amb tota la severitat. No obstant això, no va esmentar Prigojin personalment, de la mateixa manera que aquest tampoc va acusar el president explícitament, parlant d'un iaio que pren decisions nefastes sense voler proverse d'informació real sobre el que passa al país.

Mentre analistes arreu del món feien conjectures sobre si la companyia de Prigojin era capaç de neutralitzar les forces de seguretat del govern rus, si provocaria algun canvi en el sistema de poder a Moscou i que passaria al país que té el major arsenal nuclear al món, la “rebel·lió” va acabar sense pena ni glòria. Quan les forces de Prigojin estaven a 200 km de Moscou, ell va anunciar que, per evitar baixes inútils (fent que no havia perdut cap dels seus combatents durant la “campanya” de menys de 24 hores), donava l'ordre a tots els seus efectius de posar marxa enrere i tornar als seus campaments de guerra.

A la tarda del 24 de juny, l'autoproclamat governant bielarús, A. Łukašenka, va declarar que havia mantingut converses amb Prigojin, segons l'acordat amb el president rus, i Prigojin va acceptar aturar la marxa dels seus combatents del grup i retornar als seus campaments. Als combatents de la PMC de Wagner se'ls proporcionaria seguretat i el Kremlin deixaria sense efecte totes les causes penals obertes contra els responsables del motí.

Malgrat les freqüents insinuacions que Prigojin pretenia fer-se amb el poder al país, en realitat no estava descontent ni del lloc que ocupava en el règim ni del paper que estava complint. Però, després de la decisió que els seus mercenaris celebressin contractes individuals amb el Ministeri de Defensa, perillava el seu paper com a principal força de xoc en la guerra contra Ucraïna, la qual cosa el règim havia començat a veure com una amenaça per al seu poder. En el fons, Prigojin buscava recuperar aquest paper i el va fer a la seva utilització de mató, que per cert és perfectament comprensible per al règim. El xantatge va fracassar i va ser relegat a Bielarús, possiblement per preparar una nova campanya de mercenaris contra Kíiv des del seu territori.

Referint-se al motí fracassat, el secretari d'Estat nord-americà, A. Blinken, va afirmar que el “caòtic dissabte” va deixar al descobert “autèntiques grates” en l'autoritat del president Putin, i l'assessor cap de l'Oficina del President d'Ucraïna, va comentar que els esdeveniments havien humiliat “a Putin i la cúpula del Kremlin i havien demostrat que les autoritats russes ja no tenen el monopoli de la violència”. Les rifes internes no afectaven la unitat russa contra Ucraïna; totes les parts implicades en el conflicte estaven unides pel que fa a la necessitat de destruir Ucraïna, discrepaven només sobre qui ho podia fer millor i qui havia de portar la batuta. La situació al front no es va veure afectada per la “rebel·lió”. La retirada dels wagnerians del front no va debilitar els atacs russos contra les Forces Armades Ucraïneses. A més, els combatents de Kadyrov, que tenen la mateixa manca de criteri moral en el seu "treball", van ser posats en el seu lloc el mateix dia.

En altres paraules, la guerra contínua amb la mateixa crueltat i l'atenció de tothom ha de seguir centrant-se en com donar suport a Ucraïna en la seva lluita per la seva existència, perquè a aquestes altures és il·lusori esperar que a Rússia es produeix un canvi per dins que faci possible una renúncia a l'agressió.